Bob Feldman (1940-2023)

BOB FELDMAN

(1940-2023)

Com la gran majoria dels meus contemporanis, vaig arribar a la música dels Strangeloves a través de la nissaga Nuggets. Al recopilatori fundacional de 1972 hi figurava "Night Time", addictiu senzill publicat el 1965 on els novaiorquesos acostaven la mètrica del soul d'escola Motown fins a les coordenades del rock'n'roll de garatge. A la versió ampliada –la caixa, per entendre'ns- de 1998 s'hi sumava la que possiblement sigui la seva peça més reconeguda, "I Want Candy". Un original edificat sobre el patró rítmic de Bo Diddley, publicat el mateix 1965, que en dècades posteriors van versionar Bow Wow Wow i fins i tot Melanie C, entre d'altres.

Els Strangeloves –podríem seguir parlant eternament d'un repertori on figuren encara perles de la mida de "Cara-Lin", també de 1965- eren a priori una d'aquelles bandes nord-americanes que van respondre a la British Invasion amb els seus propis ritmes de garatge. La seva durada efímera –es van formar el 1964 i es van dissoldre el 1968- així ho suggereix, però el cert és que els seus components ja tenien una dilatada experiència al negoci musical al moment de fer el grup –un cop dissolt, van seguir treballant en diferents àmbits de la indústria-. Parlem de Bob Feldman, Jerry Goldstein i Richard Gottehrer, que havien començat a treballar plegats com a equip de compositors i productors.

Al seu currículum hi destacaven joies de la mida de "My Boyfriend's Back", el single que el 1963 havia catapultat The Angels fins al firmament dels girl groups. En anys posteriors –i alternant la seva tasca com a compositors amb els compromisos del grup- van facturar també clàssics com "Sorrow", gravat originalment pels McCoys el 1965 i més endavant pels Merseys i David Bowie, entre d'altres –tot i no ser seva, van estar a punt de gravar com a Strangeloves l'arranjament de "Hang On Sloopy" que finalment van popularitzar els mateixos McCoys-. Feldman ha mort a l'edat de 83 anys.

Seymour Stein (1942-2023)

SEYMOUR STEIN
(1942-2023)

Saben vostès què tenen en comú bandes i solistes com Ramones, Talking Heads, Madonna, Replacements o Pretenders? Doncs que les seves carreres discogràfiques, o bé van començar a Sire Records, o bé van alçar definitivament el vol des del moment en què van fitxar per la disquera que Seymour Stein havia fundat el 1966 juntament amb Richard Gottehrer –en un principi, per distribuir als Estats Units la música d'exponents de la contracultura britànica com Tomorrow o The Deviants; més tard van fitxar també als Flamin' Groovies, entre d'altres-. Després de jugar un paper clau en la difusió del punk i la New Wave entre finals dels 70 i principis dels 80 –es diu que aquesta última etiqueta la va mig inventar el mateix Stein com a alternativa al terme punk, que li semblava pejoratiu-, el segell va ser absorbit durant la dècada dels 90 per Warner Records, corporació de la qual Stein va arribar a ser vicepresident. Ha mort a l'edat de 80 anys.

Robert Gordon (1947-2022)

ROBERT GORDON
(1947-2022)

No va ser l'únic responsable del retorn del rockabilly a primera línia durant l'era post-punk, però sí que va esdevenir un dels grans revitalitzadors del gènere en qüestió entre finals dels 70 i principis dels 80. Després va desenvolupar una trajectòria de llarg recorregut, sovint eclipsada per les fites inicials però sempre definida per la coherència i les bones maneres. Originari de l'estat de Maryland, Robert Gordon va debutar com a vocalista al capdavant dels Tuff Darts, una d'aquelles bandes que van formar part de l'escena punk del Bowery novaiorquès sense arribar a assolir la dimensió d'altres contemporanis.

El punk va ser la seva rampa de llançament. El pas previ a l'inici d'una carrera solista ja enfocada cap al seu primer gran amor com a melòman, el rockabilly. Va ser el productor Richard Gottehrer qui el va fitxar pel segell independent Private Stock i el va posar en contacte ni més ni menys que amb Link Wray, amb qui acabaria gravant els seus dos primers àlbums, els essencials "Robert Gordon with Link Wray" (1977) i "Fresh Fish Special" (1978). El llegendari guitarrista va arribar a dir de Gordon que li recordava al jove Elvis Presley, i el fet de debutar en solitari de forma practicament paral·lela a la mort del Rei li va donar un primer impuls.

Els dos àlbums en qüestió són autèntiques perles del millor rockabilly –també es troben entre els punts àlgids de la carrera de Wray, que no és poc-. Versions de clàssics del rock'n'roll executades amb ofici i una dosi extra de frescor, i una lectura gairebé definitiva del "Fire" de Bruce Springsteen lliurada quan el Boss ni tan sols tenia pensat publicar la seva. Després dels dos treballs amb Wray, Gordon va gravar l'igualment notable "Rock Billy Boogie" (1979) amb Chris Spedding, que venia de posar algunes de les bases del punk i la New Wave al Regne Unit. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys i amb una quinzena d'àlbums al seu nom –a destacar també el seu llançament més recent, "Rockabilly for Life" (2020)-.