Mig segle de la Rolling Thunder Revue

Es commemoren avui 50 anys de l'inici de la Rolling Thunder Revue a Plymouth, Massachusetts. La gira amb què Bob Dylan es va reinventar per enèsima vegada i va donar peu a una de les etapes més fascinants d'una carrera que en va plena.

Un periple que va obviar les grans capitals per aturar-se en indrets sovint remots i a priori impensables –no em sembla anecdòtic apuntar que la primavera passada va fer el mateix en la que per ara ha estat l'última branca nord-americana del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour-.

Menció a part mereix tot l'elenc de músics, col·laboradors i confidents que el van acompanyar. De Joan Baez a Roger McGuinn, de Mick Ronson a Scarlet Rivera, de Ramblin' Jack Elliott a Joni Mitchell, i d'Allen Ginsberg a Rob Stoner. Si hi havia algú que podia aglutinar tal comitiva i donar-li consistència, sens dubte era Dylan el 1975.

El cinquantenari de la Rolling Thunder Revue em convida a tornar al directe "Hard Rain", i per descomptat al cinquè volum de les Bootleg Series, dedicat exclusivament a la gira en qüestió. Però sobretot a una d'aquelles lectures de les quals no em cansaré mai, la crònica dels fets segons Sam Shepard.

I Dylan? Doncs, com de costum, sembla viure aliè a qualsevol commemoració possible. Avui i demà torna a actuar a París amb aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que ja es pot contemplar com un altre capítol a recordar durant les dècades que venen. Sense mirar enrere, sempre endavant.

"Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story" (2019)

Joan Baez i Bob Dylan, en una actuació de la Rolling Thunder Revue.

Vaig visionar dies enrere Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story (2019), el tan publicitat documental de Martin Scorsese sobre una de les gires més definitives i definitòries de la carrera de Bob Dylan, recentment estrenat en exclusiva a Netflix. Impossible no deixar-se seduir per gairebé dues hores i mitja de metratge que inclou material inèdit, vistes privilegiades als escenaris de la pròpia gira i més enllà, i fins i tot (fragments d')una entrevista amb el sempre esquiu protagonista. El problema de la pel·lícula, en tot cas, és que més enllà d'una realització magistral –no es podia esperar menys de qui ens ocupa- i d'una banda sonora simplement espectacular, no aporta pràcticament res que no hagués dit abans la bibliografia escrita al respecte per Sam Shepard o Larry Ratso Sloman.

Aquests últims, a més, s'expressaven des d'una perspectiva crítica de la qual està mancat el documental d'Scorsese. Sí, parla el mateix Dylan, però només respon allò que vol respondre –en això ha estat sempre un autèntic mestre, no ens n'oblidem- perquè en el fons es tracta de mostrar les coses tal i com ell les vol mostrar i no necessàriament de la manera com van passar. Símptoma d'un moment en què l'excés d'informació és inversament proporcional a la mitjana de temps invertit en analitzar aquesta mateixa informació, Rolling Thunder Revue: A Bob Dylan Story és una mostra de com la quantitat pot pesar més que la qualitat a la imparable roda capitalista d'una indústria cultural amb massa fronts oberts i cada dia més plataformes per alimentar.

Sam Shepard (1943-2017)

SAM SHEPARD

(1943-2017)

"Knocked Out Loaded" (1986) no serà mai recordat com un dels treballs més definitius de Bob Dylan, però personalment crec que es tracta d'una obra injustament infravalorada i que suposa un dels exercicis més notables duts a terme pel de Duluth durant el seu període menys inspirat. Un dels grans arguments a favor del disc, i aquí sí que sembla haver-hi unanimitat, és "Brownsville Girl". Tot un cant èpic a un amor passat i ja molt llunyà que molts consideren com un dels cims creatius de Dylan i que aquest va compondre en col·laboració amb Sam Shepard. Shepard i Dylan ja havien treballat junts anteriorment -a la gira Rolling Thunder Revue (1975), durant el rodatge de "Renaldo and Clara" (1978)-, i la seva bona sintonia era tan sols una més de les múltiples connexions de Shepard, figura cabdal del setè art durant les passades quatre dècades, amb el món de la música. S'ha parlat molt durant les últimes hores de la seva aventura sentimental amb Patti Smith, però no s'ha parlat del seu breu pas per les files dels Holy Modal Rounders -ell tocava la bateria a "Indian War Whoop" (1967)- o de Lothar and The Hand People, un dels primers grups que van experimentar amb instruments com el theremin en l'àmbit de la música pop. De la seva trajectòria al món del cinema, que requeriria incomptables entrades com aquesta, poca cosa puc afegir que no s'hagi dit ja des que s'ha fet pública la seva mort. Ha marxat un referent amb totes les lletres.