Silver Apples - "Clinging to a Dream" (2016)

De vegades em pregunto si molts dels joves (i no tan joves) talents que es dediquen a fer música amb aparells electrònics tan minúsculs com un telèfon mòbil, són conscients que res del que estan fent hauria estat possible sense les troballes realitzades dècades enrere per terroristes sònics i figures de culte com Suicide o Silver Apples. Aquests últims van irrompre des de la Nova York de finals dels 60 amb dos artefactes -"Silver Apples" (1968) i "Contact" (1969)- que deixaven enrere el rock àcid més avantguardista per a avançar-se diversos lustres al seu temps. Redescoberts durant els 90 i reduïts a projecte unipersonal de Simeon Coxe des de la mort de Danny Taylor, Silver Apples lliuren aquest 2016 el seu primer disc d'estudi en 18 anys. Un "Clinging to a Dream" (Chickencoop) on la psicodèlia sintètica marca de la casa ja no sona com la música del futur però segueix manifestant-se única en la seva espècie. Peces com "Missin You" o "Colors" ja no figuraran als llibres d'història, però dignifiquen el present creatiu de qui va practicar el pop electrònic molt abans que s'inventessin els ordinadors portàtils.

El producte original

Simeon Coxe, la nit passada a Barcelona.

SILVER APPLES + PACOSAN

Almo2bar, Barcelona

11 de novembre de 2014

Els dos primers discos de Silver Apples -"Silver Apples" (1968) i "Contact" (1969)- són una mena de comprimit. Una petita càpsula que en esclatar desencadena tota la història de la música electrònica contemporània. Del krautrock al dubstep, passant pel synth pop, el house i fins i tot allò que es balla a les discoteques dels polígons industrials de l'extrarradi de Barcelona -encara que en aquest darrer àmbit és poc probable que ningú hagi sentit parlar mai de Silver Apples-. En ple 2014 i reduïda l'entitat a projecte unipersonal de Simeon Coxe, el sintetizador que ell mateix va desenvolupar gairebé quatre dècades enrere es complementa a dia d'avui amb pedals d'efectes impensables aleshores i caixes de ritmes que cobreixen l'absència del desaparegut Danny Taylor, però vist des de fora seguiria encaixant en qualsevol episodi vintage de Doctor Who.

I és que l'electrònica de Silver Apples, tan pionera com primitiva en el millor dels sentits, és avui tan deliciosament vintage com el TARDIS o els Daleks. Peti qui peti i per molt que introdueixi Coxe uns matisos d'EDM que resulten ara molt més ben ubicats que en la seva anterior i fins ahir única visita a Barcelona (Apolo 2, 10 de març de 2008). I per aquesta mateixa regla de tres, allò que fa sis anys es mantenia fresc malgrat la pols acumulada, ara hi sona encara més. Perquè el pas del temps té aquestes coses, i de la mateixa manera que el krautrock ha passat de la nit al dia d'estar gairebé proscrit a esdevenir manual de referència de qualsevol hype curt d'imaginació, aquella electrònica gairebé analògica es troba ara mateix tan a l'ordre del dia com les samarretes de les Tortugues Ninja. Amb una diferència, mentre aquestes últimes han mutat a la gran pantalla en quelcom tan barroer com irreconeixible, en el cas de Silver Apples encara podem gaudir del producte original. I només per això ja val la pena desafiar la pluja i passar per caixa un dimarts a la nit, els ho ben asseguro.

Abans havien passat pel mateix escenari uns Pacosan que creixen a pas de gegant. El que havia començat com un híbrid de prog, post-punk i tota una colla de derivats del hardcore, s'ha acabat solidificant en una gegantina onada lisèrgica. Una contundent aproximació a la psicodèlia més còsmica i passada de voltes. Com Hawkwind irrompent de ple a la comuna d'Amon Düül. Com Can liderant una invasió germànica a Canterbury. Baixos solars, teclats siderals, bateries en constant viatge interestel·lar i aquella veu que emet cants i murmuris impossibles des d'alguna llunyana galàxia. Però el millor de tot plegat és que no cal pas anar tan lluny a buscar-los. Perquè són d'aquí. I perquè com tantes altres bandes evidencien que es pot brillar a Barcelona de la mateixa manera que es brilla a Düsseldorf, Brooklyn o Tòquio. Ara només cal que indústria i públic estiguin a l'alçada. La gent de Bankrobber, Jacquard Recs i Ultra-Local Records s'hi ha posat de ple, encetant un nou segell dedicat a propostes experimentals que respon al nom de Brabo i a través del qual dóna sortida a bandes com els propis Pacosan. Un fet digne d'admirar, tenint en compte l'estat de les coses en aquest desert que és ara mateix el mercat discogràfic a casa nostra.