Simeon Coxe (1938-2020)

Coxe a la sala Almo2bar de Barcelona, 11 de novembre de 2014.

SIMEON COXE

(1938-2020)

Van sorgir de les profunditats més subterrànies de Nova York en plena era psicodèlica. Van treure l'electrònica dels cercles acadèmics i la van transportar fins a peu de carrer, deixant enrere les formes més lliures, àcides i experimentals del rock per a definir un discurs tan novedós com únic en la seva espècie. Pel camí van posar les bases de gèneres i corrents que van del krautrock al trip hop passant pel pop sintètic. Parlar de Silver Apples i dels dos discos que van facturar durant la seva primera etapa –"Silver Apples" (1968) i "Contact" (1969)- és referir-se a l'embrió de la música electrònica tal i com aquesta s'ha conegut i desenvolupat durant les passades cinc dècades, ni més ni menys.

Al capdavant del duet s'hi trobava Simeon Coxe, vocalista i multiinstrumentista que va arribar a desenvolupar el seu propi sintetitzador, el Simeon. Completava la formació el bateria Danny Taylor, base rítmica i contrapunt orgànic d'un combo que va trencar esquemes, desafiar convencions i explorar abans que ningú alguns dels camins més transitats a posteriori en el marc del relat pop. Es van separar després d'una demanda de Pan Am Airways arran de la carpeta del seu segon disc –a la caràtula s'hi podia veure el duet a la cabina d'un avió de l'aerolínia, a la contracoberta apareixien les restes d'un accident aeri-. No tornarien a tocar plegats –fins i tot es perdria temporalment la pista de Taylor- fins a la dècada dels 90, quan un renovat interès per part dels estudiosos de l'electrònica va motivar una operació retorn a priori improbable.

Des de la mort de Taylor l'any 2005, Coxe s'havia encarregat en solitari de mantenir viu el nom de la formació. A casa nostra l'havíem pogut veure en directe en sales de dimensions tan raonables com les de la 2 d'Apolo (2008) o Almo2bar (2014). Allunyat per vocació de circuits com els de la nostàlgia o els grans festivals, Coxe es mantenia ferm a aquella vocació subterrània i exploradora que havia determinat la gènesi del duet durant la segona meitat dels 60. Que compartís escenaris durant les seves visites a Barcelona amb criatures tan indomables del sotabosc autòcton com Les Aus o Pacosan il·lustra fins a quin punt seguia mirant encara molt més enllà que una part substancial que bona part dels seus deixebles més celebrats. El seu últim disc, el notable "Clinging to a Dream", data de 2016. Coxe ens ha deixat aquesta setmana a l'edat de 82 anys.

Silver Apples - "Clinging to a Dream" (2016)

De vegades em pregunto si molts dels joves (i no tan joves) talents que es dediquen a fer música amb aparells electrònics tan minúsculs com un telèfon mòbil, són conscients que res del que estan fent hauria estat possible sense les troballes realitzades dècades enrere per terroristes sònics i figures de culte com Suicide o Silver Apples. Aquests últims van irrompre des de la Nova York de finals dels 60 amb dos artefactes -"Silver Apples" (1968) i "Contact" (1969)- que deixaven enrere el rock àcid més avantguardista per a avançar-se diversos lustres al seu temps. Redescoberts durant els 90 i reduïts a projecte unipersonal de Simeon Coxe des de la mort de Danny Taylor, Silver Apples lliuren aquest 2016 el seu primer disc d'estudi en 18 anys. Un "Clinging to a Dream" (Chickencoop) on la psicodèlia sintètica marca de la casa ja no sona com la música del futur però segueix manifestant-se única en la seva espècie. Peces com "Missin You" o "Colors" ja no figuraran als llibres d'història, però dignifiquen el present creatiu de qui va practicar el pop electrònic molt abans que s'inventessin els ordinadors portàtils.

El producte original

Simeon Coxe, la nit passada a Barcelona.

SILVER APPLES + PACOSAN

Almo2bar, Barcelona

11 de novembre de 2014

Els dos primers discos de Silver Apples -"Silver Apples" (1968) i "Contact" (1969)- són una mena de comprimit. Una petita càpsula que en esclatar desencadena tota la història de la música electrònica contemporània. Del krautrock al dubstep, passant pel synth pop, el house i fins i tot allò que es balla a les discoteques dels polígons industrials de l'extrarradi de Barcelona -encara que en aquest darrer àmbit és poc probable que ningú hagi sentit parlar mai de Silver Apples-. En ple 2014 i reduïda l'entitat a projecte unipersonal de Simeon Coxe, el sintetizador que ell mateix va desenvolupar gairebé quatre dècades enrere es complementa a dia d'avui amb pedals d'efectes impensables aleshores i caixes de ritmes que cobreixen l'absència del desaparegut Danny Taylor, però vist des de fora seguiria encaixant en qualsevol episodi vintage de Doctor Who.

I és que l'electrònica de Silver Apples, tan pionera com primitiva en el millor dels sentits, és avui tan deliciosament vintage com el TARDIS o els Daleks. Peti qui peti i per molt que introdueixi Coxe uns matisos d'EDM que resulten ara molt més ben ubicats que en la seva anterior i fins ahir única visita a Barcelona (Apolo 2, 10 de març de 2008). I per aquesta mateixa regla de tres, allò que fa sis anys es mantenia fresc malgrat la pols acumulada, ara hi sona encara més. Perquè el pas del temps té aquestes coses, i de la mateixa manera que el krautrock ha passat de la nit al dia d'estar gairebé proscrit a esdevenir manual de referència de qualsevol hype curt d'imaginació, aquella electrònica gairebé analògica es troba ara mateix tan a l'ordre del dia com les samarretes de les Tortugues Ninja. Amb una diferència, mentre aquestes últimes han mutat a la gran pantalla en quelcom tan barroer com irreconeixible, en el cas de Silver Apples encara podem gaudir del producte original. I només per això ja val la pena desafiar la pluja i passar per caixa un dimarts a la nit, els ho ben asseguro.

Abans havien passat pel mateix escenari uns Pacosan que creixen a pas de gegant. El que havia començat com un híbrid de prog, post-punk i tota una colla de derivats del hardcore, s'ha acabat solidificant en una gegantina onada lisèrgica. Una contundent aproximació a la psicodèlia més còsmica i passada de voltes. Com Hawkwind irrompent de ple a la comuna d'Amon Düül. Com Can liderant una invasió germànica a Canterbury. Baixos solars, teclats siderals, bateries en constant viatge interestel·lar i aquella veu que emet cants i murmuris impossibles des d'alguna llunyana galàxia. Però el millor de tot plegat és que no cal pas anar tan lluny a buscar-los. Perquè són d'aquí. I perquè com tantes altres bandes evidencien que es pot brillar a Barcelona de la mateixa manera que es brilla a Düsseldorf, Brooklyn o Tòquio. Ara només cal que indústria i públic estiguin a l'alçada. La gent de Bankrobber, Jacquard Recs i Ultra-Local Records s'hi ha posat de ple, encetant un nou segell dedicat a propostes experimentals que respon al nom de Brabo i a través del qual dóna sortida a bandes com els propis Pacosan. Un fet digne d'admirar, tenint en compte l'estat de les coses en aquest desert que és ara mateix el mercat discogràfic a casa nostra.