SUN RA ARKESTRA
Mas i Mas Festival @ Sala Apolo, Barcelona
21 d'agost de 2013
M'avorreix el culte a l'eterna joventut que impera generalment en l'àmbit del pop i el rock. M'avorreixen tots aquests grups que venen estilismes i cares boniques en comptes de cançons de veritat. Suposo que per això valoro com a graus d'experiència elements que per norma general han esdevingut un tabú en un negoci tan banal, com són els cabells blancs o les arrugues. O el fet de dedicar-se a la música passada una franja d'edat -ja siguin els 30, els 40 o els 50- en la qual se suposa que tot fill de veí hauria de lliurar-se a tasques més profitoses. I per això m'emociona veure en directe a gent com tot un Marshall Allen. Als seus 89 anys, el saxofonista i multiinstrumentista segueix pujant als escenaris i mantenint viu l'esperit de la Sun Ra Arkestra. Dues dècades després de la mort del propi Sun Ra, Allen és l'únic supervivent de la formació original. I el líder d'una Arkestra que, sense haver introduït cap canvi dràstic al seu discurs, manté intactes l'esperit i el misteri dels seus dies daurats. Una posada en escena que combina la ciència-ficció futurista i els motius de l'Egipte dels faraons. I un calidoscopi de jazz còsmic on hi tenen cabuda estàndards interpretats amb ofici i, sobretot, improvisacions en clau bop i jams galàctiques que eleven el concepte de caos sonor. Allen alterna el paper protagonista amb el de secundari de luxe, mentre la resta de la banda -onze músics en total, comptant el líder- navega per un repertori tan elàstic com multicolor, escenifica coreografies àcides i fins i tot toca un tema amb part de la formació passejant-se enmig del respectable. Una lliçó d'història amb el present com a punt de partida.