Pharoah Sanders (1940-2022)

PHAROAH SANDERS
(1940-2022)

Per si no n'hi hagués prou amb la seva imponent i gairebé inabastable producció solista, Pharoah Sanders serà recordat també com aquell geni la trajectòria del qual enllaça les obres de John Coltrane i Floating Points. Un dels grans arquitectes del jazz i un dels referents contemporanis de l'electrònica al Regne Unit –el primer va morir dues dècades abans del naixement del segon-, connectats per un dels grans revolucionaris de la música del segle XX. Saxofonista de saxofonistes –amb el permís del mateix Coltrane, de qui se'l considera deixeble-, va esdevenir una figura preeminent del free jazz amb un estil únic i una visió metafísica del fet musical que el va situar també a l'avantguarda d'allò que es va anomenar jazz espiritual.

Originari de Little Rock, Arkansas, va arribar a Nova York a principis dels 60 amb la intenció de viure de la música. Els inicis van ser durs. Va dormir al carrer i en estacions de metro –diu la llegenda que va arribar a vendre la seva pròpia sang per poder sobreviure- fins que va conèixer Sun Ra, amb qui va fer els primers passos. Pocs anys després va començar a gravar amb el seu propi nom –el seu debut, "Pharoah's First", data de 1964- i va entrar a la banda de Coltrane, amb qui va gravar obres com "Ascension" (1966) o el directe "Live in Seattle" (1971) –Coltrane va morir el 1967-. També va tocar amb Alice Coltrane, Don Cherry i Ornette Coleman, entre d'altres. Amb Floating Points va gravar "Promises", publicat l'any passat, el seu darrer treball. Ens ha deixat a l'edat de 81 anys.

Sun Ra - "Singles" (2016)

Dubto molt que el single sigui el format més adequat per a presentar la música de Sun Ra. Pel mateix motiu, em resulta estranya la idea d'un recopilatori de senzills del jazzman còsmic per excel·lència. Però el producte en qüestió resulta tan simpàtic com revelador. I és que, formats al marge, sempre és un plaer endinsar-se en l'univers de l'home altrament conegut com a Herman Poole Blunt.

Space Is the Place

SUN RA ARKESTRA

Mas i Mas Festival @ Sala Apolo, Barcelona

21 d'agost de 2013

M'avorreix el culte a l'eterna joventut que impera generalment en l'àmbit del pop i el rock. M'avorreixen tots aquests grups que venen estilismes i cares boniques en comptes de cançons de veritat. Suposo que per això valoro com a graus d'experiència elements que per norma general han esdevingut un tabú en un negoci tan banal, com són els cabells blancs o les arrugues. O el fet de dedicar-se a la música passada una franja d'edat -ja siguin els 30, els 40 o els 50- en la qual se suposa que tot fill de veí hauria de lliurar-se a tasques més profitoses. I per això m'emociona veure en directe a gent com tot un Marshall Allen. Als seus 89 anys, el saxofonista i multiinstrumentista segueix pujant als escenaris i mantenint viu l'esperit de la Sun Ra Arkestra. Dues dècades després de la mort del propi Sun Ra, Allen és l'únic supervivent de la formació original. I el líder d'una Arkestra que, sense haver introduït cap canvi dràstic al seu discurs, manté intactes l'esperit i el misteri dels seus dies daurats. Una posada en escena que combina la ciència-ficció futurista i els motius de l'Egipte dels faraons. I un calidoscopi de jazz còsmic on hi tenen cabuda estàndards interpretats amb ofici i, sobretot, improvisacions en clau bop i jams galàctiques que eleven el concepte de caos sonor. Allen alterna el paper protagonista amb el de secundari de luxe, mentre la resta de la banda -onze músics en total, comptant el líder- navega per un repertori tan elàstic com multicolor, escenifica coreografies àcides i fins i tot toca un tema amb part de la formació passejant-se enmig del respectable. Una lliçó d'història amb el present com a punt de partida.