Cabaret pop i acords anglòfils a la B1

The Mamzelles.

Mine!.

THE MAMZELLES + MINE!

NAUB1, Granollers

22 de març de 2013

La primera vegada que vaig veure The Mamzelles va ser en un escenari petit i sense banda d'acompanyament -tan sols alguns músics que s'hi sumaven ocasionalment-. I em van encantar. Sonaven espontànies, irreverents i, sobretot, fresques. Ahir, a la NAUB1, vaig trobar a faltar part d'aquella frescor. En certa manera, l'escenari era massa gran per a un cabaret pop de vocació tan pròxima com desenfadada. I la banda que portaven -set músics, a més de les tres Mamzelles- era exagerada per a unes cançons que havien fet de la senzillesa la seva principal virtut. Que ningú em malinterpreti, la banda era d'autèntic luxe, però el repertori de The Mamzelles no necessita elements decoratius, sinó aquella immediatesa que certifica que menys pot ser més, i que elles tres encarnen per si soles. Abans, Mine! havien obert foc amb un potent set de pop anglòfil. Mirades gens dissimulades als Beatles -una versió de "Tomorrow Never Knows" encadenada amb una altra de "Time of the Season", dels Zombies-, el britpop i fins i tot Neil Young. Amb uns referents com aquests -i més quan es tenen tan ben interioritzats-, pot resultar complicat traslladar les coordenades sonores a un idioma que no sigui l'anglès. I és precisament en aquest aspecte on Mine! rellisquen una mica. Els seus esforços per adaptar-les al català són més que lloables, però hi ha quelcom que encara no acaba d'encaixar. Temps al temps. La trajectòria del quartet barceloní i la solvència del seu directe deixen clar que aquí hi ha molt més que un producte de temporada.

Cinemascope, The Mamzelles i Mine! a la NAUB1

Xavier Bonfill, Àlex Rodríguez Flaqué i Cels Campos són CINEMASCOPE. Molt més que un trio. Un projecte de projectes que dóna sentit a termes com experimentació i avantguarda, aplicant-los a un ventall sonor que enllaça el pop de cambra amb l'electrònica més avançada. Tot plegat, amb una singular posada en escena i un llenguatge propi que fan de Cinemascope un dels grans tresors de la música digital feta a casa nostra. Aquesta setmana es tanquen a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), per a convertir-la en el seu propi laboratori. El resultat final de l'experiment serà un concert en què Bonfill, Flaqué i Campos interactuaran amb el propi públic per a mostrar com, amb tan sols tres músics a l'escenari, es poden construir en directe autèntiques simfonies electròniques. En serem testimonis aquest dijous, 21 de març (22h).

Molts de vostès hauran conegut THE MAMZELLES a través d'un anunci tan simpàtic com mal interpretat. Però la veritat és que hi ha molt més. Hi ha tres estudiants de teatre que un bon dia van decidir formar un grup de música. Hi ha un cabaret pop de baixa fidelitat amanit amb folk irreverent. Hi ha adaptacions del poemari de Ginsberg i himnes a la Generació Tofu. I en aquest cas, un doble cartell que compartiran amb MINE!. Aclamada formació barcelonina amb quatre discos a l'esquena, carregats tots ells d'un discurs sonor profundament anglòfil però amb lletres en català. Ecos de Bowie, Beatles i Arcade Fire sobrevolen el seu darrer llançament, "La fi del món" (2012). Els podran escoltar aquest divendres, 22 de març, també a la NAUB1. Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

https://www.facebook.com/cinemascopemusica
http://www.myspace.com/themamzelles
http://mineband.bandcamp.com

http://www.naub1.cat

Envàs, on vas?

Acabo de llegir a l'edició online d’un diari que ICV ha demanat la retirada de la campanya de reciclatge “Envàs, on vas?”. Una campanya, segons la formació ecosocialista, que genera confusió i és parcial al venir de fabricants d’envasos. Doncs molt bé. Que la retirin, si així ha de ser. Però a mi em sabrà greu. No perquè la consideri efectiva -no sé si ho és, ni m’ho he plantejat-, sinó per la pinzellada de justícia poètica que suposa la irrupció de The Mamzelles en plena graella publicitària. Sí, The Mamzelles. Tres estudiants de teatre que van formar un grup de música. Un cocktail de folk, cabaret de baixa fidelitat, humor naïf i una estètica retro mil·limetrada però sense posats de cara a la galeria. I com a mostra que les noies tenen substància, la gràcia i encert amb què han musicat un poema de Ginsberg. Per tot això em cauen simpàtiques. I per tot això m’alegren el dia cada cop que la seva cantarella irromp enmig d’uns blocs publicitaris on la imaginació es troba cada vegada més desplaçada en nom del tot s’hi val. O cada cop que, tot fullejant un diari, em topo de nassos amb aquell colorista anunci que contrasta amb la grisor de l’actualitat. Sí, que ICV i la resta de grups polítics facin el que creguin que han de fer, i que retirin l’anunci si realment així ho demana l’interès general -i posats a parlar d’interès general, jo crec que hi ha temes que haurien de preocupar els polítics molt més que un espot televisiu-. Però que consti que alguns les trobarem a faltar. Sí, a elles, a les Mamzelles. Per sort, sempre ens quedarà aquell refrescant disc de debut de l’any passat, “Que se desnude otra”. El va produir Miqui Puig. I si encara no l’han escoltat, no sé què esperen.