22 anys sense Joe Strummer

HOMENATGE A JOE STRUMMER

Anònims, Granollers

22 de desembre de 2024

El 22 de desembre és aquella data en què la majoria de mortals acostumen a lamentar que no els hagi tocat la loteria. Des de fa 22 hiverns també és una jornada de record a Joe Strummer, que va morir tal dia com avui de 2002, i a qui li agradava cantar per tota aquella gent a qui la sort i la fortuna solen deixar de banda cada dia de l'any.

L'Anònims ha fet aquest migdia un homenatge al cantant de The Clash amb un breu concert d'Obrigada –amb format de duet– i una sessió de Miqui Puig DJ. Els primers han interpretat quatre peces del debut homònim de la banda i una d'Strummer en solitari –magnífica "Burning Lights"-. El segon ha fet una eclèctica selecció que d'alguna manera ha explicat qui era Strummer i què va significar musicalment.

Miqui Puig a El 9 Magazín

Sempre és un plaer parlar de música amb Miqui Puig, més encara quan el de l'Ametlla acaba de publicar un disc tan rodó com "Miqui Puig Canta Vol. 7" (2022, Primavera Labels). Parlem amb ell d'aquest darrer treball, però també de ritmes llatins, d'acid house i de la pervivència del format àlbum, entre moltes altres coses. L'entrevista, avui a El 9 Magazín d'El 9 Nou (edicions Vallès Oriental i Osona/Ripollès).

El setè disc de Miqui Puig, a El 9 Nou

L'hedonisme de la pista de ball, i la malenconia de qui ha après a explicar el seu món a través del format cançó. "Miqui Puig Canta Vol. 7" (2022, Primavera Labels) és el nou disc de Miqui Puig. Avui en parlem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Miqui Puig - "Miqui Puig Canta vol. 7" (2022)

Es va commemorar la setmana passada el vintè aniversari del comunicat amb què Miqui Puig anunciava la dissolució de Los Sencillos. Dues dècades durant les quals ha consolidat el vallesà una trajectòria solista que ja ha durat més que la pròpia banda mare, i que si bé no ha acabat de rebre mai l'atenció que hauria d'haver rebut, sí que l'ha portat fins a una maduresa tan fructífera com envejable en termes artístics. El mes passat va lliurar-ne el setè capítol, titulat simple i explícitament "Miqui Puig Canta vol. 7" (2022, Primavera Labels) per marcar un punt i part amb la seva faceta de disc jockey.

Tot i això, ens trobem davant d'un àlbum clarament orientat a la pista de ball. Una de les obres més deliciosament ballables que mai ha concebut Puig –i això és dir molt-, amb uns acabats electrònics on ressonen a la seva manera referents com Pet Shop Boys, Carlos Berlanga o, salvant dues dècades i mitja de distància, el salt endavant dels mateixos Sencillos a "Bultacos y Montesas" (1997). La inicial "Pors Puig", amb aquella barreja de malenconia i hedonisme marca de la casa –i Queralt Lahoz com a vocalista convidada-, és una de les peces més rodones que ha lliurat darrerament el de l'Ametlla del Vallès.

Tres quarts del mateix es pot dir d'aquesta perla synth pop crepuscular que és "Cadera de Mimbre, la Leyenda" –en aquest cas a duet amb Irantzu Valencia (La Buena Vida)-. I de "Yo no quería estar allí", on Puig juga al seu aire amb els ritmes llatins –tal com ja havia fet en dècades pretèrites, sense anar més lluny amb "Bonito es", molt abans que aquesta mena d'experiments esdevinguessin moda i norma-. I després hi ha aquesta animalada en el millor sentit que és "Propaganda" –amb revitalitzadora introducció del toaster Harny Roots-. Atenció també als ressons madchesterians d'"Adiós Samurai" –en aquest cas, amb participació de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril-.

Silenci a les sales

Miqui Puig a l'escenari de la sala Apolo, en un dels vídeos de "¿El último concierto?".

Silenci a les sales de concerts. Desenes de bandes i solistes desfilant pels seus escenaris sense que soni cap instrument ni s'arribi a pronunciar una sola paraula. El so del silenci que podria esdevenir una realitat en qüestió de mesos o fins i tot setmanes si no es reverteix la situació que s'ha anat generant des de l'inici de la pandèmia. Si la cultura ha tornat a ser una de les grans damnificades per una crisi que és sanitària però també econòmica i social –enèsim símptoma d'una crisi encara més gran que és estructural-, les sales de concerts han esdevingut el paradigma de com els professionals del sector solen ser els primers a rebre quan van mal dades.

Parlem de l'única categoria d'establiments, juntament amb les sales de festes, que no ha pogut alçar la persiana des que es va decretar el primer estat d'alarma ara fa vuit mesos –vuit mesos sense treballar, vuit mesos pagant despeses, vuit mesos sense poder fer cultura-. Per això, locals d'arreu de l'Estat han portat a terme durant les últimes setmanes la campanya "¿El último concierto?", que ahir al vespre va culminar amb l'emissió de diversos vídeos, un per cada sala adherida a la causa, amb el silenci com a fil conductor. Una forma de recordar-nos com seran les nostres ciutats si han de tancar aquells espais on no tan sols hem gaudit de la música que ens agrada i n'hem descobert de nova, sinó que ens hem relacionat i hem teixit comunitats.

Actes de resistència

Brighton 64.

Miqui Puig.

BRIGHTON 64 + MIQUI PUIG

La Mercè 2020 @ Recinte Camp Nou, Barcelona

24 de setembre de 2020

Els concerts que Brighton 64 i Miqui Puig tenien programats ahir al vespre al recinte del Camp Nou en el marc de les festes de la Mercè es podien contemplar, a efectes pràctics, com una única vetllada melòmana dividida en dos actes. Una festa amb totes les lletres i malgrat tot, on l'accent local no era tant fruit del context com una declaració de principis. Dos noms essencials de la crònica pop escrita durant les últimes quatre dècades en aquest costat dels Pirineus, i dues trajectòries que després d'haver tastat les agredolces mels de l'èxit massiu, han acabat descobrint les seves millors versions des de l'òrbita independent i a partir del contacte directe amb les seves respectives parròquies. D'això se'n diu triomfar, la resta són fums i derivats.

La banda dels germans Gil venia a presentar "Como debe ser" (2019), un darrer àlbum on passa revista als esdeveniments que han determinat l'actualitat política dels darrers tres anys –com a mínim- tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat i més enllà. Van posar sobre la taula el drama de les persones refugiades amb "Playas del Mediterráneo", van denunciar l'arbitrarietat de l'aparell judicial espanyol amb "Juez y parte", i van recordar els exiliats i represaliats pel franquisme amb "Avui he tornat a casa". Van homenatjar Alfredo Calonge (Negativos) amb "Caminos por recorrer". Van mirar enrere amb "La próxima vez", "Ponte en marcha para mí", "El mejor cocktail" i "La Casa de la Bomba". I abans de marxar encara van tenir temps de presentar "El país de Mortadelo y Filemón", una àcida mirada a la coronacrisi a ritme de power pop que veurà la llum properament amb forma de senzill.

Puig, d'altra banda, venia a defensar "15 canciones de amor, barro i motocicletas" (2019). Un plàstic on torna a reivindicar la cultura de club i la música de ball feta i despatxada amb autoria, i que va esdevenir el fil conductor d'un repertori on el Northern Soul i el pop de tota la vida van dialogar amb el house, la rumba i fins i tot el reggaeton. Va trencar el gel amb el malencònic hedonisme de "Comic's", va revelar la seva cara més punk amb "Raros" i va reservar un dels moments estel·lars de la nit per aquest plat fort del seu cançoner que ja ha esdevingut "Hunos". Va reinventar "Bonito es" en clau de funk terminal. Va prémer l'accelerador amb "Viva Acid House" i "Totalmente a favor". I "Te quiero ahora, te quiero luego" va invocar el fet de ballar com un acte de resistència en temps d'emergència. Li van donar la raó les desenes d'ànimes que, mantenint distàncies de seguretat i sense moure's de les seves respectives localitats, van optar per transformar la platea en una improvisada pista de ball.

Versions en quarantena

El Petit de Cal Eril – Foto Marc Cuscó.

Artistes que versionen altres artistes, i gravacions inèdites que veuen la llum aquests dies, recuperades o fins i tot rescatades pels seus autors aprofitant la situació de quarantena. Cançons que es poden considerar clàssics de ple dret, reinterpretades per bandes i solistes que ens n'ofereixen les seves pròpies lectures amb l'ànim de fer-nos més amable l'estat d'alarma.

M'ha agradat molt escoltar com El Petit de Cal Eril treu la pols de "Close to Me" (Bankrobber), el clàssic de The Cure. L'alter ego de Joan Pons i la banda que l'acompanya el van enregistrar al seu dia pel programa El Celobert de TV3, i ara l'han llançat com a single en format digital. Traduït al català però fidel a un original que des d'ara podem contemplar com una mena d'avantpassat d'allò que el mateix Pons va anomenar pop metafísic.

També m'ha agradat molt "Darrera una revista" (Primavera Labels), dels enyorats Antònia Font, a mans de Miqui Puig i l'Original Jazz Orquesta del Taller de Músics. Una gravació que ve de lluny, de quan el cantant i compositor de l'Ametlla del Vallès i la formació barcelonina van sumar esforços a Canciones que hacen bum, un espectacle de versions però sobretot un cant d'amor a la pròpia música. Aquesta peça la van gravar precisament per presentar el projecte, i des d'aleshores no s'havia tornat a escoltar. Benvinguda sigui doncs aquesta ocasió de retrobar-nos amb el Puig més etern i assolellat.

I malgrat tractar-se d'una gravació publicada ja com a single abans d'iniciar-se el confinament, no em vull deixar la versió en castellà que Medalla han realitzat del "Silver Machine" de Hawkwind –titulada "Monopatín" (Primavera Labels)-. Un dels grans himnes de l'space rock, transportat a les coordenades habituals dels barcelonins. Rock de guitarres urgent, enrabiat i hereu dels 90. No és el primer cop que Medalla reten homenatge a Hawkwind. El seu tema "Máquina de plata" ja era una picada d'ullet a la peça que ens ocupa ara mateix.

A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo

El 4 de desembre de 2014, la barcelonina sala Apolo es va vestir de gala per dedicar un últim adéu a un dels actors més capitals de la seva escena pop durant les passades quatre dècades. Alfredo Calonge (1961-2014), component de formacions com els històrics Negativos, els mai prou reivindicats Bondage o els sempre infal·libles Canary Sect, homenatjat per la seva gent i recordat a través de la música que ell mateix havia immortalitzat.

Els propis Negativos, interpretant de cap a peus aquella obra capital que va ser i segueix essent “Piknik Caleidoscópico” (1986), recolzats per amics, coneguts i fins i tot deixebles com Brighton 64, Sex Museum, The Pinker Tones, Miqui Puig, The Excitements o Jorge Explosión –la introducció havia anat a càrrec de l'etern Flowers-. Un esdeveniment irrepetible i una vetllada tan màgica com entranyable, que ara veu per fi la llum amb forma de doble vinil per cortesia de Geyser Productions.

El volum es titula "A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo" (2019), i complementa la gravació sencera del concert amb fotografies de Xavier Mercadé i emotives notes a càrrec del periodista i veterà militant de l'escena mod Àlex Oró. Presentació de luxe i edició limitada a 700 còpies. Demanin la seva –i escoltin el disc- a Bandcamp. I llegeixin aquí el relat d'aquella nit que un servidor va publicar al seu moment a DWTC.

Miqui Puig: "Faig música de ball amb autoria, cuidant les lletres i les melodies"

Sempre és un plaer parlar de música amb Miqui Puig, més encara si té nou disc sota el braç. El de l'Ametlla del Vallès presenta "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019, El Segell), un dels seus treballs més ballables i una de les obres més rodones de la seva carrera. En aquesta entrevista publicada avui mateix per El 9 Nou (edició Vallès Oriental) parlem de l'àlbum, del seu programa radiofònic Pista de fusta i de l'ofici de fer ballar el respectable. Als quioscos fins diumenge.

Miqui Puig - "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019)

El primer que crida l'atenció de "15 canciones de amor, barro y motocicletas" (2019), el quart àlbum en solitari de Miqui Puig, és la rapidesa amb què s'ha gestat. Tan sols dos anys han transcorregut des de la publicació del seu predecessor, un "Escuela de capataces" (2017) que sortia del forn nou anys després d'"Impar" (2008). Motiu de celebració, aquesta efervescència creativa que s'ha traduït en una de les col·leccions de cançons més rodones que el vallesà ha arribat a lliurar tant pel seu compte com al capdavant de Los Sencillos. Una quinzena de talls que tant poden convidar a ballar com invocar l'esperit reflexiu i malencònic de qui acumula tres dècades de servei en un negoci tan agredolç com pot ser el del disc.

"Ya no hay chicas en el bar / Ni peleas que contar / No suena el jukebox", canta a la contagiosa "Hunos", una de les pistes que millor defineixen la tònica general del plàstic. "No te negaré que a veces pienso en dejarlo / No te engaño si digo que pienso en ello cada día / Tengo días mejores, tengo días peores / Solo siento que a ti te tocarán los dos", remata a la simpàtica però reflexiva "Chill Out". En canvi, a la frenètica "Raros" deixa anar "Soy gay, soy nazi, bollera / Soy rojo y gordo, marica", versos punyents i carregats de provocació que haurien de remoure consciències en aquests temps de pells fines en què molestar ha esdevingut pecat capital.

"60x60 Leyendas del pop-rock" (2005)

El vaig localitzar tirat de preu en una botiga d'articles de segona mà, fa tot just unes setmanes. "60x60 Leyendas del pop-rock" (2005, Ok Records) recull gairebé sencer el concert que va tenir lloc el 4 de març de 2005 -avui en fa deu anys- al Palau Sant Jordi. Gairebé sencer perquè falta un dels participants -Micky, el de Micky y Los Tonys- en un esdeveniment que va aplegar en una sola nit alguns dels noms més destacats del pop i el rock facturats durant els anys 60 -i els inicis de la dècada posterior- en aquesta banda dels Pirineus: Los Mustang, Los Sírex, Los Salvajes, Mike Kennedy de Los Bravos i Los Diablos -el citat Micky havia obert la nit-. Amb Jesús Ordovás com a mestre de cerimònies i convidats com Loquillo o Miqui Puig. Ignorava que s'hagués arribat a editar de manera oficial -tres discos compactes i un dvd-, però quan el vaig trobar no vaig dubtar ni un moment en adquirir-lo. Perquè jo hi vaig ser. I perquè, malgrat alguns alts i baixos -l'actuació de Kennedy no va ser precisament memorable i el passi dels Diablos va semblar més una revetlla que una altra cosa, però aquell concert tampoc pretenia fer història sinó recordar i reivindicar uns pioners sovint poc valorats en aquest país-, guardo un molt bon record d'aquella nit. Després del concert vaig anar amb uns amics a una festa mod que tenia lloc en una desapareguda sala del centre de Barcelona. Tots es reien de mi perquè havia anat a un esdeveniment que a ells els semblava demodé, sense tenir en compte que la música que acabaríem escoltant i ballant durant tota la nit a la festa mod s'havia produït durant els mateixos anys 60 que hores abans s'havien celebrat al Sant Jordi. I encara menys que un dels temes que havien sonat al concert -"Un rayo de sol", de Los Diablos- havia estat reivindicat per tot un Jarvis Cocker. Aleshores no me n'adonava, però el comportament dels meus amics no deixava de respondre a una constant molt pròpia del nostre entorn. El posat, sempre el posat.

Aliments i vegetals

8 de desembre. 34 anys sense John Lennon. Ningú en parla. Ni tan sols s'ha anunciat cap sucós llançament discogràfic amb vistes a escurar butxaques en plena campanya nadalenca -suposo que caldrà esperar al 35è aniversari, xifra rodona que es commemorarà l'any vinent-. I els principals mitjans de comunicació, que anys enrere sempre dedicaven uns minuts a recordar l'exBeatle, parlen avui d'altres coses. De la golejada del Barça a l'Espanyol, dels quilos d'aliments que es consumiran -i en molts casos es llençaran- aquest Nadal i d'un pintoresc personatge que va saltar al recinte dels lleons del zoològic de Barcelona. Fa anys, deia, sí que parlaven de Lennon. Recordo per exemple una tertúlia radiofònica d'un llunyà 8 de desembre on s'analitzaven la figura i l'obra de l'autor de "Working Class Hero". Un dels tertulians era Miqui Puig, que va aprofitar el tema de conversa per citar dos altres genis de l'era pop com són Brian Wilson i Paul McCartney. Va explicar concretament la famosa anècdota de la gravació de "Vegetables" per part dels Beach Boys. Durant la sessió, McCartney va aparèixer a l'estudi i Wilson el va convidar a participar tot mastegant api davant d'un micròfon -inventant-se de passada un nou instrument de percussió-. Jo ja coneixia aquella història però vaig agrair moltíssim el gest de Miqui Puig, que a través de la ràdio pública catalana i en horari gairebé de màxima audiència va recordar un d'aquells capítols que dignifiquen la passió de tot melòman. Què volen que els digui, potser tinc el cap ple de pardals, però l'anècdota de Wilson convidant McCartney a mastegar api -i inventant-se de passada un nou instrument de percussió- em sembla molt més sucosa que la quantitat de menjar que pensem consumir -i en molts casos llençar- aquest Nadal.

Per sempre Alfredo

Alfredo Calonge (1961-2014).

HOMENATGE A ALFREDO CALONGE

Sala Apolo, Barcelona

4 de desembre de 2014

Va ser allà mateix on el vaig veure per últim cop. A la porta de l’Apolo. Jo anava a un concert, i ell repartia flyers d’un altre. Poc em podia imaginar que en qüestió de mesos ell ja no hi seria. Vam parlar de música, com sempre, i concretament de l’artista a qui jo anava a escoltar. Em va confessar que desconeixia la seva obra en conjunt, però que n’havia escoltat alguna peça i que li agradava. Alfredo Calonge estimava la música. I la música, és clar, l’estimava a ell. He dit que l’estimava? No, m’he equivocat. El verb havia d’haver estat en present. La música encara estima l’Alfredo. Un amor, els ho ben asseguro, que va per llarg. Com a mostra, la festa d’homenatge que ahir a la nit va recordar la seva figura -i la seva persona, no ens n’oblidem- a les dues sales d’Apolo. Una desfilada de rostres procedents de tots els racons de l’escena independent tant de Barcelona com de la resta de l’Estat i fins i tot de més enllà.

De Brighton 64 a The Pinker Tones, de Miqui Puig a Jorge Explosión -que havia vingut expressament des de Texas-, de Sex Museum a The Excitements i de Los Selenitas a The Canary Sect, entre molts d’altres. Bandes i solistes de procedència i filosofia diversa, però amb l’Alfredo com a nexe d’unió. Músics que durant gairebé una hora i mitja van passar per l’escenari de la sala gran d’Apolo per acompanyar a Negativos -la banda de tota la vida de l’homenatjat- en la intepretació íntegra d’aquell “Piknik Caleidoscópico” (1986) que marcaria un punt i a part en la història de la música d’inspiració sixties en aquest costat dels Pirineus. Un tractat de garatge, psicodèlia i pop multicolor que encara a dia d’avui no té rival possible en llengua castellana. Una col·lecció de cançons que mantenen intacta la seva essència i que ahir, prèvia presentació de l’omnipresent Flowers, van cobrar nova vida entre paraules de record i gratitud a càrrec d’amics, familiars i coneguts. Finalment, la comitiva sencera va omplir l’escenari al ritme d’“A tumba abierta”, l’últim single que l’Alfredo va signar amb Negativos.

La festa -perquè allò era una festa, la celebració de la vida i l’obra d’una persona que només pot generar records positius- va culminar a la sala 2 amb les actuacions de tres bandes clau del panorama mod autòcton. Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. I de propina Gemma Salvadó, cantautora pop que va trencar el gel amb un breu set i tot apropant el misteri de Nico a les tonalitats de Marianne Faithfull. Van seguir Canguros, amb part de la formació absent per compromisos de primer ordre però amb la força d’un combo mai prou valorat. També Brighton 64 van oferir tota una exhibició de força amb un potent set que va alternar composicions noves -com “Caminos por recorrer”, dedicada a la memòria del propi Alfredo- amb clàssics com “Fotos del ayer” -original de Negativos popularitzat al seu moment per la banda dels germans Gil-. Finalment, The Canary Sect -l’últim grup on havia militat Calonge- van desplegar tot el seu arsenal d’elèctric i revitalitzador rhythm & blues convidant a l’escenari diversos dels músics que han passat per la formació.

Negativos, amb convidats molt especials.

Gemma Salvadó, entre Nico i Faithfull.

Brighton 64, recordant un amic.

Recomanació: Homenatge a Alfredo Calonge

La barcelonina sala Apolo serà escenari aquest dijous, 4 de desembre (22h.), d'un merescut homenatge a Alfredo Calonge (1961-2014). Fundador dels llegendaris Negativos i membre de bandes tan monumentals com Bondage o The Canary Sect, l'escena barcelonina de les passades tres dècades no s'entendria sense la seva presència. A la festa d'homenatge hi actuaran i punxaran membres de bandes tan destacades com Brighton 64, Canguros, Dr. Explosión, Sex Museum, The Pinker Tones, Miqui Puig o els propis Negativos i Canary Sect.

Sala Apolo

L'últim Nadal de Miqui Puig

CONCERT DE NADAL 2013

Sala Municipal, L'Ametlla del Vallès

30 de desembre de 2013

Han estat deu anys de música. De rock'n'roll. De pop. De retrobaments. D'un Nadal que trobarem a faltar. Perquè sí. Perquè alguns ja no entenem a aquestes alçades el Nadal sense el peregrinatge a l'Ametlla. Sense aquelles cares que només veiem un cop a l'any però amb qui compartim molt més que amb bona part dels rostres anònims amb els quals ens creuem a diari. Compartim música. Compartim rock'n'roll. Compartim pop. I sí, compartim retrobaments. Perquè ens tornarem a trobar. No serà per Nadal, serà a l'estiu. Però hi haurà música. Hi haurà rock'n'roll. Hi haurà pop. Hi haurà tardes càlides i nits curtes que nosaltres allargarem. Hi haurà piscines, gintònics i whiskeys amb cola. I haurà Miqui Puig. Amb la seva Agrupació Cicloturista Puig i cançons noves. I tornarem a ballar. I tant, que ballarem.

AGRUPACIÓ CICLOTURISTA PUIG. Bateria de rock'n'roll i hits eterns.

GUILLE MILKYWAY. Esquelets de grans cançons.

CORIOLÀ. El Maresme anglòfil.

Envàs, on vas?

Acabo de llegir a l'edició online d’un diari que ICV ha demanat la retirada de la campanya de reciclatge “Envàs, on vas?”. Una campanya, segons la formació ecosocialista, que genera confusió i és parcial al venir de fabricants d’envasos. Doncs molt bé. Que la retirin, si així ha de ser. Però a mi em sabrà greu. No perquè la consideri efectiva -no sé si ho és, ni m’ho he plantejat-, sinó per la pinzellada de justícia poètica que suposa la irrupció de The Mamzelles en plena graella publicitària. Sí, The Mamzelles. Tres estudiants de teatre que van formar un grup de música. Un cocktail de folk, cabaret de baixa fidelitat, humor naïf i una estètica retro mil·limetrada però sense posats de cara a la galeria. I com a mostra que les noies tenen substància, la gràcia i encert amb què han musicat un poema de Ginsberg. Per tot això em cauen simpàtiques. I per tot això m’alegren el dia cada cop que la seva cantarella irromp enmig d’uns blocs publicitaris on la imaginació es troba cada vegada més desplaçada en nom del tot s’hi val. O cada cop que, tot fullejant un diari, em topo de nassos amb aquell colorista anunci que contrasta amb la grisor de l’actualitat. Sí, que ICV i la resta de grups polítics facin el que creguin que han de fer, i que retirin l’anunci si realment així ho demana l’interès general -i posats a parlar d’interès general, jo crec que hi ha temes que haurien de preocupar els polítics molt més que un espot televisiu-. Però que consti que alguns les trobarem a faltar. Sí, a elles, a les Mamzelles. Per sort, sempre ens quedarà aquell refrescant disc de debut de l’any passat, “Que se desnude otra”. El va produir Miqui Puig. I si encara no l’han escoltat, no sé què esperen.

El Nadal de LAV Records

CONCERT DE NADAL DE MIQUI PUIG

La Masia, L'Ametlla del Vallès

29 de desembre de 2012

Sembla mentida, però amb aquesta ja són nou les edicions que Miqui Puig ha organitzat del Concert de Nadal al seu municipi. Una cita gairebé íntima, per a compartir moments musicals amb fans i amics, i que enguany canviava la seva ubicació: de l'escenari de la Sala Municipal de l'Ametlla del Vallès a un dels salons del restaurant La Masia. Un marc d'allò més elegant per a un concert de luxe i a tres bandes. Dues de les apostes més fermes de LAV Records -la companyia discogràfica impulsada pel propi Puig-, The Free Fall Band i Illa Carolina, i l'última encarnació escènica del Miqui. La que deixa definitivament enrere el crooner de fa alguns anys per a abordar temes propis i alguna versió amb les espatlles ben cobertes per una banda de rock'n'roll compacta i directa -no hi falten veterans de l'òrbita ametllatana com el sempre oportú Marc Botey a la guitarra-. La seva versió de "La Casa de la Bomba" (Brighton 64) amb contrabaix és simplement deliciosa. El moment definitiu d'aquest Concert de Nadal? La vital revisió de "Groenlandia" (Los Zombies) que va unir a l'escenari a tots els músics participants a la festa. Després vindria una frenètica sessió d'indie pop, new wave, rock'n'roll i northern soul amb punxadiscos com el mateix Miqui. I, potser perquè mai m'hagués imaginat que ho faria, va ser tot un gustàs ballar un tema dels Saicos a La Masia.

La família LAV versionant als Zombies.

Illa Carolina.

Miqui Puig - Canciones que hacen bum (y otras memorias pop)

MIQUI PUIG amb l'ORIGINAL JAZZ ORQUESTRA

Festes de la Mercè @ Plaça Sant Jaume, Barcelona

22 de setembre de 2012

De "L'home dibuixat" de Sisa a "Miquel a l'accés 14" de Mishima, passant per "La Casa de la Bomba" de Brighton 64, "Las calles de Madrid" de Loquillo y Trogloditas, "Soy así" de Los Salvajes, "Se fuerza la máquina" de Gato Pérez o "Bagdad" de Negativos. Cinc dècades de música barcelonina per a celebrar la Mercè 2012. Tots aquests temes, juntament amb altres mirades a gegants del pop estatal com Duncan Dhu ("Cien gaviotas") o Alaska y Dinarama ("Rey del glam") conformen l'espectacle "Canciones que hacen bum (y otras memorias pop)". L'últim projecte d'un Miqui Puig que ret homenatge a les cançons que l'han marcat amb l'acompanyament de l'Original Jazz Orquestra (OJO) del Taller de Músics. Una formació que la nit passada donava ales al repertori -la potència i l'elegància d'aquells arranjaments ja les voldrien tots aquests projectes de temporada que s'han apuntat al carro del revival soul- i un Puig més posat que mai en un paper, el de crooner de la Barcelona contemporània, que li va com anell al dit. Com a cireretes, dos retalls del repertori que el de l'Ametlla del Vallès havia firmat al capdavant de Sencillos. Un "Drama" més deixat anar que mai i un "Mala mujer" instrumental, amb l'orgue com a fil conductor i amb un deliciós regust d'acid jazz.