Recomanació: Brighton 64 a Be Cool

Nova cita amb una de les grans institucions del rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina. Dos anys després de consolidar el seu retorn definitiu amb el magnífic "Esta vez va en serio" (2012, BCore), els llegendaris BRIGHTON 64 anuncien nou disc de cara al mes de març i aquest dissabte, 10 de gener (23,30h.), n'oferiran un tastet a la sala Be Cool (plaça Joan Llongueras, 6 - Barcelona). Tampoc hi faltarà, és clar, una contundent bateria de clàssics sense la qual no s'entendria l'escena barcelonina tal i com la coneixem.

Cata de bourbons 6.0

Tres reines per a una nit de Reis amb gust de roses. A quarts de set del matí encara exploràvem les connexions entre Jim Morrison, Joe Strummer i Leadbelly amb sis cordes i el que quedava de l'ampolla del mig.

Weinf

Es fa dir Weinf, és de Barcelona i acaba de lliurar el millor artefacte sonor a baixa fidelitat que ha pogut escoltar servidor en una bona temporada. Quatre temes autoproduïts, l'encant d'una gravació casolana, la frescor de qui encara ho té tot per dir i l'empenta de qui es vol menjar el món avui i no demà. Deixant les coses clares de bon principi, "You and I Are Dead" podria ser la cançó més definitiva que Ray Davies encara no hagi compost: elèctric riff de guitarra i lírica urgent cantada des de les entranyes. "Whiskey" és una perla punkabilly desplegada a ritme galopant i sobre abrasives guitarres. "The Basement" s'edifica sobre un teclat de blues nocturn i sona com si els Cramps acompanyessin l'Iggy Pop més tòxic. I finalment, "Riding My Bicycle Through the Mexican Fields" -gran títol- és tot un rock'n'roll d'escola Lou Reed. Quatre peces, quatre registres i com a nexe d'unió una personalitat en construcció però amb les idees ben clares. Escoltin-lo a Bandcamp i segueixin-lo de ben a prop.

Recomanació: Hugo Nubiola a Artemisia

Veure'l interpretar "I Want You" de Bob Dylan, tan sols amb la seva guitarra i la seva insultant joventut, resulta molt més que entranyable. Resulta emocionant i evocador. Veure'l versionar a Lightnin' Hopkins amb "Mojo Hand", directament impressiona. Qui és HUGO NUBIOLA i d'on ha sortit? I el més important, com pot ser que a la seva curta edat sigui capaç d'evocar els clàssics amb tota la naturalitat del món? Aquest divendres, 9 de gener (20h.), ho podrem descobrir a la galeria d'art Artemisia de Les Franqueses del Vallès (c/. Sant Ponç, 65). Es recomana agafar lloc. Poden fer-ne un tastet aquí.

BCore: 25 anys

Dulce Pájara de Juventud.

Margarita.

DULCE PÁJARA DE JUVENTUD + MARGARITA

Ronda Cicle de Concerts @ Espai Jove La Fontana, Barcelona

2 de gener de 2015

No és que amb el seu segon disc llarg, l'oportunament titulat "Triumph" (2014), enfilin Dulce Pájara de Juventud l'èpica d'uns Flaming Lips, uns Arcade Fire o fins i tot uns Pink Floyd en hores bones. És que a l'escenari es mostren igual de magnànims. Capaços d'arribar on faci falta. Amb vocació massiva en el millor dels sentits. Amb un ofici i unes taules que fan justícia a un repertori que mouria multituds de venir de mar enllà. Doncs no, no vénen de mar enllà sinó del Baix Llobregat, però es mengen sense problemes alguns dels caps de cartell foranis amb qui han compartit escenari al llarg dels darrers dos anys -no diré noms-. Tres quarts del mateix es pot dir d'uns Margarita que durant la passada dècada han lliurat plàstics farcits de frescor i s'han passejat per Europa amb un discurs que no coneix barreres. El d'ahir, confessaven ells mateixos hores abans d'enfilar-se a l'escenari, va ser el seu últim concert a Barcelona. Motius de força major obliguen la banda de Madrid a plegar veles. S'acomiadaran properament a casa seva i davant del seu públic més proper. I un, que no pot evitar pensar en el recent ep homònim (2014) com el seu cim artístic, tampoc evita desitjar-los el millor siguin quins siguin els seus propers moviments. Margarita i Dulce Pájara de Juventud. Dos exemples del caràcter heterogeni i sobretot de la riquesa estilística del catàleg de BCore. El segell barceloní celebra enguany el seu quart de segle al peu del canó. Una celebració que s'allargarà al llarg de tot aquest 2015 i que ahir va donar el seu tret de sortida.

Dylan tenia raó

SEWARD

Círcol Maldà, Barcelona

1 de gener de 2015

De vegades no és només la música, sinó també el context. El d'ahir era el del primer vespre de gener. El dia després de les dotze campanades i de l'apocalíptica orgia que havia donat la benvinguda a l'Any Nou. Carrers buits i sepulcral silenci en contraposició al soroll i la cantarella de tan sols vint-i-quatre hores enrere. Barcelona sencera paint la més definitiva de les ressaques mentre mig centenar d'ànimes inquietes es donaven cita de forma gairebé clandestina al cor del Barri Gòtic. Un teatre com els d'abans, cinquanta butaques i un acomodador que aniria presentant en veu alta tots i cada un dels presents a mida que anessin accedint a la sala. I és clar, Seward a l'escenari amb Shakespeare com a marc de fons -l'escenografia era la de "Nit de Reis", l'obra que es troba ara mateix en cartellera al Círcol Maldà-.

Seward. Probablement el secret menys ben guardat de la Barcelona que no surt a les guies municipals. Secret, perquè malgrat els dictats industrials i les lògiques de consum, han optat per mantenir-se al marge dels tentacles digitals: no tenen pàgina web ni es troben presents en cap xarxa social. I menys ben guardat, perquè malgrat tot el seu nom es troba perfectament instal·lat en l'imaginari melòman de casa nostra i de més enllà -el seu directe ja ha ressonat en escenaris britànics i nord-americans-. I és d'agrair, i tant que sí, que un grup de música no es dediqui a convèncer a cop de posts i piulades sinó a partir del boca-orella i, sobretot, de valors com la singularitat o la reinvenció constant d'un repertori tan viu com permeable. El de quatre peces que un bon dia van decidir formar el seu propi trencaclosques.

Perquè Seward són a la pràctica quatre solistes en el millor dels sentits. Quatre exploradors nats que opten per posar la tècnica al servei de les emocions i no de buits exhibicionismes. Quatre fletxes que apunten a múltiples direccions i que en col·lisionar han donat lloc a un exemplar únic i incomparable. Diguin-li folk, diguin-li rock, diguin-li jazz, diguin-li avantguarda i afegeixin-li si volen el sempre oportú prefix post. En cap cas s'equivocaran, però sempre es quedaran curts. Citin a Radiohead, a Antony Hegarty, a 16 Horsepower, a Nick Cave o als Wilco menys ortodoxos. Amb tots ells comparteixen registres i matisos, però també la condició de punts de partida, de referents per propi dret. Bateries que alcen el vol, diàlegs de pel·lícules transformats en instrument solista i orgies de soroll amb un banjo com a fil conductor. Dylan va dir una vegada que no es tractava de trencar normes, que les normes no existien. I gairebé mig segle després Seward li donen la raó amb més fets que paraules. La millor manera possible d'encetar un any.

Amb Shakespeare com a marc de fons.

I per al 2015...

Tiger Menja Zebra.

Si a l'anterior actualització repassava alguns dels noms més destacats del meu any musical 2014, avui m'agradaria començar 2015 citant alguns dels noms dels quals tocarà parlar (o això espero) durant els propers mesos. Prenguin nota i estiguin atents:


*TIGER MENJA ZEBRA. Si amb "Com començar una guerra" (2012) van trencar tots els esquemes possibles, amb "Súper Ego" (2014) han anat més enllà. Projectant i reforçant un univers propi tan impermeable com obert de mires. Electrònica industrial, rock terminal, terrorisme sònic i qualsevol etiqueta a la qual puguin aplicar el prefix post. Foscos, estridents i extrems en tots els sentits. La banda sonora dels temps que corren. Aquest 2014 el treuran a la carretera amb una posada en escena que promet estar a l'alçada.

*SAM DESTRAL. Com Tiger Menja Zebra, ha tancat el 2014 publicant un segon disc dels que defineixen molt més que un discurs musical. "Zoo", es titula. El tema titular és una àcida faula que no desentonaria al costat de les grans obres de Sisa o Quimi Portet. "Cançó del pallasso trist" és una agredolça metàfora del món que ens envolta. I podria seguir, perquè ens trobem davant d'un autèntic clàssic en potència. També començarà l'any presentant-lo en directe.

*SHE OWL. Una de les grans descobertes del passat exercici. Dues vegades han girat per casa nostra presentant el seu debut homònim de 2013. L'última va ser la passada tardor, i van aprofitar per a presentar temes nous que singularitzen encara més un discurs que a dia d'avui pot emmirallar-se amb els de Dead Can Dance, Kate Bush o Siouxsie Sioux. Percussions tribals, contes de fades (i de bruixes), boira baixa i instruments perduts en el túnel del temps. L'estiu que ve tenen previst enregistrar el seu segon disc, i tenint en compte el que vam escoltar durant la seva darrera visita en podem esperar el millor.

*THE MISSING LEECH. L'alter ego de Maurici Ribera va sonar fort l'any passat. Un brillant documental de Plans Films -al qual vaig tenir el plaer de participar- aportava una mica més de llum tant sobre la seva persona com sobre la seva obra. Però el cert és que la història del Maurici ve de lluny. Ve d'un melòman incondicional que un bon dia va decidir agafar una guitarra, fer de tota limitació la més gran de les virtuts i passejar-se arreu del món presentant les seves pròpies cançons. Des d'aleshores ha actuat literalment als cinc continents i ha esdevingut un referent de l'antifolk a escala global. Què podem esperar d'ell aquest 2015? Doncs a banda de tocar incansablement a tot arreu on el reclamin, sembla ser que per fi podrem escoltar el seu esperat tercer disc llarg. Els temes que n'ha anat presentant en directe han deixat molt bon gust de boca.

*BRIGHTON 64. Uns altres que treuran disc aquest 2015. El segon des que la seva reunió es va consolidar amb aquell brillant "Esta vez va en serio" (2012, BCore). Repeteix Santi Garcia a la producció i es preveu la seva sortida de cara als primers mesos de l'any que tot just encetem. Des de fa setmanes ja en circula un tema per la xarxa, l'emotiu "Caminos por recorrer", un merescut homenatge al desaparegut Alfredo Calonge.

*LLUM PEPA AND THE BEATS. Sense cap mena de dubte, van ser l'última gran revelació de l'any que acabem de deixar enrere. Rhythm & blues, psicodèlia i rock'n'roll de garatge des del Baix Montseny amb components de bandes com Liannallull. El seu debut, "No sóc jo", és pura dinamita, i els pocs concerts que han ofert a data d'avui -memorable la seva actuació a la NAUB1 el passat mes de desembre- han superat totes les expectatives. Un grup a seguir de tan a prop com els propis Liannallull, que també prometen grans sensacions aquest 2015, amb formació renovada i una nova orientació sonora.

*BCORE. Un dels segells independents per excel·lència de Barcelona celebra 25 anys d'història. Un quart de segle apostant per la creació més fresca i inquieta tant de Catalunya com de la resta de l'estat, sobrevivint a modes i tendències i sempre amb la mirada ben oberta. El tret de sortida de la celebració tindrà lloc aquest divendres, 2 de gener, a l'Espai Jove La Fontana, en el marc del festival Ronda i amb dues bandes que ja no necessiten cap mena de presentació, Margarita i Dulce Pájara de Juventud. Els seus darrers treballs, "Margarita" i "Triumph", són tan recomanables com aquest doble cartell d'autèntic luxe.


Gaudeixin i no deixin de repassar els noms destacats a la passada actualització. La majoria prometen regalar-nos també alegries aquest 2015.