Daniel Ruiz - "Nina" (2019)

L'expressió progressar adequadament es va inventar per a gent com Daniel Ruiz. No content amb ser un dels autors de cançons més prolífics del país, el de Mataró també sol tenir per costum superar-se amb cada nou llançament. Quan fa tan sols mig any que va lliurar el primer ep signat amb el seu nom, "Stories from a Whiskey-soaked Mind" (2018), l'home a qui molts vam conèixer com a Weinf es despenja amb una nova composició de les que marquen diferències i denoten (molt bones) maneres. Es titula "Nina", i la dedica a la noia que el va ensenyar a ballar enganxats i li va descobrir la música d'Annette Peacock en una freda nit hivernal a la ciutat de Lyon. Si la història sona bé, els resultats de tot plegat sonen encara millor. Enregistrada amb Júlia Martin a la bateria i Narek Mnatsakanyan a l'orgue, la peça en qüestió és un exercici de rock crepuscular marca de la casa on segueixen ressonant amb molta força influències com Nick Cave, Iggy Pop, Tom Waits o Mark Lanegan. Poden escoltar-la a Bandcamp.

Daniel Ruiz - "Stories from a Whiskey​-​soaked Mind" (2018)

Aviat farà un any que el mataroní Daniel Ruiz va decidir acabar amb el que fins aleshores havia estat el seu projecte personal, Weinf, per començar a actuar i a signar cançons amb el seu propi nom. Una nova etapa que va encetar penjant un parell de composicions noves a les plataformes digitals i que ara es consolida amb l'edició d'un primer ep, "Stories from a Whiskey-soaked Mind" (2018). Cinc pistes poblades per dones misterioses, ànimes a la deriva i més fauna nocturna. Cinc talls que podrien ambientar perfectament una pel·lícula de David Lynch i on Ruiz torna a conjurar esperits com els de Nick Cave, Tom Waits, Leonard Cohen o fins i tot Jim Morrison.

El plàstic s'obre a cop de guitarres líquides, orgues hipnòtics i la veu profunda i afectada de Ruiz entonant "A Cup Of Coffee With Two Sugar Cubes, Cream, And A Tiny Drop Of Whiskey", la primera de les dues peces que havia publicat prèviament a l'edició del disc. La segueix "Meet the Crimson Woman at the Dawn Cafe", un exercici de rock de garatge a baixa fidelitat que sona com els Fuzztones fent una versió dels Bad Seeds a altes hores de la nit. "I Can't Believe My Luck (I Really Hope I Don't Fuck This Up)", el tercer tall de l'ep, també havia vist la llum com a avançament i connecta el discurs del mataroní amb referents com Mark Lanegan o Jeff Buckley.

"Goodbye Letter from a Loved One" parteix d'un ritme de bateria gairebé marcial i un piano minimalista però a la vegada penetrant, enriquits amb laments vocals a contrallum i una harmònica que sembla sorgida de les profunditats més pantanoses del Mississippi. I la final "Blackout Drunk Dream (Silvia Comes Flying through the Window)" és el revers obscur d'allò que anomenem dream pop. Ressons onírics en clau noir per a il·lustrar un somni etílic tenyit de formes i presències d'allò més inquietants. Disponible a Bandcamp en format digital i en edició física limitada a 50 cassettes i 50 discos compactes (aquesta última amb bonus track inclòs i per cortesia del segell nord-americà Custom Made Music).

L'últim videoclip de Weinf

Ja fa un any que Weinf va editar el seu segon disc, un "Purple Bird and Other Strange Songs" (2017) que a la llarga va suposar també la culminació d'una etapa. Poc després, el seu autor passava a moure's pel negoci musical amb el seu propi nom, Daniel Ruiz. Per acabar de segellar el final de la seva etapa com a Weinf, el maresmenc presenta ara el videoclip d'una de les peces que integraven aquell àlbum, "The Sunset Cave". Una experiència paranormal a l'interior d'un cinema, realitzada i dirigida per la gent de Chill Turtle Productions amb Andrea González com a protagonista. Poden veure'l aquí.

Adéu Weinf, benvingut Daniel Ruiz

Hi ha ocasions en què un artista necessita fer un canvi vital, replantejar el seu projecte i trencar-ho tot perquè tot pugui seguir endavant. Al maresmenc Daniel Ruiz l'havíem conegut fins ara amb el sobrenom de Weinf, pseudònim sota el qual havia presentat unes cançons que bevien del blues més nocturn i el rock en la seva fase més terminal. Ara enceta una nova etapa durant la qual començarà a signar les noves obres amb el seu propi nom. El que no ha canviat són les seves bones maneres a l'hora de facturar cançons que valen el seu pes en or. Com a mostra "A Cup Of Coffee With Two Sugar Cubes, Cream, And A Tiny Drop Of Whiskey", la primera composició d'aquesta nova etapa. Un blues etílic on ressonen els fantasmes de Tom Waits, Micah P. Hinson i Mark Lanegan. Poden comprovar-ho a Soundcloud.

Weinf - "Purple Bird and Other Strange Songs" (2017)

 

"Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records) va ser un dels debuts discogràfics més colpidors que s'han pogut escoltar en molt de temps a casa nostra. Una col·lecció de cançons compostes i enregistrades per un jove de vint anys durant un tractament de quimioteràpia que per moments semblava no arribar a bon port. El jove en qüestió era Dani Ruiz, conegut artísticament com a Weinf. I al marge de la seva història de superació, va convèncer propis i estranys amb un discurs que bevia del folk, el blues i el rock en les seves formes més nocturnes, àcides i corrosives. Un còctel sonor on ressonaven noms com els de Nick Cave, The Doors, Tom Waits, Iggy Pop o Lou Reed, i que dos anys després es referma amb un segon disc que també val el seu pes en or.

"Purple Bird and Other Strange Songs" (2017, Custom Made Music) es va gravar durant el segon tractament de quimioteràpia a què el seu autor es va haver de sotmetre, però cap de les seves cançons fa referència a la malaltia ni a les seves conseqüències. El mateix Weinf explica a la nota promocional que ja havia escrit prou sobre aquest tema al primer disc, motiu pel qual aquest cop ha mirat més enllà d'ell mateix per a entrar de ple en territoris com la ficció -la inicial "The Sunset Cave" parteix d'un conte escrit pel propi Ruiz- o l'anàlisi del món que l'envolta -"Fishes Swimming in the Sand" aborda la crisi dels refugiats, i "The Priest and the Thief" és una crítica a les religions organitzades i institucionalitzades-. També posa música a un poema de Murakami -"Kafka on the Shore"- i recupera i revitalitza una de les seves composicions primerenques -"The Basement", procedent d'una de les seves primeres demos-.

Si Weinf ha aprofitat aquest segon àlbum llarg per a expandir els seus horitzons lírics, el mateix ha fet amb el seu llenguatge sonor. Les bases segueixen essent les mateixes, però reforçades per l'experiència acumulada a la carretera i ampliades amb matisos que enriqueixen el resultat final. Com a mostres el folk calidoscòpic de "The Priest and the Thief", les tonalitats jazzístiques de "Purple Bird and Other Uninvited Guests", la mística oriental de "Kafka on the Shore" o un "Carefulness and Other Bad Advice" que gairebé haurien pogut signar els Strokes en èpoques més inspirades. L'interludi instrumental "Preludio" compta amb tota una Dana Colley (Morphine) al saxofon. Col·laboració de luxe en un àlbum que referma Dani Ruiz com un compositor de cançons fora de sèrie, i Weinf com una de les criatures més sorprenents de l'escena emergent catalana dels nostres dies.


Originalment publicat a B-Magazine.

Weinf - "Bury Me With My Money" (2016)

El barceloní Dani Ruiz no havia assolit encara la vintena quan se li va diagnosticar una malaltia que s'aniria complicant per moments. Va ser en aquest context com va concebre el debut llarg del seu alter ego musical, Weinf. Un "Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records) que esdevindria molt més que una brillant carta de presentació, era el primer disc d'un músic que no sabia si tindria temps de fer-ne més. Per sort la cosa va acabar bé, Ruiz es va curar i aquest 2016 comença una nova etapa que ha donat com a primer fruit l'ep "Bury Me with My Money" (2016, autoeditat). Tres temes en total, dos d'ells recuperats de l'etapa de Weinf al costat de Roulote Roosters i una versió de "You Look Like Rain", de Morphine. I, una vegada més, aquell còctel marca de la casa on conflueixen el blues corrosiu, el folk electrificat i el rock en fase terminal. La peça titular sona com Jim Morrison encapçalant els White Stripes; "Miranda" és un nugget de rock de garatge primitivista, evocador tant dels 13th Floor Elevators com dels Bad Seeds; i "You Look Like Rain" conserva l'atmosfera nocturna de la versió original incrementant-ne el grau de dramatisme. Gravat, mesclat i produït pel propi Weinf, l'ep es pot adquirir en descàrrega digital i en cassette, aquest últim format per cortesia del segell nord-americà Wiener Records.

Més informació:
Weinf  /  Bandcamp

Weinf - "Road Trip"

El nou videoclip de Weinf és una mostra de com assolir moltíssim a partir de pocs recursos. Tan sols un primer pla d'un equip d'alta fidelitat en funcionament i uns aconseguits efectes d'il·luminació han traduït en imatges "Road Trip", una de les peces més àcides i oníriques de "Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records), el primer disc llarg d'aquest jove músic de Mataró. Poden veure'l aquí.

Campanya solidària de Weinf

Va ser sens dubte una de les grans revelacions musicals del passat exercici en aquesta banda dels Pirineus. I ho va ser en gran part gràcies a un disc de debut, "Requiem for Myself" (2015), dels que marquen la diferència. Un combinat de folk, rock i blues en to menor i en fase gairebé terminal com a testimonis d'una experiència vital dura, dolorosa i afortunadament superada. El càncer que va portar a Dani Ruiz, alter ego de Weinf, a enregistrar aquell primer disc amb la idea que també podia ser l'últim, tal i com explica ell mateix en un emotiu comunicat. El cas és que Ruiz va vèncer la malaltia i ara vol ajudar a tots aquells que encara la pateixen. Per això ha posat en marxa una iniciativa digna d'aplaudir: des del passat 12 de març i fins al proper 12 d'abril, destinarà tots els beneficis obtinguts de les vendes de "Requiem for Myself" a Juegaterapia, una organització sense ànim de lucre que proveeix de videojocs les sales de quimioteràpia infantils. "Si no hubiera pasado por lo que he pasado seguramente me parecería una chorrada", reconeix ell mateix, "ahora que lo veo con perspectiva, y habiéndolo pasado yo mismo, no tengo duda de que es de las mejores ayudas que se pueden ofrecer. A mí los ratos que se me hacían más difíciles, dentro de todo el conjunto de experiencias horribles por las que tienes que pasar, y siendo consciente de que era por mi bien, era estar en el hospital recibiendo la quimioterapia. De modo que no puedo ni empezar a imaginarme como convencer a un niño enfermo de que eso es bueno para él". Si encara no tenen el disc, no se m'acut cap motiu millor per a posar-hi remei amb caràcter d'urgència. Més informació a Facebook.

Una nit amb La Cavalleria

 

WEINF + ALL INDIANS NO CHIEF

Slow Club, Barcelona

30 d'octubre de 2015

Si no existíssin col·lectius com La Cavalleria, definitivament caldria inventar-se'ls. Parlem d'una d'aquelles agrupacions de melòmans que per vocació acaben esdevenint altaveus de propostes inquietes i encara no detectades per la majoria de radars. Aquest mes d'octubre, per exemple, han aplegat alguns dels noms més frescos de la Catalunya emergent en una de les cocteleries més elegants de l'Eixample. Un cicle que va culminar la nit passada amb un doble cartell d'impacte. All Indians No Chief i Weinf. Els primers són una formació plurinacional assentada a Barcelona. Un quintet que beu a parts iguals del folk, la psicodèlia o l'slowcore. Cançons de textura suau i estructura en ocasions progressiva, dominades per la veu aguda i trencada de Lula Yü Sucka. Com Karen O encapçalant els Low de "The Invisible Way" (2013). Una passada, els ho ben asseguro.

Weinf, alter ego del mataronenc Dani Ruiz, venia a presentar el seu primer disc oficial, "Requiem for Myself" (2015). Acabat de recuperar d'una malaltia que les hi ha fet veure de tots colors -les cançons del disc són fruit de vuit mesos de quimioteràpia i de no tenir-les totes- i amb tota la força i l'empenta de qui, ara sí, té tota la vida per davant i unes ganes boges de viure-la. Alternant passatges foscos com "My Time Is Running Out" o "Farewell" amb elèctrics dards de rock'n'roll kamikaze com "Riding My Bicycle Through the Mexican Fields" o la final "Whiskey". En format power trio -l'acompanyaven un bateria i un teclista que també feia les funcions de baixista- i fent soroll, molt de soroll, i del que perdura.

All Indians No Chief.

Weinf.

Weinf - "Requiem for Myself" (2015)

Quan el vaig escoltar per primera vegada, encara no fa ni un any, cantava a les bondats del whiskey, les noies i les vetllades en companyia dels col·legues. I ho feia des d'una maqueta on el rock corrosiu i el pop visceral convivien amb el blues nocturn i altres ritmes altament inflamables. Es deia Dani Ruiz però es presentava sota el nom artístic de Weinf. Venia del Maresme, aparentava una joventut gairebé insultant i, no n'hi havia cap dubte, estava cridat a fer grans coses aquest 2015. I les ha fet, i tant que sí, però el preu que ha hagut de pagar no el podia preveure ningú. Sis mesos de quimioteràpia, una malaltia que es complicava per moments i ell que no les tenia totes.

Per sort la cosa s'ha acabat bé, però l'ensurt viscut explica per què el discurs de Weinf ha assolit en menys d'un any la maduresa de "Requiem for Myself" (2015, Aiguamoll Records). Títol altament revelador per a un disc de debut que Ruiz va concebre durant el decurs de la malaltia. Vuit cançons i dos interludis de textures ombrívoles i acabats pessimistes però en cap cas derrotistes. Peces de caire introspectiu que substitueixen l'electricitat i la dinàmica de garatge pels ritmes densos i baixos en revolucions, però on segueix manant aquell timbre vocal a mig camí entre Lou Reed, Iggy Pop, Jim Morrison i Ian Curtis.

Pel que fa a les lletres, abunden les referències a la incertesa, el dubte existencial i la pròpia mort, fils conductors d'un àlbum ric en matisos (del funk terminal de "Keep My Mind Away" als aires noir de "Places", i del decadentisme àcid de "Memories" al folk crepuscular de "My Time Is Running Out", aquesta última ja editada mesos enrere com a single juntament amb la inicial "Farewell") i amb final feliç però no pas ensucrat ("Rebirth"). El presentarà en directe aquest divendres, 30 d'octubre (21,30h.), a la barcelonina sala Slow i compartint escenari amb els també recomanables All Indians No Chief. Poden escoltar el disc a Bandcamp.

Weinf - "Farewell" (2015)

El vaig descobrir a principis d'aquest 2014, quan ell mateix es va posar en contacte amb mi per donar-me a conèixer la seva música. I mig any després em segueix semblant un dels grans descobriments musicals del present exercici. Parlo d'un jove de Barcelona que es fa dir Weinf i que enregistra cançons a mig camí entre el rock més subterrani i visceral, i el blues més nocturn i decadent. Després de sorprendre molt positivament amb una primera maqueta que apuntava maneres, ara presenta el seu primer single. "Farewell" es titula, i la peça titular sona com si Jim Morrison encapçalés els White Stripes de "Get Behind Me Satan" (2005). O com si l'Iggy Pop de "The Idiot" (1977) alternés amb Hanni El Khatib. Inclou un bonus track -ell ho anomena així, servidor prefereix dir-ne cara b-, "My Time Is Running Out", amb ressons de Lou Reed i Jeff Buckley. Escoltin-lo aquí.

Primer videoclip de Weinf

Va ser sens dubte la primera gran descoberta que vaig fer aquest 2015. Un jove de Barcelona que es fa dir Weinf i que, no ho dubtin, ens donarà més d'una alegria en un futur molt pròxim. De fet, la seva carta de presentació ja exhibia molt més que bones maneres. Ara presenta el seu primer videoclip, "Whiskey", i com era d'esperar resulta tan fresc, immediat i irresistible com la pròpia cançó. Vegin-lo aquí.

Weinf

Es fa dir Weinf, és de Barcelona i acaba de lliurar el millor artefacte sonor a baixa fidelitat que ha pogut escoltar servidor en una bona temporada. Quatre temes autoproduïts, l'encant d'una gravació casolana, la frescor de qui encara ho té tot per dir i l'empenta de qui es vol menjar el món avui i no demà. Deixant les coses clares de bon principi, "You and I Are Dead" podria ser la cançó més definitiva que Ray Davies encara no hagi compost: elèctric riff de guitarra i lírica urgent cantada des de les entranyes. "Whiskey" és una perla punkabilly desplegada a ritme galopant i sobre abrasives guitarres. "The Basement" s'edifica sobre un teclat de blues nocturn i sona com si els Cramps acompanyessin l'Iggy Pop més tòxic. I finalment, "Riding My Bicycle Through the Mexican Fields" -gran títol- és tot un rock'n'roll d'escola Lou Reed. Quatre peces, quatre registres i com a nexe d'unió una personalitat en construcció però amb les idees ben clares. Escoltin-lo a Bandcamp i segueixin-lo de ben a prop.