Bullitt - "B Major" (2023)

Els trobàvem molt a faltar, però sabíem que tard o d'hora tornarien. Vuit anys llarguíssims han passat des de la sortida d'"Sparks" (2015, BCore), el que fins ara era l'últim àlbum de Bullitt. Des d'aleshores havíem vist com el seu vocalista i guitarrista, Xavier Calvet, consolidava una trajectòria solista alhora que diversificava el seu ventall estilístic tot apuntant cap a registres com el folk o el so Americana. I tot d'una, quan menys ens ho esperàvem, van els de Sant Feliu de Guíxols i ens tornen a sorprendre amb un d'aquells discos que posen les piles des del minut zero.

"B Major" (2023, BCore) sona a Bullitt pels quatre costats, però sobretot sona com si no haguessin passat aquests vuit anys –no és cap crítica negativa, al contrari-. Una dotzena de pistes que refermen els empordanesos com a grans ambaixadors i preservadors a casa nostra d'aquell rock de guitarres urgent però desenfadat, hereu de Weezer, Lemonheads, Posies i tantes altres patums de l'òrbita alternativa nord-americana dels 90. Com a mostres, píndoles tan vitamíniques com "Fix Myself", "Counter", "Step in the Real" o "Avalanche", que sonen tan fresques avui com ho haurien fet 25 anys enrere. Ben tornats siguin.

Disponible a Bandcamp.

El 40è aniversari de Brighton 64, a El 9 Nou

Brighton 64 celebren el seu 40è aniversari amb una gira commemorativa i un disc, "Más de lo mismo" (2022, Bcore), on reinterpreten alguns dels seus clàssics i miren endavant amb dues composicions noves. N'hem parlat amb Ricky Gil, una entrevista que publiquem avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Brighton 64 - "Más de lo mismo" (2022)

Els aniversaris rodons solen servir per passar revista a tot el quilometratge acumulat, però també són bones ocasions per fer un pas endavant de forma decidida. Brighton 64 fan totes dues coses a "Más de lo mismo" (2022, BCore), l'àlbum amb què celebren el seu 40è aniversari. Vuit revisions de clàssics de totes les èpoques del grup, una versió d'una peça que els va marcar durant els seus inicis –"Metadona" de Los Pistones- i, atenció, dues composicions noves de trinca que auguren a la històrica banda barcelonina un pròsper futur a curt termini.

Comencem parlant de les novetats, dos autèntics dards de precisió que conjuguen l'aguda sensibilitat pop marca de la casa amb les formes més urgents i directes del rock'n'roll. La primera és "Al final del huracán", una injecció d'energia positiva més necessària que mai en aquests temps d'incertesa, i una invitació a recuperar tot el temps perdut en un hipotètic món post-pandèmic. La segona és "La guitarra es mi fusil", un crit d'alerta contra l'ascens de l'extrema dreta amb ritme implacable i cites a referents tan compromesos socialment com Woody Guthrie, Kortatu, Billy Bragg, els Housemartins o The Clash.

I els clàssics? Doncs òbviament no hi són tots els que podria haver-hi, però tots els que hi són gaudeixen d'una segona joventut sense renunciar a les seves essències. Començant per aquell "En mi ciudad" que al seu dia es va quedar en un calaix –els germans Gil el van recuperar anys més tard amb Matamala-, culminant amb l'eterna "La Casa de la Bomba", que rebaixa revolucions i s'aproxima a les refrescants aigües del soul i el boogaloo –i incorpora al final la sempre oportuna "Haz el amor", adaptació del "Walking the Dog" de Rufus Thomas-, i passant per la versió en català de "Barcelona Blues" o la maduresa en el millor sentit de "Conflicto con tu ayer". Més del mateix, i tant que sí, però que bé que sona i que bé que segueix entrant.

Brighton 64 fan un homenatge a Barcelona

Maradona, Loquillo, el Vaquilla, Negativos, l'atracament al Banc Central, l'Avinguda de la Llum, el Raval quan era el Xino, el Sidecar i el primer Zeleste. Brighton 64 fan un homenatge a Barcelona, a la ciutat vital i canalla que va ser, i alhora ofereixen una mirada irònica al parc temàtic que ha acabat esdevenint, al seu darrer videoclip, "En mi ciudad". El seu nou senzill, i el primer avançament d'un àlbum que veurà la llum properament a través de BCore sota el títol de "Más de lo mismo, i on la banda dels germans Gil reinterpreta alguns dels seus clàssics per celebrar els 40 anys de trajectòria. El videoclip està disponible a Youtube.

Joan Colomo - "Disc trist" (2021)

"El món que ens ha tocat viure està molt bé / És com un viatge d'LSD / Una distopia en temps real / Una anada d'olla d'un fals documental", canta Joan Colomo a "En un món paral·lel". Al de Sant Celoni sempre se li ha donat prou bé exposar el gran absurd d'aquest món nostre, posar de manifest tot allò que no rutlla en una societat que va a la deriva, però sense perdre mai el somriure que desperten totes i cada una de les seves composicions. També aquesta peça del seu darrer àlbum, "Disc trist" (2021, BCore).

Una nova col·lecció de cançons que parlen de l'ara i l'aquí, però que es perfilen tan perdurables com qualsevol títol del seu repertori, i on la reflexió existencial va de la mà amb l'anàlisi crític però en cap cas pessimista de la realitat que ens és pròpia. "Quin és el sentit d'aquesta vida, quan tot l'aire que respires és extremadament efímer?", es pregunta a "Himne a la melangia". "Mai no perdis l'esperança", contraataca ell mateix tot seguit, com venint a dir que hi ha vida més enllà de la tristor titular de l'obra que ens ocupa.

Que una de les peces més definitòries del plàstic en qüestió sigui la vitamínica "Salvem el planeta!", és més que una declaració de principis. "Salvem la Britney Spears, evitem el cataclisme / Salvem la procrastinació i salvem l'hedonisme", proclama el del Baix Montseny, tot recordant-nos que efectivament i malgrat el que pugui indicar la lírica d'"En un món paral·lel", encara hi ha moltes coses que val la pena salvar del nostre dia a dia. Com per exemple aquells artistes que ens ajuden a suportar-lo una mica millor amb el seu art. Colomo n'és un. Que duri.

Disponible a Bandcamp.

Afrontar l'adversitat amb un somriure

JOAN COLOMO

Pistes d'Atletisme, Sant Celoni

31 d'agost de 2020

El món necessita més artistes com Joan Colomo, persones capaces d'enfilar-se a un escenari sense prendre's massa seriosament a elles mateixes i, el més important, contagiant al respectable aquesta capacitat d'afrontar l'adversitat amb un somriure. La seva actuació d'ahir a Sant Celoni –jugava a casa- va esdevenir el plat fort de l'acte de presentació de La Sonora, una nova plataforma nascuda amb l'ànim de fomentar l'accés universal a la cultura i dinamitzar activitats com la pedagogia a través d'arts com la música.

Amb el suport d'una banda on figuren uns quants noms destacats de l'indie català de les passades dècades, el del Baix Montseny va oferir un exhaustiu repàs al seu darrer disc –"L'oferta i la demanda" (2018, BCore)-. També va avançar alguna peça encara en construcció d'un nou treball que veurà la llum l'any vinent i va repescar encerts pretèrits com "Els Amigos", "El xiprer" o un "Màgic" la lletra del qual sembla ressonar sempre en els moments més oportuns, també en aquests temps que corren: "És màgic, és meravellós, que ens menteixin així / Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç".

Corcs Drum&Organ

Oferint als instruments d'època una segona oportunitat.

El vell art de sonar fresc com una rosa a partir d'una fórmula o d'uns ingredients que vénen de lluny. O l'habilitat d'omplir entre dos un espai que sovint requereix de multituds. Corcs Drum&Organ és un duet de Sabadell que, com indica el seu nom, es dedica a explorar les múltiples possibilitats que ofereix la combinació d'orgue i bateria. El seu repertori es nodreix d'originals i de versions que enllacen gèneres com el mod jazz, el funk instrumental o, fins i tot, les músiques d'arrel jamaicana i llatina.

En poc més de dos anys de trajectòria, Joan Sobrevals (orgue) i Oriol Cases (bateria) s'han revelat com un exemplar únic en una espècie tan poc predicada a casa nostra com són els deixebles d'organistes com Jimmy Smith, Booker T. Jones o James Taylor (el britànic). I ho han fet amb instruments fabricats a Barcelona durant la dècada dels 70, als quals no tan sols han tret la pols sinó que han injectat noves i refrescants dosis de vitalitat. Aquesta primavera han publicat el seu primer disc a través d'Adarce –subsegell de BCore-, l'explosiu "Una altra excepció".


Més informació:

Corcs Drum & Organ  /  Pàgina web

Llacuna viatgen a l'altra cara de l'Albera

Llacuna.

La Catalunya Nord, aquell territori tan proper però alhora tan distant que hi ha més enllà dels Pirineus. Una realitat que tenim a tocar però sovint desconeixem, i que els components de Llacuna han decidit explorar al seu darrer single, a ritme de dinàmic emocore i amb un títol tan revelador com és "L'altra cara de l'Albera". La peça en qüestió serveix també com a avançament del que serà el segon àlbum del conjunt osonenc, que veurà la llum el proper mes de març en una edició conjunta de BCore i Saltamarges. Escoltin-la a Soundcloud.

La nova etapa de Brighton 64

D'esquerra a dreta: Jordi Fontich, Ricky Gil i Albert Gil, jugant a casa.

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona

4 de gener de 2020

A un dia de la inhabilitació del President de la Generalitat per part de la JEC i amb un encès debat d'investidura en curs al Congrés dels Diputats, la nit d'ahir semblava el moment més oportú per presentar en directe un disc com el que Brighton 64 van lliurar encara no fa un mes. Un "Como debe ser" (2019, BCore) on la banda dels germans Gil es posiciona obertament i sense pèls a la llengua sobre els esdeveniments socials i polítics dels darrers dos anys i mig tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol, però també a les costes mediterrànies on cada dia moren persones ofegades davant la inoperància de les potències europees.

Al marge de la rabiosa actualitat i d'un nou treball que va determinar alguns dels moments més definitius (i celebrats) de la nit, la d'ahir era una vetllada especial per dos motius. El primer, que es tractava de la cita anual dels barcelonins en una sala, Sidecar, que des de sempre han considerat com una segona llar i on havien penjat un incontestable cartell de sold out. El segon, que el combo encetava ahir una nova etapa amb la incorporació del baixista David Abadía (Negativos, The Canary Sect). Una ampliació de la formació que permet a Ricky Gil agafar la guitarra en bona part del repertori –a la primera guitarra s'hi manté, òbviament, Albert Gil- i, sobretot, manifestar-se més pletòric i alliberat que mai sobre el terreny.

HIMNES INTERGENERACIONALS

Van saltar a l'escenari encadenant "Solo hasta el final", "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", tres títols provinents d'"Esta vez va en serio" (2012, BCore), el plàstic que al seu dia va suposar el retorn de Brighton 64 a la rutina discogràfica i que a data d'avui ja és contemplat com un clàssic, o com a mínim una obra de referència, per tota una generació que va descobrir la banda a través dels seus surcs. Van mirar encara més enrere amb una accelerada "La próxima vez", i van acabar d'entrar en matèria amb "Playas del Mediterráneo", la seva mirada crítica a la forma com els nostres governs estan gestionant la crisi dels refugiats.

Va ser el tret de sortida d'una bateria de títols recents que els van servir per passar revista a l'estat de les coses en aquest país nostre. Van abordar la judicialització de la política amb una contundent "Juez y parte", van dir prou amb "El Estado de la Nación", van alertar dels perills de pervertir el llenguatge amb "La cara infame del poder" i van recordar els exiliats del 39 a "Avui he tornat a casa". Van rebaixar tensions repescant del fons de catàleg les sempre oportunes "Conflicto con tu ayer" i "Ponte en marcha para mi". Van dedicar una emotiva "Caminos por recorrer" a la memòria d'Alfredo Calonge (Negativos), i van despatxar la simpàtica "La Balada de los pérfidos hermanos Gil" amb el suport vocal d'Irene de la Riva (Decepción Cromática).

Els ritmes trencapistes d'"El mejor cocktail" van desencadenar una recta final frenètica que va enllaçar highlights com "Bola y cadena" i "El tren de la bruja" amb tota una joia perduda al túnel del temps, "Mala señal", abans de refermar "Barcelona Blues" i "En mi ciudad" com a inqüestionables himnes intergeneracionals amb accent inequívocament barceloní. La tanda de bisos la va encetar Ricky Gil, tot sol al piano amb una fràgil "Batalla perduda", pas previ a la irrupció de la banda sencera al ritme d'"Igual, nos da igual" i d'un final apoteòsic que va encadenar l'èxtasi a tota castanya de "La Casa de la Bomba" amb el nervi protopunk d'"Haz el amor". La millor manera possible d'acomiadar-se del Sidecar fins l'any vinent.

Ricky Gil: "Quan vam començar a tocar, era impensable que algú pogués anar a la presó pel fet de cantar"

Brighton 64 es mullen més que mai a "Como debe ser" (2019, Bcore), un disc marcat pels esdeveniments socials i polítics dels darrers anys. El presentaran demà a la sala Sidecar amb un concert que suposarà també l'inici d'una nova etapa per al grup barceloní. De tot plegat en vaig parlar amb Ricky Gil (veu, guitarra i fins ara baix de la històrica formació), i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Brighton 64 - "Como debe ser" (2019)

Mai han amagat el seu posicionament polític, però mai abans Brighton 64 havien cantat al moment que els envolta de forma tan contundent com en aquest "Como debe ser" que veurà la llum aquesta mateixa setmana a través de BCore i on l'estat de les coses a l'Estat espanyol és el fil conductor. Onze composicions que aborden la judialització de la política ("Juez y parte"), la repressió ("La cara infame del poder"), la creixent retallada de llibertats i drets fonamentals ("Esto es un país libre"), la reivindicació de la Memòria Històrica ("Avui he tornat a casa") i fins i tot la crisi dels refugiats ("Playas del Mediterráneo"). Produeix el sempre eficient Paco Loco, amb qui Ricky Gil ja havia treballat durant els dies de Top Models, i es manté el gust pel rock'n'roll i el pop vitamínic marca de la casa. La presentació en directe tindrà lloc el 4 de gener a la sala Sidecar. Cançons de guerrilla per a dies convulsos.

Brighton 64 - "La cara infame del poder"

Brighton 64.

Avancen Brighton 64 una tercera peça del nou disc que publicaran el mes vinent a través de BCore, i refermen una vegada més el seu posicionament al voltant de l'estat de les coses a l'Estat espanyol -valgui la redundància-. Si "Juez y parte" i "El Estado de la Nación" carregaven contra els diferents estaments d'un Estat que per moments sembla haver perdut els papers, "La cara infame del poder" -així es titula el nou avançament- analitza la forma com es pot arribar a manipular el llenguatge fins a atorgar interessats significats a conceptes com llibertat, cop d'estat o nacionalisme. Musicalment, la peça en qüestió defuig els paràmetres power pop marca de la casa i s'acosta a les formes més ballables del pop independent amb acabats sintètics. Escoltin-la a Spotify.

Brighton 64 refermen el seu posicionament

Brighton 64.

Coincidint amb l'aturada general del passat 18 d'octubre per exigir l'alliberament dels presos polítics, Brighton 64 publicaven a les plataformes digitals un nou avançament del nou àlbum que publicaran el proper mes de desembre a través de BCore. Si mesos enrere ja n'avançaven "Juez y parte", una peça que denunciava la judicialització de la política en aquest país nostre, ara refermen el posicionament polític del seu nou cançoner amb un títol tan explícit com és "El Estado de la Nación". "¿Cómo puede una persona descansar después de machacar a los demás?", canta Ricky Gil a ritme d'energètic power pop. Versos enregistrats l'estiu passat amb Paco Loco a la producció, i que semblen cobrar més sentit que mai precisament arran dels esdeveniments dels últims dies. Escoltin la peça a Spotify.

Celebrant la cultura de base

Adrià Cortadellas i Guille Caballero, durant l'actuació de Fetus a la sala Sidecar.

ROMBO + FETUS + POWER BURKAS

Sidecar Factory Club, Barcelona

10 d'octubre de 2019

S'havia anunciat la sessió amb el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar, en referència a la imminent commemoració de la descoberta de les Amèriques i tot allò que aquesta ha comportat. Però el cert és que, si el triple concert que va tenir lloc la nit passada a la sala Sidecar va reclamar algun posicionament polític, aquest va esdevenir la reivindicació de la cultura de base com a pilar essencial en la construcció de qualsevol societat que es vulgui considerar com a tal. Tres bandes del panorama musical emergent català, tres discursos que es complementaven els uns als altres i, al seu darrere, tres segells que sumen dècades de militància underground -Bankrobber, BCore i The Indian Runners-.

Van trencar el gel les barcelonines Rombo, augmentades en directe amb un bateria de carn i os -figura no present al seu segon disc d'estudi, "Clara Montse Núria" (2019)- que va atorgar al repertori més recent del quartet una textura i uns acabats més orgànics, i alhora va reforçar la línia evolutiva d'una banda que cada cop sembla mirar menys cap a l'indie d'arrel C86 i apuntar de forma més decidida cap a la densitat atmosfèrica del dream pop o el shoegaze. El concert es va veure puntualment afectat per una incidència tècnica a la qual van treure ferro amb arguments tan sòlids com "Torreblanca" o "Dones estoiques".

Les van succeir Fetus, l'última gran revelació del punk empordanès i un dels directes més sòlids del país tenint en compte tota la carn que van arribar a posar a la graella en tan sols 40 minuts de recital. Reforçats al teclat pel seu bon amic Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal, Joan Colomo) i armats amb cartutxos del calibre de "Somni barceloní", "El mite de la taverna" o "Crònica accidental a l'exili", van despatxar electricitat, suor i ganxo melòdic en quantitats industrials. I van deixar el llistó elevadíssim per als osonencs Power Burkas, que van acomiadar la nit per la porta gran amb una contundent descàrrega de post-punk rabiós i vitamínic, on no van faltar talls tan esmolats com "Desconeguts".

Sandré

Sense contemplacions - Foto Marc Oller.

Van sorgir de les profunditats del bosc, van descobrir la ciutat i el que hi van trobar els va emprenyar tant que van decidir fer un grup de punk amb l'ànim de sacsejar-ho tot i quedar-se ben a gust. Es diuen SANDRÉ, i acaben de debutar amb un single de títol tan inequívoc com contundent, "No".

Les coses clares de bon principi. Poques bandes a dia d'avui arriben a lliurar cartes de presentació tan contundents, directes i plenes de determinació com "No", el single que ha suposat la porta d'entrada de Sandré a l'escuderia BCore i sobretot la seva revelació com a valor a l'alça de l'escena punk barcelonina. Una sobredosi de mala llet i soroll en positiu, canalitzats en un minut a mig de guitarres inflamades, ritmes a tota castanya i una veu, la de Rosa Pagès, que despatxa sense contemplacions una declaració de principis tan immediata com el seu propi títol i tan directa com un cop de puny en tota la cara.

Els components de Sandré afirmen venir de les profunditats d'un bosc no identificat on van conviure amb tota mena de criatures salvatges abans de traslladar-se a la gran ciutat. I va ser un cop instal·lats a la moderna Barcelona quan els seus components, desencantats amb allò que se'ls va vendre com a civilització, van decidir agafar instruments musicals i castigar-los fins a fer-ne saltar espurnes. Cridar als quatre vents, sacsejar tot allò que se'ls posés al davant i remoure consciències a ritme de punk enrabiat però a la vegada reparador. Després de publicar un parell de demos en un compte de Bandcamp, debuten ara a BCore amb aquest "No" que poden escoltar vostès a Youtube.

Genocidi total: Fetus, Rombo i Power Burkas

Rombo.

El punk de garatge de Fetus, la sensibilitat pop de Rombo i el post-punk amb accent osonenc de Power Burkas. Triple cartell d'impacte aquest dijous a la sala Sidecar amb el títol genèric de Genocidi total.

Tres bandes emergents amb flamants segons discos sota el braç, un escenari de proximitat i una causa compartida que en aquest cas és el rebuig a la celebració del Dia de la Hispanitat i tot allò que aquest porta implícit. Ni més ni menys que Fetus, Rombo i Power Burkas, que de passada representen també a tres de les escuderies més solvents de l'indie català -Bankrobber, The Indian Runners i BCore, respectivament- i que aquest dijous 10 d'octubre actuaran a la sala Sidecar en el marc d'un minifestival que porta el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar.

Anem a pams. Parlar de Fetus és fer-ho d'una de les formacions més fresques que ha donat darrerament el punk de garatge més nostrat. I parlar del seu segon disc, "Terra cuita", és fer-ho d'un plàstic que amplia horitzons a l'hora que conjuga melodia i mala llet. Rombo, d'altra banda, presentaran el celebrat "Clara Montse Núria", un àlbum on les barcelonines flirtegen amb l'electrònica sense perdre de vista la seva innata sensibilitat pop. Finalment, Power Burkas es refermaran com a abanderats del post-punk amb denominació d'origen Plana de Vic amb l'imprescindible "Mai nego l'oci" com a gran reclam. Tres bandes, tres discos i un cartell on eclecticisme equival a coherència. Això sí que cal celebrar-ho.


Més informació:
Sidecar Factory Club  /  Pàgina web

Brighton 64 - "Juez y parte"

Diuen els components de Brighton 64 que la lletra de "Juez y parte", la peça que han presentat aquest matí coincidint amb l'informe de la Fiscalia sobre el cas del Procés, portava mesos escrita. Però el cert és que veient com s'estan desenvolupant els esdeveniments, bé es podria haver escrit avui mateix. La cançó, un avançament d'un nou àlbum que la banda barcelonina acabarà d'enregistrar l'estiu vinent i que veurà la llum a finals d'any a través de BCore, és una dura crítica al sistema judicial espanyol i a l'empresonament dels líders polítics i civils de l'independentisme català, alhora que una aferrissada defensa de valors com la llibertat d'expressió.

També és la seva forma de lamentar la inacció generalitzada del món de la cultura -i del rock en particular- davant de tot el que ha passat al llarg del darrer any i mig. "De Woody Guthrie a Paco Ibáñez, de Curtis Mayfield a Paul Weller, molts músics han fet servir les cançons com a arma de denúncia. És quelcom que tenim a les nostres mans, i que tanmateix molt pocs utilitzen en el nostre país. En aquest sentit, 'Juez y parte' és també una declaració de principis i una crida a implicar-nos tots a l’hora d’intentar frenar la regressió que ens agredeix i ens envaeix. Des d’una posició absolutament radical i independent, activem-nos en contra de la injustícia. Prou de silencis còmplices. Endollem les guitarres i no perdem més el temps", declara la pròpia banda en un comunicat emès aquest mateix matí.

Musicalment, "Juez y parte" és un exercici de power pop dinàmic marca de la casa. El videoclip l'ha dirigit Nando Caballero (La Produktiva Films) i alterna vinyetes de caràcter reivindicatiu amb imatges de la gravació de la pròpia peça als estudis Ultramarinos Costa Brava. Poden veure'l en aquest enllaç.

Wild Animals - "The Hoax" (2018)

Han estat intensos els dos anys transcorreguts des de l'edició de "Basements: Music to Fight Hypocrisy" (2016, BCore), aquell revelador debut que va situar Wild Animals a l'avantguarda del punk i el hardcore melòdic en aquesta banda dels Pirineus. Han estat intensos perquè el power trio establert a Madrid s'ha fet un tip de girar de punta a punta de la península però també pel continent europeu i fins i tot pel Japó. I perquè durant tot aquest temps han compartit Fon, Paula i Jamie -els tres components de Wild Animals- espai vital, hores d'escenari i quilòmetres en furgoneta que els han servit per a solidificar-se com a banda i sobretot per a afinar encara més un discurs que guanya punts i personalitat en aquest segon disc.

Si a "Basements..." van oferir Wild Animals una classe magistral sobre com conjugar melodies urgents, ritmes trepidants i execucions intenses, a "The Hoax" (2018, BCore) han sabut arrodonir la fórmula aproximant-se a una sensibilitat pop que eleva el repertori sense restar-li un sol gram de força. Escoltin per exemple aquest aclaparador inici que suposa "Lost in Translation", tot un relat en primera persona de la vida a la carretera on ressonen les formes de Superchunk o els primers Foo Fighters. O "Interrupted Girl", un cant a favor de la llibertat sexual sobre un coixí musical tan accelerat, visceral i immediat que gairebé podria ser un original de Bad Religion. O aquest "Everybody Loves You When You're Dead" que transporta directament a la Califòrnia de mitjans dels 90. El presentaran en directe el proper 25 de maig a la sala BeGood compartint escenari amb Bullitt i Ultimate Frisbee.


Més informació:
Wild Animals  /  Bandcamp  /  BCore

Recomanació: Brighton 64, aquesta nit a Sidecar

"El tren de la bruja" (2017) és el primer àlbum conceptual de Brighton 64 i un dels treballs més sòlids que ha editat la banda barcelonina des que va consolidar el seu retorn ara fa cosa de cinc anys. Mesos enrere el van presentar en un multitudinari concert a les Festes de la Mercè que va refermar la bona sintonia del grup amb la seva ciutat, i aquesta nit tornaran a presentar-lo en la proximitat d'una sala com Sidecar. Més informació i entrades aquí.

Ricky Gil: "La necessitat d'expressar-se pot esdevenir una forma de vida"

Brighton 64 acaben de publicar el seu primer àlbum doble, "El tren de la bruja" (2017, BCore). La setmana passada vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ricky Gil, una entrevista que avui publica El 9 Nou (edició Vallès Oriental) i que podran trobar als quioscos fins dijous.