dilluns, 8 de setembre de 2014

The Stagpies - "Kings of Nowhere" (2014)


Comencem pel final. "Kings of Nowhere" és la peça titular del primer ep de The Stagpies. També n'és el darrer tema, set èpics minuts on la Velvet Underground més tòxica conviu amb la densitat d'uns Alice In Chains. I una peça que podria ser perfectament la continuació de "Fading Away", tema inclòs a la seva maqueta homònima de 2012. Ambdues pistes comparteixen extensió, textures gairebé claustrofòbiques i aquella electricitat continguda que desencadena un autèntic Big Bang quan per fi es decideix a esclatar. I és precisament la distància, els dos anys que les separen, la variant que ens permet apreciar el salt de gegant realitzat pels vallesans al llarg de tot aquest temps. Un salt que va de la vessant més lo-fi del post-punk a un discurs molt més robust i directe, deutor tant del post-rock com de l'indie de guitarres dels 90. Ressonen al llarg d'aquests cinc temes Nueva Vulcano -una de les influències citades al seu compte de Bandcamp-, però també Mogwai, Fugazi o Dinosaur Jr. Inici amb moltíssima força ("Circles"), passatges hipnòtics ("Tao Lee"), canvis d'intensitat ("Secret Sands") i una veu, la de Joan Morera, que malgrat la seva joventut ja evoca els grans Lanegans i Bob Moulds d'aquest món. Sí, "Kings of Nowhere" significa en anglès Reis d'enlloc, però amb cançons com aquestes mereixen The Stagpies regnar a tot arreu des d'ara mateix. Poden comprovar-ho a Bandcamp.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada