Fregant el cel

GRAHAM PARKER amb BRINSLEY SCHWARZ

Razzmatazz 3, Barcelona

6 de setembre de 2014

Graham Parker presenta una cançó inèdita, una peça que formarà part d'un nou disc previst per a l'any que ve, i comença a tocar-la. Ell mateix marca el ritme amb l'acústica mentre el seu inseparable Brinsley Schwarz hi afegeix color amb un puntejat dels de tota la vida. Una introducció com tantes i tantes de les que han definit la música pop des de fa incomptables dècades. Un recurs que esdevé mecànic, previsible i de vegades fins i tot obsolet a mans de revivalistes i mercenaris diversos, però que en canvi resulta fresc, emocionant i infal·lible a mans de músics amb tant d'ofici com Parker i Schwarz.

Parella artística des de temps gairebé immemorials -parèntesis al marge, tots dos acumulen més anys l'un al costat de l'altre que separats-, els britànics es passegen aquests dies pel continent europeu sense cap més argument que les seves respectives guitarres -imponent la Telecaster de Schwarz- i un repertori que pràcticament abraça, de seguida s'ha dit, quatre dècades ininterrompudes de cançons. D'himnes pretèrits com "Silly Thing", "Passion Is No Ordinary Word" o "White Honey" a l'encara calent cançoner de "Three Chords Good" (2012), passant per perles tan obscures com "England's Latest Clown" -el propi Parker va assegurar que mai abans l'havia tocat en directe-.

Quaranta anys d'impecable trajectòria resumits i posats al dia amb solvència, elegància i ofici. I quaranta anys durant els quals amb prou feina s'ha deixat veure el londinenc als nostres escenaris. "Durant els 70 era poc habitual que els músics britànics i nord-americans vinguéssim de gira a Espanya", va recordar en aquest sentit. "Nosaltres no ens hi vam atrevir fins ben entrats els 80", va afegir, "i fins i tot aleshores vam venir amb por, qui sabia si Franco encara seria viu". Passen els anys, passen les dècades i Graham Parker torna als nostres escenaris després d'una llarga absència. Però malauradament hi ha coses que mai canvien.

TRIOMFADOR

Graham Parker és un triomfador. No en el sentit universalment acceptat del terme, el que medeix els èxits i els fracassos en funció de les xifres, sinó el que els valora en funció del dia a dia i la feina ben feta. El britànic mai ha despatxat grans quantitats de discos ni ha omplert grans recintes. Però és un triomfador. Perquè durant quatre dècades s'ha dedicat en cos i ànima a la música que estima, invisible a la majoria de radars però sobrevivint com un campió en un negoci fet a mida de depredadors.

Entre les celebritats que l'han reivindicat s'hi troba el mateix Bruce Springsteen, i no ho ha fet pas per casualitat. Més enllà del nexe generacional, el londinenc i el de New Jersey han traçat carreres paral·leles pràcticament en tot: influències, consciència de classe i la coherència com a raó de ser. L'únic que les ha separat han estat les xifres, les maleïdes xifres. Springsteen omple estadis. Parker toca en sales de capacitat mitjana. Però, insisteixo, és un triomfador. Perquè a dia d'avui gaudeix d'un privilegi que Springsteen va perdre fa molt de temps, precisament per culpa de les xifres. El de no tenir fans sinó públic.

El Boss toca davant 80.000 persones. Però com en qualsevol acte massiu, la majoria es passa més estona fent tweets o instagrams que escoltant música. Parker va tocar ahir per a unes 200 persones. Però tothom sabia a què anava, tothom callava i deixava escoltar i, fins i tot, tothom sabia portar un ritme quan tocava acompanyar una cançó picant de mans. I les mirades no s'adreçaven a cap pantalla de terminal mòbil, sinó a les dues llegendes que omplien l'escenari. És poc probable que ningú parli avui de Graham Parker a les xarxes socials. Però creguin-me, hi ha a Barcelona 200 ànimes que ahir van fregar el cel durant una hora i mitja. I si el responsable de tot plegat no és un triomfador, que baixi algú i m'ho expliqui.