Crispació, fractura social i grans nacions

Barcelona, 11 de setembre de 2014

El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, proclamava dies enrere que Espanya sortirà de la tan publicitada crisi econòmica perquè "somos una gran nación". Sí senyors, aquesta és la solució. Tots els aturats de llarga durada, totes les famílies que no arriben a final de mes, totes les persones dependents que resten desateses per culpa de les retallades, ja poden respirar tranquils. Ens en sortirem, no perquè el president tingui un pla, sinó perquè Espanya és una gran nació. Té nassos la cosa. Però encara té més nassos que siguin el senyor Rajoy i companyia qui titlli els altres de nacionalistes. Els que, grandeses al marge, simplement demanen que també se'ls reconegui la seva realitat nacional. Mirin, el món està ple d'estats on conviuen diverses nacions i on els respectius governs no tenen cap inconvenient en reconèixer aquestes realitats plurinacionals. En són exemples el Canadà o el Regne Unit -on tampoc suposa cap trauma deixar que la gent s'expressi a les urnes-.

No és el cas de l'Estat Espanyol, on qualsevol manifestació aliena al dogma constitucional es considera sinònim de crispació i fractura social. Ja se sap, defensar la cultura pròpia i demanar el reconeixement d'una identitat tan legítima com les altres genera crispació i fractura social. En canvi, impugnar un Estat d'Autonomia aprovat per les mateixes Corts espanyoles i votat pel poble de Catalunya no en genera. I tampoc en genera el No constant en què viu instal·lat el Govern espanyol respecte a qualsevol reivindicació nacional o social que li faci nosa. Saben? Fa cinquanta anys no n'hi havia, de crispació i fractura social. Tampoc hi havia independentistes. Ni militants d'organitzacions d'esquerres. Ni veus crítiques amb el govern de torn. El que hi havia era una dictadura ferotge que silenciava tot això i de passada ho aniquilava. I són els hereus d'aquella dictadura, començant pel mateix president Rajoy -el que com a cap de l'oposició condemnava la retirada d'estàtues franquistes de la via pública-, qui ara observa crispació i fractura social en cada manifestació que qüestioni els seus dogmes.

Aquesta tarda he estat a la Via Catalana, i els puc assegurar que s'hi respirava qualsevol cosa menys crispació i fractura social. S'hi respirava festa, diàleg, voluntat d'expressar-se i sobretot integració: gent que parlava en català i gent que parlava en castellà, gent que ha nascut a Catalunya i gent que ha vingut de fora, gent gran que deia prou i joves amb il·lusió i ganes de futur, gent de dretes i gent d'esquerres. Aquest és el secret. No són els polítics ni les banderes qui genera mobilitzacions multitudinàries com la d'avui, sinó aquest caràcter transversal i, sobretot, una situació límit que ja no es pot aguantar més. Saben? Jo mateix em vaig oposar a l'independentisme en el passat. Pel respecte que em mereix el poble espanyol i perquè crec que és anant junts com més bé s'afronten els reptes. Però no puc anar de la mà de qui no em vol acceptar tal i com sóc. No puc aportar res a un equip on totes les meves propostes i demandes són sistemàticament rebutjades. Per això votaria Sí si em deixessin votar. I sobretot perquè no vull formar part d'una gran nació, sinó viure en un país normal. Un país on el diàleg sigui real, on la diversitat es celebri enlloc de negar-se i on cap tribunal polititzat pugui trepitjar la voluntat ciutadana.