Cada dia, cada nit

MISHIMA

Festa Major d'Estiu

Plaça de la Vila, Santa Coloma de Gramenet

6 de setembre de 2014

Si no m'he descomptat, la d'ahir era la tercera vegada que els veia aquesta gira. La quarta en menys d'un any. I la segona aquest estiu. I la veritat és que repetiria avui mateix si fos possible. Mishima és una d'aquelles bandes a les quals podria veure en directe cada dia, cada nit, sense cansar-me'n mai. Perquè tenen cançons, i quines cançons. I perquè en directe són una autèntica màquina, una força de la natura perfectament equiparable a qualsevol referent internacional amb qui es pugui comparar David Carabén i companyia. Perquè ja n'hi ha prou de parlar de nou pop català i altres culs de sac que no porten enlloc. Perquè idiomes i singularitats al marge, Mishima -com Anímic, com Standstill, com Refree i com tants d'altres que s'han internacionalitzat o estan en procés de fer-ho- juguen en qüestió d'ofici a la mateixa lliga que qualsevol cap de cartell forani que els vingui al cap. O com a mínim haurien de jugar-hi, prèvia obertura d'ulls d'una indústria i (sobretot) d'un públic que encara no s'ho acaben de creure. Podria veure Mishima cada nit sense cansar-me'n, deia, perquè havent-los vist tres vegades en una mateixa gira he presenciat tres concerts totalment diferents. Amb repertoris similars, és clar, però amb variacions molt més que lleugeres. Canvis d'ordre de les cançons, omissions puntuals i sorpreses d'última hora, i fins i tot metamorfosis en l'estructura d'algun tema. Per exemple, l'adrenalínic esclat en què va desembocar ahir "L'olor de la nit". O aquell "Tornaràs a tremolar" carregat més que mai d'electricitat. O "Llepar-te", "Mai més" i "Mentre floreixen les flors", mostres de com el material més recent guanya solvència a cada interpretació. Deia que si fos possible veuria Mishima en directe cada dia, cada nit. De motius, ja ho han vist, no me'n falten.