L'enemic

Per a qui no l'hagi vist, "Almost Famous" (2000, estrenada al nostre país com "Casi Famosos") és una pel·lícula de Cameron Crowe basada en fets més o menys autobiogràfics. El protagonista és un jove aspirant a periodista musical que té l'ocasió de viatjar pels Estats Units amb un dels grups de rock més importants del moment -la cinta s'ambienta a principis dels 70-. La vaig veure quan es va estrenar, recentment l'he adquirit en dvd i dies enrere la vaig tornar a visionar després de tot aquest temps. I si al seu moment em va agradar molt, ara encara m'agrada més. Sobretot l'escena on el jove periodista coneix la banda en qüestió. L'enemic, l'anomenen els components del grup a l'explicar-los a què es dedica. "Toquem pels fans, no per la crítica", sentencien, l'autojustificació més barata i repetida en boca de músics de totes les condicions i procedències quan determinades circumstàncies els són adverses.

La mateixa frase la va pronunciar anys enrere un membre d'un grup de Madrid, gens original en el seu art però prou insuls i previsible per a resultar supervendes al mercat estatal. Setmanes després, un reconegut crític i periodista barceloní signava un article d'opinió defensant el seu ofici. I els seus arguments pesaven molt més que les grans paraules del músic en qüestió. Es resumien en una màxima. Quan un es posa a fer música, pot escollir complaure el gran públic a qualsevol preu i viure en l'abundància, o triar el difícil camí de l'art com a raó de ser. Òbviament, ambdues opcions poden resultar compatibles però no ho són en bona part dels casos. I per norma general, la crítica -que té uns coneixements que el gran públic en principi no necessita- sol tractar més bé a qui opta per la segona opció. No pas per simpatia, sinó perquè una de les funcions de la crítica és valorar els artistes a partir del seu art i no de les xifres que acumulen.

Ara bé, afegia el periodista, fins i tot aquells músics que gratuïtament ataquen l'ofici de crític, no dubten ni dos segons a escampar la bona nova als quatre vents quan són ells els objectes d'una crítica positiva. Això també passa a "Almost Famous". Quan el jove aspirant es proclama seguidor del grup i es desfà en elogis cap als seus components i cap a la seva obra recent, aquests no triguen a obrir-li les portes del seu univers personal i a considerar-lo com un dels seus millors amics i aliats. Durant el darrer any no he parat de rebre elogis cap a la meva feina, molts d'ells provinents de músics sobre els quals he escrit positivament. Tots m'han dit que escric molt bé, i sense acabar-m'ho de creure els ho agraeixo de tot cor. Però em pregunto si seguiran considerant tan bona la meva escriptura el dia, tant de bo mai arribi, en què els hagi de fer una crítica negativa.