Més música i menys posats

Font: El Periódico de Catalunya, 24 de setembre de 2014.

El que veuen a la imatge és la carta d'un lector enviada a El Periódico de Catalunya. El rotatiu la va publicar ahir a la seva edició impresa i com a peça destacada de la secció de correspondència. El lector en qüestió, amant de la música heavy metal i militant de la cultura que l'envolta, es queixa de la nul·la presència d'aquest gènere a la programació musical de les Festes de la Mercè, celebrades recentment a Barcelona amb un cartell que com de costum presumia d'incloure propostes adreçades a tots els gustos. Jo no em considero militant de l'univers metàl·lic, i segurament els meus coneixements sobre la matèria són molt més limitats que els del signant de la carta -com en tants altres gèneres, hi trobo coses que m'agraden i d'altres que no-, però crec que l'home té tota la raó del món. I que també la tindria si on diu heavy metal digués punk rock, hardcore o rockabilly, per posar tan sols tres exemples que m'acaben de passar pel cap.

La qual cosa em porta a fer dues reflexions. La primera és sobre la condició eufemística de l'expressió "per a tots els gustos". Perquè de gustos n'hi ha tants com persones, i perquè precisament a partir dels segments definits per aquests mateixos gustos és com les indústries culturals i de l'entreteniment defineixen els seus productes. La segona reflexió fa referència a la bona salut dels gèneres musicals d'arrel metàl·lica, com a mínim a nivell de públic. Ho diu el propi lector. Durant les seves darreres visites a Barcelona, Iron Maiden i Metallica han actuat respectivament davant de 25.000 i 40.000 espectadors. En un moment en què tot projecte cultural, gran o petit, pateix una davallada en la venda d'entrades, els grans tòtems del metal -com a mínim aquells que han desafiat el pas del temps amb dignitat- són els únics que semblen mantenir-se al marge de la crisi. Un fet encara més destacable si tenim en compte la poca presència de què gaudeixen als mitjans generalistes i a les llistes d'èxits. Sense anar més lluny, Iron Maiden no són precisament un grup mediàtic a casa nostra. Però en cada visita omplen un Palau Sant Jordi. I gairebé se't fa estrany el dia en què surts al carrer i no observes ningú lluint una samarreta de la banda britànica.

Probablement, l'explicació de tot plegat sigui que el heavy metal es manté com un dels pocs àmbits de la música contemporània on segueix pesant el sentiment de comunitat -allò que algú va anomenar un dia tribus urbanes-. I si bé és cert que això pot comportar els seus mals, també ho és que acaba generant aspectes positius. I un d'aquests aspectes és, per exemple, un mercat cultural que s'aguanta única i exclusivament amb el suport dels que en participen -el que ara s'anomena indústria sostenible-. Si en volen un exemple gràfic, provin vostès de formar un grup de pop independent. A jutjar pel gran nombre de festivals d'aquest àmbit que trobem repartits arreu del territori, no haurien de tenir problemes a l'hora de consolidar un públic que els permeti desenvolupar el seu projecte. Però si ho proven, s'adonaran que la realitat és una altra i que ni tan sols els veïns del seu propi barri els faran cas. Perquè per als veïns dels seu barri sempre pesarà més qualsevol nom que vingui de fora i del qual puguin presumir quan el vegin de lluny en un festival, que vostès tocant de franc al costat de casa seva. És així, i no hi donin més voltes.

En l'àmbit metàl·lic això funciona a l'inrevés. Un seguidor del heavy metal porta la seva passió tan endins que, per a ell, suposa tot un orgull que un grup de xavals del barri es posin a fer soroll amb unes guitarres i una bateria. I només per això els seguirà fins on faci falta amb la mateixa devoció amb què segueix els Maidens, Metallicas i Slayers d'aquest món. I a partir d'aquí, com bé apunta la carta publicada per El Periódico, Barcelona pot presumir d'acollir cada cap de setmana concerts de heavy metal en sales de petita o mitjana capacitat. Concerts que per norma general no pateixen la manca de públic que a la mateixa ciutat està reduint altres escenes a carn de festival o de circuits cada vegada més subterranis. Temps enrere vaig observar en un bar musical de Ciutat Vella com un grup de persones, totes elles amb el posat de qui sap més de música que la resta, s'aixecaven tan bon punt un grup de música indie començava un concert de petit format i abandonaven el local sense haver-ne escoltat una sola nota. L'escena, habitual en locals freqüentats per aquesta mena de públic, és impensable en qualsevol concert de heavy metal -com a molt, el públic marxarà si no li agrada el grup, però abans s'haurà molestat en escoltar-lo-. Perquè, ens agradi o no, el metàl·lic segueix essent a dia d'avui un dels pocs àmbits de la música contemporània que es fonamenten en la pròpia música i no pas en els posats.