"I Just Want to Make Love to You" -el títol és correcte, malgrat haver-se etiquetat a la cara b del single
"Tell Me" (1964) com
"I Just Wanna Make Love to You"-. El blues canònic de
Willie Dixon a mans d'uns joves
Rolling Stones. Accelerat, urgent i sense subtileses. Dos minuts, quinze segons i cap a casa. Una base rítmica que treu fum, una guitarra d'on salten espurnes, una harmònica marrana com ella sola i un
Jagger que mai més es mostraria tan animal. No és que vulgui fer l'amor a qui sigui que s'adreci la cançó: se la vol follar, vol fer-ho ara i aquí, i no acceptarà cap No com a resposta. L'essència del rock'n'roll a 45 revolucions per minut. I que bé que sonen aquells inicis de frase amb la veu saturada pels aguts, però sobretot per les ganes, la passió i la urgència. Que bé que sonen aquelles gravacions antigues, rudimentàries i sense polir però amb tanta ànima com els músics que s'hi deixaven la pell. D'enregistrar aquella cançó a dia d'avui, probablement el productor de torn hauria tancat el vocalista a l'estudi fins a obtenir la presa perfecta. I el resultat final seria net i polit, però tan fred com un iceberg i sense una sola gota de sang a les venes. Com la munió de bandes de posar i treure que tapen amb produccions espectaculars la mediocritat dels seus repertoris. Com el propi Jagger, m'atreviria a dir, quan s'atreveix a entrar a l'estudi sense
Richards.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada