Que
"The Division Bell" (1994) suposa una obra menor al cànon de
Pink Floyd em sembla una evidència inqüestionable per molts anys que passin. Ara bé, la perspectiva del temps ha fet justícia a l'últim disc d'estudi signat a data d'avui per la banda britànica. Bona part de la crítica que al seu moment el va crucificar ha optat per la rectificació i n'ha enaltit les virtuts amb motiu de la luxosa reedició que mesos enrere en commemorava el vintè aniversari. Reedicions al marge i centrant-nos en l'obra original, a mi mai em va semblar
"The Division Bell" un mal disc. D'acord, no tenia ni punt de comparació amb les obres clàssiques i canòniques de Pink Floyd, i aquella sensació constant de baixa tensió no jugava precisament a favor seu, però oferia bones cançons.
"Take It Back", escollida com a single, me'n sembla un exemple. I títols com
"What Do You Want From Me" ni tan sols desentonarien en alguns dels plàstics facturats durant l'
era Waters. Per això no he estat mai d'acord amb les crítiques que destrossen l'àlbum sense pietat. I pel mateix motiu tampoc m'acabo de casar amb qui ara parla de
"The Division Bell" gairebé com si es tractés de
"Wish You Were Here" (1975). Suposo que ni abans era tan dolent ni ara és tan bo. En qualsevol cas, si la reedició ha de servir per a posar llum on fins ara hi havia ombra, benvinguda sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada