dimarts, 8 de desembre de 2015

Free as a Bird

John Lennon (1940-1980) - Foto Bob Gruen.
El temps acaba relativitzant les xifres. O potser les relativitzem nosaltres a mida que ens anem fent grans. Avui fa 35 anys que va morir John Lennon. I dues dècades enrere, sembla que fos ahir, eren quinze els anys que ens separaven d'aquell fatídic 8 de desembre -un menys dels que ens separen actualment de la mort de Kurt Cobain, que a finals de 1995 es mantenia encara com el cadàver més fresc de la galàxia pop-. Quinze anys que aleshores semblaven una eternitat però en realitat passen volant. Quinze anys, els que van de la mort de Lennon a la campanya nadalenca de 1995, durant els quals el somni crivellat per Mark David Chapman s'acabaria fent gairebé realitat per obra i gràcia de la tecnologia -i de Jeff Lynne, tot sigui dit-. Parlo de la reunió dels Beatles supervivents a l'estudi de Paul McCartney per a donar forma definitiva a diverses maquetes enregistrades pel propi Lennon i publicades en el marc del projecte Anthology.

Pot semblar absurd en plena era digital, però a l'equador de la dècada dels 90 un esdeveniment com aquest podia impulsar més d'un a programar un reproductor de VHS perquè gravés un determinat canal a una hora assenyalada. La data i l'hora en qüestió no les recordo, tampoc el canal de torn, però sí que tinc ben present l'emoció d'aquell moment. L'estrena del videoclip de "Free as a Bird". El primer dels dos temes nous dels Beatles -o Threetles, com alguns els van anomenar- que veurien la llum aquella temporada. Pocs mesos després el seguiria "Real Love" i, si bé s'havia parlat d'un altre tema -"Now and Then", descartat per les dificultats que plantejava tant a nivell tècnic com formal-, quan a finals de 1996 es va editar el tercer i últim volum d'Anthology, les radiofórmules van haver-se de conformar amb una versió inèdita de "While My Guitar Genlty Weeps". Enrere quedaven rumors tan esperpèntics com un possible retorn als escenaris amb Eric Clapton -o el propi Lynne- ocupant el lloc de Lennon. Ara sí, el somni s'havia acabat.

Commemoracions i campanyes de Nadal al marge, tant "Free as a Bird" com el conjunt del projecte Anthology van arribar en bon moment. Amb el grunge en hores baixes i un cop superada la ressaca de l'Acid House, el Regne Unit donava la benvinguda a l'aleshores flamant Britpop i es preparava per a tota una guerra dialèctica entre Oasis i Blur -no pas a través de Twitter ni de Facebook, sinó des de les pàgines d'NME i Melody Maker, se'n recorden?-. En aquest sentit, "Free as a Bird" i "Real Love" sonaven com ho haurien fet els Beatles d'haver-se mantingut units durant els 70, però també encaixaven perfectament en un món que ja es movia al ritme de "Wonderwall", "Country House", "Don't Look Back in Anger" o "Common People". Potser, al capdavall, un quart de segle -el temps aleshores transcorregut des de la dissolució dels Beatles- també passa molt ràpid.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada