dimecres, 2 de març de 2016

Post-punk

This Heat.
Interessant reflexió, la que planteja el periodista Jon Dale a l'edició de març d'Uncut. Ho fa en el marc de la crítica que signa ell mateix de les recents reedicions del catàleg de This Heat, una de les bandes més atrevides i a la vegada poc reivindicades de l'era post-punk. I es refereix precisament a aquesta última etiqueta. Els relats històrics, apunta Dale, solen citar el post-punk com una extensió, una evolució o una conseqüència directa del punk. La qual cosa no és del tot certa si tenim en compte que molts dels seus exponents tenien com a punts de referència a Bowie, la Velvet Underground, el glam, el krautrock o fins i tot la música progressiva. Ho saben prou bé John Lydon o Mark E. Smith, admiradors declarats de Van der Graaf Generator, i sobretot els propis This Heat. Un trio a qui es va atribuir per defecte l'etiqueta post-punk però que en realitat es trobava molt més a prop del krautrock o del prog més avantguardista que de Joy Division o The Cure.

A la mateixa pàgina i en el marc d'un breu qüestionari, un dels excomponents de la banda londinenca, el bateria Charles Hayward, aporta la seva pròpia visió del fenomen punk i de passada arrodoneix la tesi plantejada per Dale. "Nosaltres ja tocàvem en directe quan el punk va esclatar", recorda, "i ens van cridar molt l'atenció frases com 'No Elvis, Beatles or The Rolling Stones'. Malauradament, a l'hora de la veritat tota aquella música sonava com Chuck Berry accelerat. El DIY ja feia temps que havia arribat de la mà dels improvisadors europeus, Sun Ra o bandes alemanyes com Can i Faust, i la major part de la música punk no representava aquell mateix compromís a nivell sonor". La frase en qüestió, 'No Elvis, Beatles or The Rolling Stones', la cantaven The Clash en ple 1977. Tan sols dos anys més tard, ells mateixos s'impregnarien de la inabastable herència del rock'n'roll prepunk per a perfilar la que esdevindria una de les obres capitals no tan sols del punk i el post-punk sinó de la segona meitat del segle XX, "London Calling" (1979).

5 comentaris:

  1. Justament fa 2 dies m'arribava la newsletter del SteVen Wilson a qui admiro musicalment i recomanava aquest grup i em vaig posar a escoltar-lo (Steven sempre escolta de tot i de culte) i tenen un so prog molón. Els he d'escoltar més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sabia que Wilson els hagués recomanat. Definitivament té bon gust aquest home! La veritat és que, com bé apuntes, This Heat tenen un so molt prog malgrat ser etiquetats com a post-punk. A mi m'agrada sobretot el seu primer disc, però tot el que tenen és recomanable. Crec que és un grup que s'hauria de reivindicar molt més, a veure si aquesta campanya de reedicions hi ajuda...

      Gràcies com sempre per la visita i pel comentari!

      Elimina
    2. Osti, ara escoltant Deceit per primera vegada, quina varietat! Sonen coses que s'escoltarien en un futur... bo, bo. (a seguir escoltant-los i descobrint-los!)

      Elimina
    3. PD: i que agraït, escoltar guitarres i baixos en lloc de sintetitzadors... (ara ho llegia al last.fm) :P

      Elimina
    4. Bé, algun sintetitzador diria que sí que hi és, però ja entenc què vols dir ;-)

      La veritat és que This Heat sonaven tan o més avançats que molts dels seus contemporanis, però a la vegada mantenien una essència més orgànica que la majoria.

      M'alegro que t'estiguin agradant. Jo segueixo quedant-me amb el debut homònim ("Twilight Furniture" em té ben enganxat, ara mateix), però "Deceit" també és un gran àlbum, sense cap mena de dubte!

      Elimina