Hugh Friel (1952-2023)

HUGH FRIEL
(1952-2023)

Exponents de la New Wave, el post-punk i el power pop a la Dublín de finals dels 70 i principis dels 80, The Atrix van ser contemporanis de bandes sovint més recordades com els Radiators o els Virgin Prunes. Entre 1978 i 1986 van facturar senzills com "Treasure on the Wasteland" (1980) o "Procession" (1981). Ha mort el seu bateria, Hugh Friel, a l'edat de 71 anys.

R.I.P. John Hyatt

John Hyatt.

Ha mort John Hyatt, cantant i membre fundador de The Three Johns juntament amb el guitarrista Jon Langford –sí, el dels Mekons i posteriorment dels Waco Brothers- i el baixista Phillip "John" Brennan –completaven la base rítmica amb una caixa de ritmes-. Banda de post-punk formada a Leeds el 1981, pretenien debutar dins d'un concert satíric al voltant del casament del Príncep Carles i Diana Spencer, però no se'ls va permetre actuar perquè anaven beguts. Gran inici –no ho dic irònicament- d'una carrera que va deixar com a llegat àlbums com "The World by Storm" (1986) o "The Death of Everything" (1988), clàssics de l'indie britànic dels 80. Es van separar el 1990, i es van reunir el 2012 abans de dissoldre's definitivament el 2017.

Geordie Walker (1958-2023)

GEORDIE WALKER
(1958-2023)

Menjaven a part, Killing Joke, dins de l'òrbita post-punk de la dècada dels 80 –i fins a dia d'avui, de fet-. Compartien amb molts dels seus contemporanis una estètica fosca i fins a un cert punt misteriosa, també la vocació exploradora pròpia d'un moment en què moltes coses encara eren per fer. Però al mateix temps podien presumir d'una personalitat tan sòlida com un repertori que connecta amb corrents com el rock industrial o fins i tot les formes menys ortodoxes del metal. Geordie Walker va ser membre fundador de la banda britànica, i l'únic component estable durant tota la trajectòria del grup juntament amb Jaz Coleman. També va ser un dels guitarristes més imaginatius de la seva generació, jugant amb les afinacions, generant tota una muralla d'aparell elèctric, i definint tot sol bona part del discurs sonor de la banda. Ens ha deixat a l'edat de 64 anys.

Mars Williams (1955-2023)

MARS WILLIAMS

(1955-2023)

De la mateixa manera que Steve Mackay quan s'havia incorporat als Stooges, Mars Williams va revelar el nexe entre les formes més lliures i avançades del jazz, i les manifestacions més subversives del punk i els seus derivats. Format en l'àmbit jazzístic, el saxofonista nord-americà va militar a l'òrbita New Wave des de les files de The Waitresses. Un cop dissolt el grup d'Ohio el 1983, va fer el salt a l'escena post-punk britànica tot ingressant als Psychedelic Furs, banda amb la qual sol associar-se més sovint el seu nom. Paral·lelament va formar part també del combo de free jazz NRG Ensemble, i durant la dècada dels 90 va ser un dels fundadors del grup d'acid jazz Liquid Soul. També va tocar amb el recentment traspassat Peter Brötzmann. Ha mort a l'edat de 68 anys.

Angelo Bruschini (1961-2023)

ANGELO BRUSCHINI
(1961-2023)

Si resseguíssim la trajectòria d'Angelo Bruschini, estaríem traçant bona part de l'evolució de la música pop britànica de les dècades dels 80 i els 90. Veterà de l'escena de Bristol, es va donar a conèixer com a guitarrista dels Blue Aeroplanes, una d'aquelles bandes que van enllaçar les formes més àcides del post-punk amb les primeres manifestacions del so que solem associar amb el concepte indie –no formen part de la nissaga C86, però podrien ser-hi perfectament-. Àlbums com "Swagger" (1990) encara segueixen valent el seu pes en or. Ben entrada la dècada dels 90, Bruschini va esdevenir un dels protagonistes de l'auge del trip hop des de les files de Massive Attack, banda de la qual seguiria formant part fins a data d'avui. Ha mort a l'edat de 62 anys.

John Lydon, l'etern provocador

PUBLIC IMAGE LTD
Sala Salamandra, L'Hospitalet de Llobregat

21 d'octubre de 2023

Hi va haver un temps en què John Lydon personificava els pitjors malsons de les ments més benpensants del Regne Unit. Era l'Anticrist, i no pas perquè així ho proclamés una de les cançons més populars del seu primer grup, sinó perquè no es mossegava la llengua a l'hora de posar el dit a la llaga d'institucions com la mateixa monarquia –sí, hi ha països on es fan aquestes coses sense que ningú vagi a judici-. Tot plegat li va valer cancel·lacions, agressions físiques i fins i tot amenaces de mort, però res de tot això el va fer arronsar el més mínim. Que n'aprenguin tots aquells aspirants a enfant terrible que un dia juguen a fer-se els provocadors per televisió, i l'endemà fan el ploricó a Twitter perquè l'amo s'ha enfadat i els ha retirat la pagueta.

Gairebé cinc dècades després d'haver abanderat la revolució punk del 77, Lydon no tan sols segueix fent música rellevant sinó que es referma encara com un provocador nat i sense pèls a la llengua. Si aleshores els ofesos eren els devots més carcamals d'Elisabet II, avui ho són els guardians de la moral políticament correcta a qui dedica dards tan ben esmolats com "Being Stupid Again", una de les pistes que formen el flamant "End of the World" (2023), l'onzè àlbum d'estudi dels seus Public Image Ltd (PiL) i el tercer que lliura la banda des que es va reactivar el 2009. "You're being stupid again / Well done, it's the students again / So sloganed again, verbatim again", proclama un desvergonyit Lydon sobre un claustrofòbic ritme post-punk.

Va ser una de les peces que van sonar la nit passada a la sala Salamandra de l'Hospitalet de Llobregat. Primera actuació de PiL a casa nostra en més d'una dècada, i una formació que no és la clàssica però sí la més estable que ha tingut el conjunt –a banda i banda de Lydon, aquell terrorista de les sis cordes que és Lu Edmonds i aquell baixista metronòmic anomenat Scott Firth; al seu darrere, el bateria Bruce Smith-. Van sortir a l'escenari al ritme de la majestuosa "Penge", una de les comptades cites a "End of the World" juntament amb una frenètica "Car Chase" i la mencionada "Being Stupid Again", que va esdevenir el primer moment climàtic del concert quan es va encadenar amb una eufòrica "This Is Not a Love Song".

La resta del repertori es va nodrir de clàssics que d'una banda expliquen la gènesi de registres com el propi post-punk, i de l'altra es manifesten avui tan vigents com el primer dia. "Death Disco" i "Memories", per exemple, van sonar ahir més contemporànies que cap de les rèpliques que han arribat a tenir durant les passades dues dècades entre la comunitat festivalera. I "Flowers of Romance", amb la seva atmosfera opressiva i el seu ritme tribal, va destil·lar molt més perill que cap aspirant a estrella del trap amb roba de marca i cara de pocs amics.

En plena recta final, l'electrònica gairebé industrial de "Shoom" va tenyir l'ambient d'estètica rave mentre el cantant es quedava ben a gust: "It's all bollocks / You fucking bollocks / Now turn to your bollocks / Two shits for bollocks / Humans are bollocks" –que en prenguin nota Sleaford Mods i companyia-. I en tanda de bisos, la urgència punk de "Public Image" va deixar pas als compassos ballables d'"Open Up" –original de Leftfield- abans de rematar la feina amb una immensa "Rise". "We don't work for the 'shitstem'", va deixar anar Lydon amb un oportú joc de paraules, un cop presentats els membres de la banda i havent anunciat que tornaran l'any vinent. Si ho fan, seran benvinguts.

John Kezdy (1959-2023)

JOHN KEZDY
(1959-2023)

Ambaixadors destacats del punk més genuí al Midwest dels Estats Units a començaments de la dècada dels 80, The Effigies van ser una d'aquelles bandes que van partir del principi fundacional del Do It Yourself per evolucionar al seu aire cap a les coordenades sonores que definirien el rock alternatiu nord-americà durant els anys posteriors –i fins a data d'avui, val a dir-. El seu ep de debut de 1981, "Haunted Town", ja oferia algunes pistes tot flirtejant amb el hardcore i aproximant-se a les formes més crues del post-punk. John Kezdy va ser el vocalista del combo de Chicago, i el seu únic membre permanent fins a data d'avui. Ha mort a l'edat de 64 anys, víctima d'un accident de trànsit mentre circulava amb bicicleta.

John Waddington (1960-2023)

JOHN WADDINGTON
(1960-2023)

Amb prou feines fa dos mesos que vam perdre a Mark Stewart, vocalista i rostre més visible d'aquella entitat tan inclassificable com única en la seva espècie que va ser The Pop Group –sense ells no s'entendria allò que anomenem post-punk, però l'etiqueta se'ls va fer petita des del moment en què van avançar el mateix punk per l'esquerra i sense fer marxa enrere-. Ara hem de lamentar també la mort de qui va ser un dels membres fundadors i guitarrista del combo britànic durant tota la seva primera etapa –no va participar a la reunió de la passada dècada-, John Waddington. El seu so angular, opressiu per naturalesa però lliure per definició, ha influït diverses generacions de músics d'estils que van del post-punk –sí, novament l'etiqueta de torn- al noise o el shoegaze. Cançons com "We Are All Prostitutes" –atac ferotge i sense embuts a la societat de consum- són avui tan vigents com quatre dècades i mitja enrere.

Mark Stewart (1960-2023)

MARK STEWART
(1960-2023)

En una entrevista publicada per Rockdelux el mes de maig de 2012, Mark Stewart declarava que la seva banda de (gairebé) tota la vida, The Pop Group, tenia per objectiu "ser tan gran com Spandau Ballet (...), un antídot contra tota la porqueria existent, anar al centre de la màquina". I un cop al centre de la màquina, es proposava provocar "una explosió al cor de la mercaderia". Stewart no era cap antisistema amb sou de funcionari, sinó una ànima lliure i genuïnament rebel que havia vingut a capgirar el mateix sistema des de dins.

El Pop Group va ser una banda inclassificable per naturalesa i per vocació. Se la va posar al sac del post-punk perquè era el que tocava en aquell moment, però el seu discurs mirava molt més enllà i encara avui seria més revolucionari que bona part dels enfants terribles cridats a fer carrera en macrofestivals amb zona VIP. A veure qui s'atreveix, en un context com el present, a despatxar una caràtula com la del seu segon àlbum, l'oportunament titulat "For How Much Longer Do We Tolerate Mass Murder?" (1980) –sí, el de les dues criatures fent-se un petó a la boca-.

Entre les peces més representatives del plàstic en qüestió –i de la carrera del Pop Group-, aquell "We Are All Prostitutes" de títol tan contundent com inequívoc. Una crítica ferotge i sense pèls a la llengua a la societat de consum, que té més sentit a aquestes alçades que no pas quatre dècades enrere. Que puguem anar-la a buscar com si res a Youtube i a Spotify no deixa de ser una ironia més del món absurd on ens ha tocat viure. Stewart ens ha deixat a l'edat de 62 anys, i en un moment en què veus com la seva fan més falta que mai.

50 anys de "For Your Pleasure"

El mateix dia que King Crimson trencaven barreres i obrien nous camins amb "Larks' Tongues in Aspic" (1973), una altra banda britànica que tot just acabava d'iniciar el seu ascens dibuixava també algunes de les coordenades per les quals transitarien el rock i el pop en anys (i dècades) posteriors. Es commemora avui mig segle de la publicació de "For Your Pleasure" (1973), el segon àlbum de Roxy Music i l'últim que van gravar amb Brian Eno –qui s'encarregava dels sintetitzadors; la formació la completaven Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i John Porter (baix)-.

Un plàstic que, com el seu predecessor –"Roxy Music" (1972)-, s'emmirallava en les avantguardes progressives –"Do the Strand", els nou hipnòtics minuts d'un "The Bogus Man" que semblava predir la mètrica del "No One Knows" de Queens Of The Stone Age- i en la més alta sofisticació glam –"Editions of You", "Grey Lagoons"- per apuntalar una mica més les bases d'allò que en qüestió d'anys s'anomenaria (post-)punk. Producció de Chris Thomas, i un repertori que segueix sonant avui tan fresc com cinc dècades enrere. A l'altre costat de l'Atlàntic, els futurs components de bandes com Devo o Talking Heads devien parar bé l'orella.

Tom Verlaine (1949-2023)

TOM VERLAINE
(1949-2023)

En algun moment de 2006 vaig escoltar "Songs and Other Things", l'àlbum en solitari que Tom Verlaine havia publicat aquell mateix any. Em va cridar l'atenció una peça, "The Earth Is in the Sky", que em recordava als discos que estava fent aleshores Elliott Murphy però també a certes obres de Lou Reed. Fixin-se vostès que els tres noms que he citat fins ara tenen com a comú denominador l'essència novaiorquesa –per molt que Verlaine fos nascut a Nova Jersey, és part definitòria del so de Nova York-, però també la línia directa amb les arrels d'un moviment, el punk, al qual mai van acabar de militar.

A Verlaine –de nom civil Thomas Miller, el nom artístic volia ser un homenatge a Paul Verlaine- se'l recordarà sobretot com a cantant i guitarrista de Television, aquella banda que va posar algunes de les bases del punk a la Big Apple –i de bona part del rock amb accent novaiorquès de les passades quatre dècades i mitja- sense arribar a ser estrictament punk –tot i haver estat el primer grup en tocar a l'escenari del CBGB, el 1973-. Una formació que bevia del jazz, de les avantguardes i també de les formes més avançades del rock –diguem-ho clar: els agradava la psicodèlia i feien cançons de 10 minuts en un moment en què això no estava gens a l'ordre del dia-.

Venien d'on venien, però eren tan avançats al seu temps que van arribar a facturar algunes obres capitals del post-punk quan aquest terme encara no s'havia inventat. Quan el mateix punk tot just havia sortit de la seva pròpia rampa de llançament, de fet. Penso sense anar més lluny en aquell apoteòsic debut que es van marcar amb el totèmic "Marquee Moon", publicat el mes de febrer de 1977 –abans que els primers àlbums dels Damned, els Clash, els Sex Pistols o Talking Heads-. Una col·lecció de cançons –sí, cançons- que bevien de fonts clàssiques però miraven (molt) endavant, i on Verlaine i Richard Lloyd presumien d'una tècnica extraordinària a les sis cordes alhora que eixamplaven les possibilitats del seu instrument.

L'etapa inicial de Television va durar fins al 1978 –en dècades posteriors es reunirien en diverses ocasions, a casa nostra els vam poder veure l'any 2014 al Primavera Sound-. Va ser aleshores quan Verlaine va seguir nodrint-se de referents més o menys pretèrits per caminar sempre endavant amb una trajectòria que va tenir com a punt de partida un monumental àlbum homònim publicat el 1979. Un plàstic que saludava la New Wave i mostrava a Sonic Youth i companyia part del camí a seguir, però alhora recordava a Lou Reed, la Velvet Underground o fins i tot el Bob Dylan iconoclasta i elèctric dels 60.

I parlant de Dylan, tampoc té desperdici la claustrofòbica lectura que Verlaine va fer de "Cold Irons Bound" per la banda sonora d'"I'm Not There" (2007), la pel·lícula de Todd Haynes inspirada en el de Duluth. De fet, ell mateix era un dels components de The Million Dollar Bashers, supergrup de ments inquietes –John Medeski, Lee Ranaldo, Nels Cline, Smokey Hormel, Steve Shelley, Tony Garnier i el mateix Verlaine- format expressament per gravar diverses peces d'aquella banda sonora –acompanyant a Stephen Malkmus, Eddie Vedder i Karen O, ni més ni menys-. Ens ha deixat Verlaine a l'edat de 73 anys. Una gran pèrdua per la música, un llegat que perdurarà, i un buit que ningú més podrà omplir.

Alan Rankine (1958-2023)

ALAN RANKINE
(1958-2023)

Exponents de la facció més elegant i sofisticada del post-punk escocès entre finals dels 70 i principis dels 80, The Associates seran recordats per sempre més per peces com "The Affectionate Punch", "Party Fears Two", "Club Country" o la seva versió del "Boys Keep Swinging" de David Bowie. També pels histriònics aguts vocals de Billy Mackenzie. Ha mort Alan Rankine, guitarrista, teclista i fundador del grup juntament amb el mateix Mackenzie. Va deixar-lo el 1982 per iniciar una carrera en solitari i dedicar-se a les tasques de producció, si bé el 1993 va participar de la reunió de la formació clàssica dels Associates.

Jet Black (1938-2022)

JET BLACK
(1938-2022)

Un parell de dades. La primera, Jet Black tenia 36 anys quan va formar els Stranglers el 1974 juntament amb Jean-Jacques Burnel i Hugh Cornwell –que eren una dècada més joves-. En altres paraules, tant ell com la seva banda es consideraven massa vells per l'escena punk on la indústria va provar de fer-los encaixar amb calçador. Ho van pagar car –molts punks no els van acceptar mai-, però la història els va acabar donant la raó –més enllà d'haver signat un bon grapat de peces memorables, es poden comptar com l'esglaó que avança per l'esquerra la generació de l'imperdible i fa de pont entre l'efervescència del pub rock i el salt endavant de la New Wave i l'era post-punk-.

La segona dada. Black, de nom civil Brian John Duffy, havia estat un home de negocis força exitós –allò que avui s'anomenaria un emprenedor- abans de dedicar-se professionalment a la música. Que amb pràcticament quatre dècades vitals a l'esquena deixés enrere tot aquell bagatge i esdevingués una estrella del rock, desafiava tota mena d'esquemes i trencava moltes més normes i convencions que bona part dels seus contemporanis. En volen més? Doncs apuntin aquesta: per generació i per (de)formació, Black era un bateria de jazz –escoltin com marcava el ritme i el tempo a la celebrada "Golden Brown", i després parin atenció a com tocava Joe Morello al "Take Five" del Dave Brubeck Quartet- a la base rítmica d'un grup punk.

Ha mort Jet Black, un dels membres fundadors d'una banda que sempre va anar pel seu compte, navegant sense por per territori de ningú i sobreposant-se a modes i etiquetes. Títols com "No More Heroes" ho tenien tot per ser himnes punk, i a la seva manera ho van ser però també van anar molt més enllà. Va romandre a bord del grup fins a l'any 2007, quan la salut el va obligar a abaixar el ritme, però va seguir participant en tasques promocionals i fins i tot va girar ocasionalment amb la banda tot signant autògrafs als seguidors que li demanaven, malgrat no estar en condicions d'enfilar-se cada nit a l'escenari. El 2018 es va retirar definitivament. Ha mort aquesta setmana a casa seva, a Gal·les, a l'edat de 84 anys.

The Homesick

Entre el post-punk i la música progressiva - Foto Megan Bruinen.

Els components de The Homesick són originaris de Dokkum, una petita població del nord dels Països Baixos. Canten en anglès perquè els ve de gust, però ho fan sense dissimular el seu accent neerlandès ni servir-se de cap diccionari a l'hora d'escriure les lletres. Canten en l'anglès que saben, que serà més o menys correcte però els permet expressar-se sense necessitat de voler ser allò que no són. Tota una declaració de principis.

The Homesick es defineixen com una banda de post-punk però citen com a influències corrents musicals europeus que van del punk britànic amb tots els seus derivats fins al krautrock passant pel pop francès dels 60. No ha d'estranyar per tant que la seva obra –dos discos publicats, el més recent titulat "The Big Exercise" (2020)- apunti al nexe d'unió entre el propi post-punk i el rock progressiu que havien representat al seu dia discursos com els de Kate Bush o This Heat, sense arribar a sonar com cap dels dos.


Més informació:

The Homesick  /  Pàgina web

Mojo: Atmospheres

La revista Mojo ha confeccionat un sucós recull de post-punk contemporani i l'està distribuint amb la seva edició de març sota el títol genèric d'"Atmospheres". Una quinzena de pistes de producció recent, signades per tòtems com Wire, A Certain Ratio o fins i tot Mark Lanegan, però també per valors a l'alça com Protomartyr, Warmduscher o The Murder Capital. I una selecció que va de les opressives construccions de Jehnny Beth ("I'm the Man") i Idles ("Divide & Conquer") als ritmes hipnòtics de Working Men's Club ("Teeth") i Dry Cleaning ("Goodnight"), passant per les sorprenents excursions jazzístiques de Black Country, New Road ("Sunglasses"). No hi són, per motius obvis, uns Joy Division que ocupen la portada amb motiu del 40è aniversari del seu dràstic final. Sigui com sigui, música per a desitjar que mai s'acabi l'hivern.

Així havien sonat Indianapolis i Sheffield

Heaven 17, icona sonora de la Sheffield post-punk.

Situades respectivament als Estats Units i al Regne Unit i separades per 6.000 quilòmetres de massa oceànica i continental, les ciutats d'Indianapolis i Sheffield tenen en comú el fet d'acollir grans concentracions d'activitat industrial i d'haver jugar històricament papers més aviat discrets en els panorames musicals dels seus respectius països malgrat haver donat peu a les seves pròpies escenes –no hi ha ajudat, per descomptat, la proximitat d'epicentres melòmans com Chicago en el cas de la primera o Manchester en el de la segona-.

Dos recopilatoris repassen ara algunes d'aquestes escenes, desenvolupades en moments clau dels gèneres en els quals s'emmarquen però sempre a l'ombra d'allò que passava en localitats veïnes. En el cas d'Indianapolis, el segell Now Again recupera una cinquantena llarga de nuggets de la disquera Lamp Records, considerada com la Motown de la capital d'Indiana, en un volum titulat "Lamp Records: It Glowed Like the Sun" (2019). Peces signades entre finals dels 60 i principis dels 70 per formacions que responien a denominacions com Moonlighters, Indys, Ebony Rhythm Band o Vanguards, que probablement no ressonaran en l'imaginari de l'aficionat mitjà però convidaran a ballar a qualsevol amant del Northern Soul o el funk més primitu.

A les coordenades sonores de Sheffield s'hi aproxima una firma de solvència tan contrastada com és Cherry Red, que recull a "Dreams to Fill the Vacuum: The Sound of Sheffield 1978-1988" (2019) una vuitantena de pistes que defineixen el post-punk tal i com es va entendre durant les dècades dels 70 i (sobretot) 80 en una ciutat que es trobava tan a prop però al mateix temps tan lluny de la totpoderosa Manchester. No hi falten noms de referència com els de Heaven 17 o The Human League, si bé els iniciats en la matèria apreciaran un track list on abunden propostes tan poc predicades i alhora tan reivindicables com les de The Prams, Mau Maus, The Naughtiest Girl Was a Monitor o Rapid Eyes Movements –no, res a veure amb aquella banda d'Athens-.

Antologies de Television Personalities

Connectant la parròquia punk amb la primera generació indie.

Si l'adveniment d'allò que es va anomenar indie durant la dècada dels 80 és conseqüència de l'explosió punk de finals dels 70, els Television Personalities de Dan Treacy són amb tota probabilitat un dels enllaços directes entre la frescor d'uns Buzzcocks o uns Adverts i la immediatesa de la generació C86. Una banda de post-punk que no sonava enrabiada com The Fall, misteriosa com The Cure ni deprimida com Joy Division, sinó propera a més no poder i fins i tot amb un punt naïf. El segell Fire en repassa part de la trajectòria amb dos volums antològics, "Some Kind of Happiness: Singles 1978-1989" i "Some Kind of Trip: Singles 1990-1994", ideals tant per a completistes com per a neòfits. Aquests últims faran bé de començar pel principi i centrar-se sobretot en el primer dels dos volums, on títols tan inequívocs com "Part Time Punks", "Where's Bill Grundy Now?" o "I Know Where Syd Barrett Lives" avancen els Smiths i Billy Bragg per l'esquerra i es planten a l'avantguarda de l'indie, el lo-fi, l'antifolk i tot allò que els passi pel cap. També hi ha rareses com la versió d'"Apples and Oranges" que els londinencs van gravar per un disc de tribut a Syd Barrett. Més que una porta d'entrada, una acurada radiografia.

Edgeworth

Sobre el paper defineix les seves cançons amb tot un ventall d'etiquetes que van del folk a la No Wave, i sobre el terreny sona com si Jeffrey Lewis o Jonathan Richman s'haguessin tancat una setmana sencera en un soterrani escoltant una vegada i una altra les 16 pistes de "No New York" (1978). Atonalitats, cacofonies, dissonàncies, poliritmes cavernícoles, guitarres hipnòtiques i tot un seguit de peces que tant poden remetre al post-punk més esquelètic i terminal com eixamplar els horitzons de l'antifolk. Es diu Jay Edgeworth, ve de Londres i ha signat amb el seu cognom un primer disc enregistrat en directe i sense cap més recurs que les seves pròpies cançons, "At Ranscombe Studios" (2019). Poden escoltar-lo a Bandcamp.

Aniversaris de "Bleach" i "Unknown Pleasures"

Ni Joy Division es van inventar allò que anomenem post-punk ni Nirvana van donar el tret de sortida del grunge, però ni un gènere ni l'altre s'entendrien sense els seus àlbums de debut. "Unknown Pleasures" (1979) i "Bleach" (1989), respectivament, que van veure la llum tal dia com avui si bé amb deu anys de diferència, i que van jugar un paper clau a l'hora de definir els estils en qüestió. Dos plàstics que van passar més aviat desapercebuts al seu moment, però que el temps i els esdeveniments han acabat consolidant com a obres imprescindibles en qualsevol discoteca que vulgui considerar-se més o menys completa. I dos frontmen, Ian Curtis i Kurt Cobain, que van abandonar aquest món massa d'hora i en tràgiques circumstàncies, si bé havien arribat a mantenir un dia a dia força més assolellat del que apunten determinades creences populars. 40 anys es commemoren avui del primer disc de Joy Division, i 30 del de Nirvana. Que tornin a sonar "Disorder", "She's Lost Control" i "Shadowplay". I "School", "About a Girl" i "Negative Creep".

40 anys del debut de Devo

Si la ciutat d'Akron, a l'estat nord-americà d'Ohio, es va caracteritzar durant la dècada dels 70 per aportar algunes de les bandes més atrevides, avançades i inclassificables de l'etapa fundacional del punk i els seus derivats més immediats, Devo en va ser un dels exemples més clars i definitius. Una formació que deconstruïa les essències més primitives i urgents del rock'n'roll per a facturar un discurs nou i mai igualat que es pot considerar pioner tant del post-punk com de la New Wave. Com a mostres, talls com "Mongoloid", "Uncontrollable Urge", "Jocko Homo" o la seva terminal lectura del "Satisfaction" dels Rolling Stones. Estaven tots inclosos al seu disc de debut, un "Are We Not Men? We Are Devo!" (1978) enregistrat a l'estudi de Conny Plank a Colònia i produït per tot un Brian Eno amb assistència del mateix David Bowie. Va veure la llum tal dia com avui de fa 40 anys.