dilluns, 20 de juny de 2016

Bob Dylan - "Fallen Angels" (2016)


Ara fa prop d'una dècada i mitja, Rod Stewart va començar a lliurar diferents volums d'una sèrie que es va anomenar The Great American Songbook. Una col·lecció de compactes on el vocalista britànic versionava estàndards del cànon musical nord-americà, peces que al seu moment havien brillat en veus com la de Frank Sinatra i que a les seves mans assolien els nivells esperats de correcció però perdien pel camí part del seu encant. El problema de The Great American Songbook eren precisament aquelles cotes de correcció que sovint fregaven la perfecció. Que Stewart té prou veu per a enfrontar-se al cançoner que li doni la gana, és tan cert com que sempre ha preferit seguir tendències en lloc de generar-les ell mateix. I per molt sublims que poguessin arribar a ser, les seves interpretacions no aportaven gran cosa al Gran Cançoner Nord-Americà. En altres paraules, qui disposi dels originals no té cap necessitat d'acudir a les lectures d'Stewart.

El cas de Bob Dylan és l'oposat. El de Minnesota sí que ha generat tendència en més d'una ocasió i fins i tot es pot atribuir gran part del mèrit que la música popular contemporània sigui tal i com la coneixem. Aquest 2016, sense anar més lluny, es commemora el cinquantè aniversari de l'edició d'un "Blonde on Blonde" (1966) que resumia dècades de tradició musical i a la vegada posava les bases del que vindria a continuació, així com de la seva agitada gira amb format elèctric. Ja pot l'ocasió reclamar reedicions, remasteritzacions, bonus tracks i alguna d'aquelles celebracions on les glòries passades solen tapar entrebancs presents, que Dylan segueix mostrant-se totalment aliè a hipotètiques commemoracions i anant sempre la seva. La qual cosa s'ha traduït en un nou plàstic que s'endinsa en l'univers de Sinatra -i, per extensió, del Great American Songbook-, tal i com ja va fer el passat exercici el revelador "Shadows in the Night" (2015).

La diferència amb el cas d'Stewart, és que Dylan es troba ara mateix en un estadi vital, artístic i professional que li permet mirar de tu a tu al propi Sinatra i abordar el seu cançoner des del màxim respecte però amb les alteracions necessàries per a fer-se'l seu. Dylan no és un cantant acadèmic. No ho ha estat mai i precisament per això ha esdevingut la seva una veu tan icònica i singular com la del mateix Ol' Blue Eyes. I escoltar com aquesta veu encara treu suc d'estàndards a aquestes alçades tan espremuts com "All or Nothing at All", "Come Rain or Come Shine" o "That Old Black Magic", referma que la clau no sol trobar-se únicament en la pròpia cançó sinó també en qui l'interpreta. L'altre secret és la banda que acompanya a Dylan, aquesta senyora banda on figuren asos de l'alçada de Charlie Sexton, Stu Kimball o Tony Garnier. La millor banda de bar del món, com se l'ha arribat a qualificar, es serveix únicament dels seus propis recursos per a endinsar-se en l'adn de les cançons i, disculpin la reiteració, fer-se-les seves des del màxim respecte.

Escoltin sinó com entre tots treuen la pols d'aquest diamant en brut que és "Melancholy Mood". La joia de la corona d'un disc on Sinatra es manté com a fil conductor i a la vegada cedeix terreny -entre les seves dotze peces en figura una, l'"Skylark" de Johnny Mercer i Hoagy Carmichael, que La Veu mai va arribar a enregistrar-. Una perla tan obscura com només podia arribar a ser la cara b del primer single del de Hoboken -"From the Bottom of My Heart" (1939)-. Una raresa de les que satisfan paladars exigents i a la vegada denoten estudi, ofici i coneixement de causa. I és aquesta voluntat, la de defugir el repertori més evident per a endinsar-se una vegada més en les carreteres secundàries del cànon musical nord-americà, la que atorga a "Fallen Angels" uns acabats i un valor que no requereixen perfecció sinó passió.

Molta atenció també a la citada "That Old Black Magic": tempo swing i subtils pinzellades llatines en una peça que marca distàncies amb les tonalitats malencòniques que dominen tant aquest àlbum com el seu predecessor. Com qui vol comunicar que ha trobat el lloc on viure plàcidament la resta dels seus dies, Dylan sona content, s'ho passa bé i confirma "Shadows in the Night" i "Fallen Angels" com els dos primers pilars, ara sí, d'una nova etapa posterior a la que al seu dia va desencadenar "Time Out of Mind" (1997). Etapa de post-maduresa? Diguin-li com vulguin, però benvinguda sigui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada