Contemporanis de Brian Wilson

Els Beach Boys (Brian Wilson, segon per l'esquerra)
en una imatge promocional de "Pet Sounds".

Per a molts habituals del Primavera Sound, el fet de baixar en tramvia per la Diagonal en direcció al Fòrum suposa una mena de ritual tan primaveral com les caminades d'un escenari a un altre o les cues a l'hora d'intercanviar abonaments per polseres. El dissabte a la tarda jo mateix vaig seguir aquest ritual mitja hora abans de presenciar la interpretació íntegra de "Pet Sounds" (1966) a càrrec del mateix Brian Wilson. Un concert que aplegaria públic de totes les edats i condicions i cap al qual es devia adreçar bona part del passatge que m'envoltava en aquell tramvia. Forasters, autòctons, joves, no tan joves, nens, clàssics, moderns, curiosos, erudits, pares, mares, fills, barbuts, afeitats... La fauna que omplia el vagó era tan heterogènia com les multituds que han desfilat pel Parc del Fòrum al llarg del passat cap de setmana.

I malgrat tot o potser precisament per això mateix, el que més em va cridar l'atenció va ser la presència al meu costat de dos matrimonis de la tercera edat, veïns d'algun dels barris connectats pel tramvia i segurament usuaris diaris d'un mitjà de transport que la resta només fem servir quan ens toca anar al Fòrum. El primer matrimoni l'integraven un home i una dona que parlaven el castellà amb accent andalús, probablement arribats a Barcelona durant alguna de les onades migratòries del segle passat. Els integrants del segon matrimoni, en canvi, eren catalans de tota la vida que parlaven la llengua de Ramon Llull amb un accent marcadament barceloní -el de Joan Capri, per entendre'ns-. I tant els uns com els altres semblaven prendre's amb prou filosofia i bon humor el fet d'haver de compartir el seu espai vital i quotidià amb unes multituds que desapareixerien del barri -i de la ciutat- tan bon punt Dj Coco hagués oficiat la seva tradicional sessió de cloenda a les sis de la matinada.

Ben pensat, si em va cridar l'atenció la presència d'aquells dos matrimonis va ser perquè tots els seus integrants rondaven la setantena -com el propi Wilson, que aquest mes de juny farà 74 anys-. La qual cosa vol dir que devien tenir uns vint anys quan "Pet Sounds" va veure la llum i que havien viscut la seva adolescència mentre els Beach Boys eren la banda adolescent per excel·lència al món occidental. Però ja se sap, la costa californiana sempre ha estat molt lluny del litoral barceloní, i és molt probable que les inquietuds d'aquells quatre ancians en ple estiu de 1963 tinguessin poca cosa a veure amb el surf, els woodies i tot l'imaginari arribat des de l'altre costat de l'Atlàntic. Ignoro si cap d'ells sap qui és Brian Wilson o si els diu res el nom de Beach Boys, i m'atreviria a dir que mai han arribat a escoltar "Pet Sounds". Però malgrat tot allà es trobaven, aliens al fenomen Primavera i compartint un vagó de tramvia amb gent de tot el món vinguda a Barcelona per a refermar la vigència de la que hauria d'haver estat la música de la seva adolescència. Les voltes que pot fer la vida.