Escolto una mostra important dels discos en directe publicats durant els darrers anys i no me'ls crec. Aquestes produccions tan netes (i en conseqüència inofensives), aquests retocs d'estudi que es carreguen com qui no vol l'esperit del directe, les reaccions del respectable ajustades de forma mil·limètrica, la sensació de fredor en unes gravacions que haurien de sonar d'allò més vitals però en canvi resulten mecàniques. "Live 1966" és tot el contrari. Editat originalment el 1998 i reeditat dotze anys més tard -prèviament havia circulat durant dècades pel mercat de directes no oficials-, el quart volum de les Bootleg Series de Bob Dylan inclou sencer el concert que va oferir el 17 de maig de 1966 al Free Trade Hall de Manchester.
El de Duluth venia de revolucionar la música popular amb "Highway 61 Revisited" (1965), d'irritar el mateix Pete Seeger amb l'actuació elèctrica que havia ofert l'estiu anterior al festival de Newport i d'enregistrar a Nashville el no menys revolucionari "Blonde on Blonde" (1966). El seu públic s'havia fracturat entre els integristes del folk entès à la Greenwich Village i els hipsters que apreciaven el seu renovador acostament a les formes del rock. I els seus concerts es dividien en dues parts, una d'acústica en solitari i una altra d'elèctrica amb l'acompanyament del grup que posteriorment esdevindria The Band. D'alguna manera o altra la polèmica l'acompanyava en cada actuació que oferia, però aquell concert de Manchester va passar a la història pel crit de "Judas!" que va proferir un espectador indignat -"I don't believe you", va respondre un agut Dylan abans d'enfilar una de les lectures més viscerals mai registrades de "Like a Rolling Stone"-.
El crit va ser l'anècdota definitiva d'una vetllada més aviat moguda, l'apunt que millor il·lustra l'estat de les coses a l'òrbita de Dylan durant un dels capítols més brillants i definitius de la seva trajectòria. La punta de l'iceberg d'una nit en què la tensió es podia respirar en l'ambient des del mateix instant en què la banda es va enfilar a l'escenari. El sector més intransigent del públic -no necessàriament majoritari però sí molt sorollós, com sol passar en aquests casos- va xiular, escridassar i fins i tot insultar el músic pel qual havia passat per caixa. I Dylan va respondre amb el nervi i la convicció de qui perfila a temps real el futur de la música pop. Aquest és el valor del disc en directe que ens ocupa, que lluny d'oferir postals idíl·licament maquillades presenta el testimoni i el document d'un moment històric tan agitat com transcendental. Que "Highway 61..." i "Blonde on Blonde" van alterar per sempre més la música popular és un fet explicat en incomptables llibres d'història. Ara bé, el per què de tot plegat (o com a mínim una part molt important) es troba recollit a "Live 1966".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada