Ahir vaig tenir l'ocasió de veure volar la rèplica d'un antic avió de la RAF, un model similar al de la fotografia que la força aèria britànica va utilitzar durant la Primera Guerra Mundial i les dècades immediatament posteriors. L'exhibició va tenir lloc a l'Aeròdrom d'Igualada-Òdena, en el marc d'una fira dedicada a l'aviació durant la qual també van volar avionetes i ultralleugers contemporanis. Comparar aquell vell biplà amb la resta de màquines era com situar automòbils de fa cinc o sis dècades al costat dels seus descendents. Aquests últims són molt més segurs i avançats a nivell tècnic, però pel camí han perdut l'encant dels seus predecessors. Aquell antic avió de la RAF no podia volar tan ràpid com la resta, però cada vegada que maniobrava omplia el cel d'una majestuositat impensable en unes màquines on la tècnica deixa cada vegada menys espai a l'ànima. I si tenim en compte que el mateix podem dir de bona part de les produccions musicals i cinematogràfiques facturades a gran escala, un no pot evitar pensar que tot plegat és un reflex de la societat on vivim i de la seva pròpia evolució. Actualment la tecnologia ens permet fer coses impensables tan sols quatre dècades enrere, i hem guanyat en seguretat gairebé tot allò que hem perdut en llibertat i intimitat. Tenim tota la informació del món a l'abast d'un clic, però la mandra i la saturació ens mantenen més desinformats que mai. Ens hem empatxat de lleis, normes i correcció política, no treballem per viure sinó per arribar a final de mes, i malgrat comptar desenes d'amics a les xarxes socials de vegades no tenim amb qui baixar al bar a fer una cervesa. Que tot temps passat va ser millor és un tòpic tan fals com la nostàlgia dels dies no viscuts, però de vegades penso que el món s'aprecia millor a 78rpm que en streaming.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada