Selda Bagcan

Selda Bagcan.

Desconeixia l'obra de Selda Bagcan fins que la vaig descobrir el passat cap de setmana en un dels escenaris secundaris del Parc del Fòrum en el marc del Primavera Sound. Començava a caure la nit, acabava de presenciar la descàrrega total i indiscutible d'unes Savages en estat de gràcia, i de cop i volta em vaig topar amb aquesta llegenda del folk turc. Una mena de Karen Dalton o Maria del Mar Bonet en clau oriental que venia a treure la pols d'un repertori amb quatre dècades a l'esquena, acompanyada d'una banda tan solvent com són els israelians Boom Pam, possiblement els inventors del surf mediterrani (sí, de debò). Tant em va enganxar el que estava escoltant, que m'hi vaig quedar. A més, en aquell escenari s'hi estava molt bé: situat a l'amfiteatre del Fòrum, permetia a l'espectador seure còmodament mentre gaudia dels concerts, la qual cosa era especialment d'agrair en un moment en què el sol deixava d'apretar mentre la nit es materialitzava poc a poc sobre l'horitzó marítim. A més, es trobava prou allunyat de l'esplanada més gran del parc, on es concentraven els dos escenaris principals i on aleshores ja havien pres posicions els milers d'ànimes que havien assistit al festival amb l'única intenció d'escoltar Radiohead. I des d'aleshores em pregunto què ha estat de totes aquelles multituds que ara fa tres anys es referien a Rodriguez com si es tractés d'un nou messies. Si l'autor de "Sugar Man" seguiria despertant entre el públic autòcton les mateixes passions que aleshores, quan un documental amb final feliç va arribar a eclipsar dos discos encara no prou reivindicats. I què passaria si Bagcan fos objecte d'un documental similar. Perquè, creguin-me, qualsevol que hagi vibrat amb "Cold Fact" (1970) hauria de sentir quelcom per les obres enregistrades per la turca durant els 70 i desenterrades al llarg dels darrers anys per diversos segells especialitzats.