Ja fa tres anys que Liannallull van lliurar un tercer disc de vocació tan definitiva com era "Els radicals" (2013, La Produktiva). Molt ha plogut des d'aleshores, i d'aquells Liannallull que posaven nom a la gran mentida anomenada crisi ja només es manté a bord el vocalista i guitarrista Jordi Espinach. La qual cosa referma Liannallull com el seu projecte personal, però també com una banda on cada component acaba esdevenint una peça imprescindible i insubstituïble. Com a mostra "L'amor que donis" (2016, El Mamut Traçut), un quart disc que sona a Liannallull pels quatre costats i a la vegada eixampla horitzons. Espinach, la seva guitarra en flames, la seva lírica punyent i les seves línies vocals d'extrema cruesa, en són els fonaments. La resta, l'electricitat, la fibra i una creixent atmosfera de misteri, l'aporten els tres sospitosos habituals que completen el que ara per ara es perfila com el més estable de tots els line-ups que han acompanyat a Espinach al llarg de gairebé una dècada de trajectòria -i en van uns quants-.
Pot haver sonat a tòpic però no era en absolut gratuïta l'expressió sospitosos habituals, perquè tots ells porten una pila d'anys movent-se per la mateixa escena del Baix Montseny de la qual Liannallull són actualment ambaixadors de ple dret amb permís d'Esperit! i d'un autoexiliat Joan Colomo. A la bateria, per exemple, hi trobem a Dani Perarnau, músic de llarg recorregut que actualment marca també el ritme de Llum Pepa & The Beats -la banda de rock'n'roll liderada per Anna Capacés, excomponent i col·laboradora ocasional dels propis Liannallull-. Al baix hi figura Nico Flors, un dels fundadors dels incombustibles Pytra Oyster, d'on també prové la que possiblement sigui la incorporació més destacada de totes, la de Noe González. El seu teclat treu fum, fa brollar la boira més impenetrable i quan vol desencadena inabastables arcs de Sant Martí, però per damunt de tot aporta textures i matisos fins ara inèdits al cançoner de Liannallull: les àcides dissonàncies d'"Amb faldilla i una Lüger" o el rocallós atac frontal de la mastodòntica "Era jo" en són boníssims exemples.
Liannallull han ressorgit gairebé de les seves cendres i ho han fet més forts que mai. Amb onze peces que conformen una de les seves millors collites i un plàstic que es perfila tan o més definitiu que el seu predecessor. Mantenint com a punts de partida el folk-rock dylanià en clau de batalla ("Espavilat"), el rhythm & blues amfetamínic ("Deixa't estimar") i el protopunk a tota pastilla ("L'àvia"), Espinach i companyia reforcen la seva vessant més lisèrgica amb paisatges d'allò més boirosos i en ocasions inquietants -la canterburiana "Pujant pel pendent" o la inicial "Giravoltant", amb un fort regust de Bad Seeds-. I això no és tot: els horitzons també s'eixamplen cap al rock dur (la citada "Era jo" o una peça titular que és pur Blue Öyster Cult), el power pop ("Llencen bombes") o fins i tot els motius llatins ("I gira" i les seves percussions samberes). Eclecticisme i obertura de mires per a enfilar una nova etapa que es preveu d'allò més fèrtil.
Més informació:
Liannallull / Bandcamp
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada