PRIMAVERA SOUND 2016
Parc del Fòrum, Barcelona
3 de juny de 2016
Aproximar-se ahir a la tarda a l'esplanada gran del Fòrum suposava enfrontar-se a tota una cursa d'obstacles amb forma de marees humanes. Les que des de primera hora es van anar aplegant al voltant de l'escenari Heineken a l'espera que Radiohead hi oferíssin la seva primera actuació a la ciutat en vuit anys. La qual cosa va proporcionar a SAVAGES -que hi actuaven un parell d'hores abans- un envejable volum de públic. Sort o desgràcia? Una mica de tot, probablement. Perquè poques vegades han tingut les britàniques ocasió de presentar-se davant de tal multitud, però a la vegada és poc probable que molts dels que esperaven a Thom Yorke i companyia es recordin avui de l'huracà Jehnny Beth i aquella força de la natura anomenada Savages.
Ja fa anys que parlar de RADIOHEAD és com fer-ho dècades enrere de Pink Floyd. Els de Thom Yorke comparteixen amb els de Roger Waters una condició i una dimensió poques vegades conciliades. Les de dues bandes que han sabut esdevenir i mantenir-se massives sense renunciar a una vocació essencialment avançada. En el cas de Radiohead, però, encara hi podem afegir una tercera medalla: la de ser l'últim grup de rock de masses amb discurs propi i novedós -el que ha vingut després d'ells, agradi o no, són els Muse i Coldplay d'aquest món-. I una banda amb prou pes històric per a esdevenir tot un fetitxe de la generació dels macrofestivals: a diferència d'altres caps de cartell que actuen en escenaris similars, Yorke i companyia podien adreçar-se a la totalitat del respectable com a públic propi, inclosos els curiosos.
Per això es va donar una escena poques vegades observada en aquesta mena d'entorns: braços enlaire en els moments èpics, singalongs perfectament coordinats -tant en el clàssics com en l'abundant material recent- i silenci sepulcral en passatges tan majestuosos com "Karma Police" -si algú alçava la veu, la resta li reclamava silenci tal i com sol passar als concerts en sales, increïble-. Que ja en temps de descompte tornessin per a oferir un últim bis no hauria d'haver sorprès ningú. Ara bé, que aquest bis fos "Creep" -que rarament interpreten en directe malgrat ser la seva peça més universal- va arrodonir el passi fins a fer-lo un dels més especials de la història del festival. Aquells espetecs de guitarra, creguin-me, encara sonen més colpidors que les discografies senceres de sorollistes sense arguments, terroristes sònics de cap de setmana i bandes de metal amb barbes ben retallades.
I THE LAST SHADOW PUPPETS? Doncs el seu repertori és ideal per a auditoris però també pot funcionar a la perfecció en distàncies grans. Ho van deixar clar davant els milers d'ànimes que encara provaven d'assimilar la catarsi de Radiohead, amb un passi on cançons com "Standing Next to Me" van esdevenir més expansives i majestuoses que mai. L'única taca a l'expedient van ser els posats i la impostura d'Alex Turner, que per moments l'acostaven més a un Raphael de segona que no pas al jove Scott Walker a qui un dia va voler emular. Això sí, les fans incondicionals de les primeres files semblaven encantades i ell encara més. Ja ho cantaven The Jam: The public gets what the public wants.
Endívia màxima!
ResponEliminaNo serà tant! Ja saps que la propera tardor torna Ryley Walker i que aquest cop tocarà en una sala?
EliminaDoncs no! Ara ho busco!!!
ResponEliminammm... mira que no m'agrada gaire la Sidecar però s'hi haurà d'anar... en un directe així segur que mola.
I tant que s'hi haurà d'anar... Walker és un d'aquells músics que guanyen en les distàncies curtes, d'això no en tinc cap dubte!
Elimina