Sparkle Moore

Va girar amb Gene Vincent, va actuar al Grand Ole Opry, va esdevenir una de les primeres intèrprets femenines de rock'n'roll, va cultivar una estètica pròpia desafiant convencions i lluint indumentària masculina -el seu look es va avançar més de dues dècades al d'un jove Brian Setzer- i, el més important, va editar dos singles que encara avui valen el seu pes en or, "Rock-a-Bop" (1956) i "Killer" (1957). Malgrat tot, el d'Sparkle Moore no sol ser un dels noms més recurrents quan es parla de rockabilly, un gènere que gairebé va arribar a personificar.

Probablement l'explicació de tot plegat sigui la seva sobtada desaparició després d'haver publicat els citats senzills, fet que ha donat lloc a tota mena de llegendes al llarg de les passades cinc dècades i mitja, però que respon simplement a una retirada temporal per maternitat. Moore va tornar a fer música a principis dels 60, primer com una one-woman band i després amb diferents bandes d'acompanyament, adaptant el seu repertori als gustos de l'època i centrant-se únicament en els directes.

No tornaria a gravar fins ben entrat el segle XXI, quan havent canviat la guitarra pels teclats i servint-se de recursos casolans va enregistrar l'irregular i a la vegada revelador "Spark-A-Billy" (2010). A la poca repercussió d'aquest àlbum cal sumar-hi l'oblit en què es manté el seu material dels anys 50, tant els quatre temes publicats als dos singles originals com tres pistes més -dues d'elles versions alternatives de les cançons del segon single- que mai es van publicar al seu moment. Cinc peces en total que han estat recuperades en diferents recopilacions temàtiques, però mai aglutinades en el que hauria estat un merescut ep dedicat a la figura de Moore.

Encara en actiu, la de Nebraska concedia recentment una àmplia entrevista a Julie Burns que Vintage Rock publica a la seva edició de maig/juny. Moore parla de la seva trajectòria, de l'emoció que va suposar viure en primera persona l'explosió del rock'n'roll i assistir a actuacions de gent com Bill Haley o un jove Elvis Presley, i de les reaccions del públic davant d'una cantant de rockabilly que jugava tan fort com els seus homòlegs masculins. "Aleshores els joves feien cua al voltant dels auditoris i s'esperaven durant hores perquè els signés autògrafs... a la pell", recorda, "un noi va decidir abaixar-se una mica els pantalons per una signatura, però l'agent policial de guàrdia el va obligar a fer-se enrere. 'Qui sap què voldran que els signis després!' va dir, ofès. Em va semblar molt divertit!".

Sobre un hipotètic retorn al circuit del rockabilly, Moore fa aquesta reflexió: "He rebut propostes tant d'Europa com dels Estats Units i he considerat la possibilitat d'acceptar-les, però ara per ara em sento incòmoda fora del meu element. Si haig de tocar i cantar, vull fer-ho únicament amb els meus teclats. I em van dir que això no podia ser! Sembla ser que ara mateix l'únic format acceptable seria presentar-me tal i com vaig deixar l'escena el 1957. Quan algú et diu com has de ser, resulta molt desencoratjador. Em recorda els dies previs a Elvis, quan cadascú tenia les seves robes i formats definits. I és curiós com la mateixa música que va trencar aquelles caselles s'ha acabat encasellant en ella mateixa". Una frase, aquesta última, tan certa com transversal. Poden vostès aplicar-la a qualsevol derivat del rock'n'roll que s'hagi concebut durant les passades sis dècades i de ben segur l'encertaran.