Primavera Sound 2016 (2)

John Carpenter.

PRIMAVERA SOUND 2016

Parc del Fòrum, Barcelona

2 de juny de 2016

Pocs festivals d'aquest món poden presumir de tenir tocant de forma gairebé simultània i a pocs metres l'un de l'altre a HAR MAR SUPERSTAR, PROTOMARTYR i JOHN CARPENTER. Una anomalia per norma general que en el cas de Primavera Sound suposa poc menys que un símptoma de normalitat. El primer és un nord-americà gras i calb que presumeix de talent on altres necessiten tirar d'imatge. No, l'alter ego de Sean Tillmann no esdevindrà mai el poster boy de la joventut festivalera, però les seves aproximacions a llenguatges com el soul deixen en evidència qualsevol carn de revival que els pugui venir al cap i, el més important de tot, emocionen. Protomartyr, d'altra banda, van posar la directa amb tot un atac frontal de post-punk en la seva concepció més visceral i primitivista. I John Carpenter es va reivindicar més enllà de la seva tasca com a cineasta de culte per a desplegar el seu ampli ventall com a compositor. Deixant de banda que bona part del seu repertori perd força quan s'allunya del context audiovisual, peces com "Halloween" es van refermar com a retalls indispensables de la història de l'electrònica, i van aportar la dosi necessària de tensió al Parc del Fòrum.

Un cop dit això, no resultaria cap disbarat afirmar que el concert per excel·lència de la nit -i potser de tot el festival- va ser el d'LCD SOUNDSYSTEM. Qui li havia de dir a James Murphy, l'home que va revalidar a principis d'aquest segle la unió de rock i música de ball, l'home que va reciclar dècades de cultura de club i va desencadenar una onada expansiva que arriba fins a a dia d'avui, l'home que va haver-se d'establir a Brooklyn perquè no es podia permetre viure a Manhattan, que un bon dia protagonitzaria un dels retorns de l'any i rivalitzaria a Coachella amb tots uns Guns N'Roses. La gran incògnita a aquestes alçades era si el citat retorn es trobaria en termes artístics a l'alçada de la seva dimensió mediàtica. I al Primavera s'hi va trobar relativament. Perquè si bé resulta contradictori que un dels combos més avançats de la dècada passada es passegi pels escenaris oferint un show de greatest hits, la solvència i la força amb què Murphy i companyia van conquerir l'esplanada gran del Fòrum referma la vigència de trencapistes com "Tribulations" o "Losing My Edge".

A l'altre extrem, el de la fragilitat, s'hi van situar JULIEN BAKER i DAUGHTER. La primera va triomfar en les distàncies curtes amb tot un seguit de poètiques confessions en clau de folk elèctric. Els segons en canvi es van donar tot un bany de multituds que ni la pròpia Elena Tonra semblava acabar-se de creure. Els britànics van adreçar-se a les masses parlant-los de tu a tu i alternant peces de "Not to Disappear" (2016) amb perles com un "Youth" que ja ostenta la categoria de clàssic. Com a postal del moment, els avions que iniciaven les maniobres de descens a l'aeroport del Prat i que semblaven acomodar les seves velocitats als tempos reposats del repertori. Impagable. Posteriorment, aquell mateix escenari viuria en primera persona l'expansió de les atmosferes oníriques d'EXPLOSIONS IN THE SKY, un altre dels grans noms d'una nit en què KAMASI WASHINGTON va debutar per fi a Barcelona. Acompanyat d'una banda fora de sèrie, el californià va explorar les esferes més còsmiques del jazz en un Auditori Fòrum ple fins a la bandera. Va prometre que tornarà aviat a Barcelona. Esperem que el proper cop disposi de més temps -una hora llarga d'actuació resulta curta per a qui lliura discos triples on no hi sobra ni hi falta de res-.

Daughter.

Kamasi Washington.

Har Mar Superstar.

Protomartyr.