LOISE LANE
Les voltes que dóna la vida. Fa alguns dies vaig acostar-me a una botiga de discos pròxima al lloc on treballo a la recerca d'un estoig per arxivar cd's. Quan ja el vaig haver pagat, em vaig adonar que hi havia una petita cubeta amb compactes de segona mà a preus força temptadors. I qui em conegui una mica ja es pot imaginar què va passar a continuació. La veritat és que no hi vaig fer cap gran descobriment, però d'entre una pila de cd's que directament em van produir vergonya aliena ('pachanga' i altres productes de consum ràpid amb un únic destí: acumular pols pels segles dels segles en cubetes com aquella), vaig localitzar un recopilatori de Ralph McTell i els debuts dels Thrills i Black Rebel Motorcycle Club (ok, aquest el tenia en algun lloc de casa, gravat en un fred cd on es podia llegir alguna cosa de l'estil "Sony" o "TDK", però no és el mateix, ja m'entenen). No està pas malament, oi?
Però sens dubte, el que més em va sorprendre va ser localitzar el disc homònim de la gent a qui avui dedico el fotolog. Sé que la majoria de vostès desconeixeran Loise Lane, i la veritat és que un servidor en sap poca cosa. Només els puc dir que era un grup de rock alternatiu sorgit a les Illes Balears durant la segona meitat dels anys 90, que poc abans del canvi de mil·leni va obtenir un lleuger ressò a l'escena rockera catalana arran d'algunes actuacions en Fires del Disc organitzades per un programa de la ràdio pública.
Va ser aleshores quan els vaig descobrir, precisament a través d'aquell programa. Acostumava a sonar un tema en concret que em va arribar a obsessionar. Però és clar, aleshores no tenia internet a casa (ni existien els programes de descàrrega o compartiment d'arxius: era l'època de les entranyables 'cintes verges' de cassette), i la meva butxaca adolescent no em permetia gastar amb discos el que gasto ara (i, tot i que gastava, la llista de discos que em volia comprar era tan extensa que ni em plantejava buscar el cd de Loise Lane). De manera que, amb el pas dels anys aniria oblidant aquella cançó que, com moltes altres composicions rodones, no va passar mai de ser un hit en potència.
Han passat gairebé deu anys i no se què ha estat de Loise Lane. De fet, no havia tornat a pensar en ells fins que dies enrere el seu cd va aparèixer darrere del dels Thrills en aquella cubeta de compactes de segona mà, amb una etiqueta que m'ho deia ben clar: "Et canvio tres miserables euros per un record d'adolescència". Bé, no ho deia exactament així (de fet, el contingut de l'etiqueta es limitava a un fred "3 eur.", escrit a mà i de pressa per un dependent que probablement tenia ganes de plegar, i a qui ni tan sols devia importar qui fossin o haguessin estat Loise Lane). Però el cas és que no ho vaig dubtar ni un segon: el dels Thrills, el de BRMC, el de Ralph McTell... i sobretot el de Loise Lane!
I amb aquests quatre cd's vaig arribar a casa i vaig encendre el reproductor. Vaig deixar el de Loise Lane pel final, per conservar l'emoció. Quan va arribar el moment, el vaig posar i va sonar el tema en qüestió, "Blind" (fins aleshores no en sabia ni el títol). L'última vegada que l'havia escoltat encara no tenia ni el títol de COU. Em segueix semblant un hit en potència, tot i que ara aquella guitarra sona un pèl massa "metàl·lica" pel meu gust. Ara bé, la combinació d'aquell ritme de bateria i la veu d'Amanda Z. Wray em segueix semblant tan sexy com aleshores.
Amanda Z. Wray, la cantant. Fins la setmana passada tampoc sabia el seu nom. És més: finalment he pogut veure el seu rostre (bé, el que tenia fa vuit o nou anys) i comprovar que no s'assembla gens a la imatge mental que jo m'havia format anys abans (una mena de Courtney Love un pèl més prima i sense necessitat de tapar-se les arrugues amb maquillatge... ah, i de carn i os, no pas de plàstic).
I ara em poden preguntar què em va semblar el conjunt de l'àlbum. Què penso de la resta de temes, tots aquells que encara no havia escoltat mai. Doncs la veritat és que, per ara, només els he escoltat per sobre i em semblen correctes. Cançons de pop-rock que entren ara tan bé com ho devien fer al seu moment. Pel que fa a "Blind"... No vaig arribar a comptar quantes vegades seguides la vaig escoltar. Sí, m'hi he tornat a enganxar. I si els haig de ser franc, dubto que sigui culpa meva.
Audio: "Blind" - Loise Lane
Les voltes que dóna la vida. Fa alguns dies vaig acostar-me a una botiga de discos pròxima al lloc on treballo a la recerca d'un estoig per arxivar cd's. Quan ja el vaig haver pagat, em vaig adonar que hi havia una petita cubeta amb compactes de segona mà a preus força temptadors. I qui em conegui una mica ja es pot imaginar què va passar a continuació. La veritat és que no hi vaig fer cap gran descobriment, però d'entre una pila de cd's que directament em van produir vergonya aliena ('pachanga' i altres productes de consum ràpid amb un únic destí: acumular pols pels segles dels segles en cubetes com aquella), vaig localitzar un recopilatori de Ralph McTell i els debuts dels Thrills i Black Rebel Motorcycle Club (ok, aquest el tenia en algun lloc de casa, gravat en un fred cd on es podia llegir alguna cosa de l'estil "Sony" o "TDK", però no és el mateix, ja m'entenen). No està pas malament, oi?
Però sens dubte, el que més em va sorprendre va ser localitzar el disc homònim de la gent a qui avui dedico el fotolog. Sé que la majoria de vostès desconeixeran Loise Lane, i la veritat és que un servidor en sap poca cosa. Només els puc dir que era un grup de rock alternatiu sorgit a les Illes Balears durant la segona meitat dels anys 90, que poc abans del canvi de mil·leni va obtenir un lleuger ressò a l'escena rockera catalana arran d'algunes actuacions en Fires del Disc organitzades per un programa de la ràdio pública.
Va ser aleshores quan els vaig descobrir, precisament a través d'aquell programa. Acostumava a sonar un tema en concret que em va arribar a obsessionar. Però és clar, aleshores no tenia internet a casa (ni existien els programes de descàrrega o compartiment d'arxius: era l'època de les entranyables 'cintes verges' de cassette), i la meva butxaca adolescent no em permetia gastar amb discos el que gasto ara (i, tot i que gastava, la llista de discos que em volia comprar era tan extensa que ni em plantejava buscar el cd de Loise Lane). De manera que, amb el pas dels anys aniria oblidant aquella cançó que, com moltes altres composicions rodones, no va passar mai de ser un hit en potència.
Han passat gairebé deu anys i no se què ha estat de Loise Lane. De fet, no havia tornat a pensar en ells fins que dies enrere el seu cd va aparèixer darrere del dels Thrills en aquella cubeta de compactes de segona mà, amb una etiqueta que m'ho deia ben clar: "Et canvio tres miserables euros per un record d'adolescència". Bé, no ho deia exactament així (de fet, el contingut de l'etiqueta es limitava a un fred "3 eur.", escrit a mà i de pressa per un dependent que probablement tenia ganes de plegar, i a qui ni tan sols devia importar qui fossin o haguessin estat Loise Lane). Però el cas és que no ho vaig dubtar ni un segon: el dels Thrills, el de BRMC, el de Ralph McTell... i sobretot el de Loise Lane!
I amb aquests quatre cd's vaig arribar a casa i vaig encendre el reproductor. Vaig deixar el de Loise Lane pel final, per conservar l'emoció. Quan va arribar el moment, el vaig posar i va sonar el tema en qüestió, "Blind" (fins aleshores no en sabia ni el títol). L'última vegada que l'havia escoltat encara no tenia ni el títol de COU. Em segueix semblant un hit en potència, tot i que ara aquella guitarra sona un pèl massa "metàl·lica" pel meu gust. Ara bé, la combinació d'aquell ritme de bateria i la veu d'Amanda Z. Wray em segueix semblant tan sexy com aleshores.
Amanda Z. Wray, la cantant. Fins la setmana passada tampoc sabia el seu nom. És més: finalment he pogut veure el seu rostre (bé, el que tenia fa vuit o nou anys) i comprovar que no s'assembla gens a la imatge mental que jo m'havia format anys abans (una mena de Courtney Love un pèl més prima i sense necessitat de tapar-se les arrugues amb maquillatge... ah, i de carn i os, no pas de plàstic).
I ara em poden preguntar què em va semblar el conjunt de l'àlbum. Què penso de la resta de temes, tots aquells que encara no havia escoltat mai. Doncs la veritat és que, per ara, només els he escoltat per sobre i em semblen correctes. Cançons de pop-rock que entren ara tan bé com ho devien fer al seu moment. Pel que fa a "Blind"... No vaig arribar a comptar quantes vegades seguides la vaig escoltar. Sí, m'hi he tornat a enganxar. I si els haig de ser franc, dubto que sigui culpa meva.
Audio: "Blind" - Loise Lane
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada