Ahir la vaig acabar. Una cançó. Es diu
"28th Street" i l'havia començat a escriure fa cosa de dos mesos. Des
d'aleshores i fins ahir, tenia una lletra inacabada reclamant-me insistentment
que l'arreglés i que hi posés música. Però no sabia com continuar, fins ahir
cap a les 2 de la nit. I crec que ha anat bé aparcar-la durant dos mesos.
Perquè durant tot aquest temps, s'ha anat escalfant, i ahir quan la vaig agafar
vaig estar a punt de cremar-me. La vaig començar en un parc de Brooklyn, amb
l'East River al meu davant i l'skyline de Manhattan a l'altre costat. La
veritat és que havia anat al parc a llegir, però de seguida em vaig distreure
mirant la silueta de la Big
Apple i em vaig adonar que m'era impossible concentrar-me. I
d'aquesta manera, mirant Manhattan des de la distància, vaig començar a pensar
i a transformar els meus pensaments en versos.
I per què "28th Street"? Bé, suposo que a Brooklyn hi deu haver algun carrer 28, però el de la meva cançó és el de Manhattan. Perquè va ser allà, en una claustrofòbica habitació del vuitè pis d'un vell edifici, on em vaig adonar que necessitava escriure alguna cosa. Com en moltes de les meves cançons, en aquesta hi plou, i un cop acabada m'adono que aquells pensaments de fa dos mesos s'han barrejat amb els d'ara (que, ben mirat, no són tan diferents, ja que tot està dins del meu cap). Suposo que per això, a banda d'explicar què passava al carrer 28, la cançó ha acabat esdevenint un petit homenatge a NYC. A la meva NYC. Com diu Elliott Murphy, una ciutat irreal on tu pots ser qui vulguis, quan estàs sol.
Per cert, he posat aquesta fotografia perquè així és com es veu l'Empire State Building des del carrer 28 (cruïlla amb la 5a Avinguda).
I per què "28th Street"? Bé, suposo que a Brooklyn hi deu haver algun carrer 28, però el de la meva cançó és el de Manhattan. Perquè va ser allà, en una claustrofòbica habitació del vuitè pis d'un vell edifici, on em vaig adonar que necessitava escriure alguna cosa. Com en moltes de les meves cançons, en aquesta hi plou, i un cop acabada m'adono que aquells pensaments de fa dos mesos s'han barrejat amb els d'ara (que, ben mirat, no són tan diferents, ja que tot està dins del meu cap). Suposo que per això, a banda d'explicar què passava al carrer 28, la cançó ha acabat esdevenint un petit homenatge a NYC. A la meva NYC. Com diu Elliott Murphy, una ciutat irreal on tu pots ser qui vulguis, quan estàs sol.
Per cert, he posat aquesta fotografia perquè així és com es veu l'Empire State Building des del carrer 28 (cruïlla amb la 5a Avinguda).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada