Young buskers at Royal Pavilion Gardens,
Brighton.
December 23rd, 2010.
Més skiffle al carrer. Si a Londres és habitual la presència de buskers (músics de carrer) a la via pública, m'atreviria a dir que a Brighton encara ho és més. Vaig trobar aquests dos joveníssims talents tocant als jardins del Royal Pavilion, just davant del Brighton Dome. Interpretaven originals i versions amb una frescor i actitud que de seguida et feien venir al cap noms com els dels Everly Brothers, els Violent Femmes, Kitty, Daisy & Lewis o l'skiffle britànic dels anys 50.
Els vaig demanar l'adreça de myspace, però no en tenien. De fet, em van dir que ni tan sols tenien un nom artístic ni s'havien plantejat tenir-lo. Vaja, que aquest duet no tenia cap altra finalitat en aquell moment que passar les vacances escolars de Nadal d'una manera molt més enriquidora que jugant amb videoconsoles i, de passada, guanyar algunes propines. Això sí, apunten molt bones maneres.
Fer música perquè sí. I tocar-la a la via pública sense necessitat de demanar permisos municipals ni el risc de sortir-ne amb els instruments requisats i una multa sota el braç -cosa que abans també era possible a Barcelona, però que ara mateix és impensable-. Una altra diferència entre un país (el Regne Unit) que en l'última dècada ha donat al món uns Arctic Monkeys o una Amy Winehouse, i un altre (el nostre) on la indústria musical a gran escala segueix essent sinònim de vergonyoses gales televisives.
Audio: "We're Not Deep" – The Housemartins
December 23rd, 2010.
Més skiffle al carrer. Si a Londres és habitual la presència de buskers (músics de carrer) a la via pública, m'atreviria a dir que a Brighton encara ho és més. Vaig trobar aquests dos joveníssims talents tocant als jardins del Royal Pavilion, just davant del Brighton Dome. Interpretaven originals i versions amb una frescor i actitud que de seguida et feien venir al cap noms com els dels Everly Brothers, els Violent Femmes, Kitty, Daisy & Lewis o l'skiffle britànic dels anys 50.
Els vaig demanar l'adreça de myspace, però no en tenien. De fet, em van dir que ni tan sols tenien un nom artístic ni s'havien plantejat tenir-lo. Vaja, que aquest duet no tenia cap altra finalitat en aquell moment que passar les vacances escolars de Nadal d'una manera molt més enriquidora que jugant amb videoconsoles i, de passada, guanyar algunes propines. Això sí, apunten molt bones maneres.
Fer música perquè sí. I tocar-la a la via pública sense necessitat de demanar permisos municipals ni el risc de sortir-ne amb els instruments requisats i una multa sota el braç -cosa que abans també era possible a Barcelona, però que ara mateix és impensable-. Una altra diferència entre un país (el Regne Unit) que en l'última dècada ha donat al món uns Arctic Monkeys o una Amy Winehouse, i un altre (el nostre) on la indústria musical a gran escala segueix essent sinònim de vergonyoses gales televisives.
Audio: "We're Not Deep" – The Housemartins
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada