TOM WAITS
"Bad as Me" (2011)
El geni de Pomona ho ha tornat a fer. Set anys després del seu darrer disc amb material nou, "Real Gone" (2004), es deixa anar amb "Bad as Me". Tretze cançons que mantenen intacte el factor sorpresa d'un Waits que es manté una passa per davant de les nostres expectatives. I aquest cop ho ha fet fugint d'aquella vessant més experimentadora que dominava el seu treball anterior i apostant pel format cançó. Firmant, juntament amb col·laboradors i vells amics (Marc Ribot, Larry Taylor, Flea i Keith Richards formen part de la comitiva), un disc que sembla a simple vista la continuació lògica de "Mule Variations" (1999). I potser l'és, però en qualsevol cas també és moltes altres coses. Per començar, és un altre efectiu cop de volant d'un Waits que no vol jugar dues vegades amb les mateixes cartes. Un "f**ck off" de proporcions bíbliques per a tots aquells que li demanen constantment la invenció d'una sopa d'all que ell mai ha buscat.
I és que -i aquí és on el factor sorpresa ha jugat més fort- temes com "Kiss Me" o "Pay Me" -l'esgarrifós lament d'un artista en hores baixes- podrien perfectament formar part d'aquella etapa que el propi Waits semblava haver oblidat, tota la dècada anterior a "Swordfishtrombones" (1983). Però que ningú s'espanti: a diferència d'altres, Waits no contempla al seu vocabulari eufemismes com "retorn a les arrels". Aquí també hi ha atacs psicòtics d'escola beefheartiana ("Raised Right Men", "Hell Broke Luce"), blues de garrafa ("Chicago", "Satisfied"), folk ressacós ("Last Leaf", tota una declaració de principis i un cant a la integritat en un negoci on ja gairebé no en queda) i un final èpic marca de la casa ("New Year's Eve"). Algú dóna més?
Hi ha qui ha definit "Bad as Me" com un resum estilístic dels gairebé 40 anys de carrera discogràfica del californià. I no li falta raó. I és que probablement aquestes tretze noves composicions resumeixin millor la trajectòria de Waits que qualsevol 'greatest hits' confeccionat en despatxos de discogràfiques. I a sobre hi afegeix dos registres als quals fins ara no ens tenia acostumats, el protorockabilly de "Get Lost" i la veu en falset de "Talking at the Same Time". Un mig temps, aquest últim, que retrata el crack del 2008 i les seves conseqüències molt millor que qualsevol diari econòmic: "It's hard times for some / For others it's sweet / Someone makes money / When there's blood in the street".
Però encara hi ha més. Molt més. Una edició de luxe que és millor antídot contra la pirateria que qualsevol llei Sinde. Un llibre de tapa dura -ho sento, però això no es baixa d'internet- i un cd extra amb tres temes no inclosos a l'àlbum. Que ningú s'esperi demos i versions alternatives, sinó tres nous candidats a clàssics instantanis del repertori de Waits. Tres outtakes amb ple dret a formar part del disc principal. A destacar "Tell Me", on el de Pomona torna a acostar-se a un estil fins ara inèdit en ell: les rock ballads de finals dels 50 i principis dels 60. Imaginin-se'l versionant un tema de Del Shannon i gairebé ho tenen. Tres minuts i 43 segons de pura glòria. Si volen un consell, demanin-lo als Reis. Encara hi són a temps, hagin o no fet bondat.
Audio: "Tell Me" - Tom Waits
"Bad as Me" (2011)
El geni de Pomona ho ha tornat a fer. Set anys després del seu darrer disc amb material nou, "Real Gone" (2004), es deixa anar amb "Bad as Me". Tretze cançons que mantenen intacte el factor sorpresa d'un Waits que es manté una passa per davant de les nostres expectatives. I aquest cop ho ha fet fugint d'aquella vessant més experimentadora que dominava el seu treball anterior i apostant pel format cançó. Firmant, juntament amb col·laboradors i vells amics (Marc Ribot, Larry Taylor, Flea i Keith Richards formen part de la comitiva), un disc que sembla a simple vista la continuació lògica de "Mule Variations" (1999). I potser l'és, però en qualsevol cas també és moltes altres coses. Per començar, és un altre efectiu cop de volant d'un Waits que no vol jugar dues vegades amb les mateixes cartes. Un "f**ck off" de proporcions bíbliques per a tots aquells que li demanen constantment la invenció d'una sopa d'all que ell mai ha buscat.
I és que -i aquí és on el factor sorpresa ha jugat més fort- temes com "Kiss Me" o "Pay Me" -l'esgarrifós lament d'un artista en hores baixes- podrien perfectament formar part d'aquella etapa que el propi Waits semblava haver oblidat, tota la dècada anterior a "Swordfishtrombones" (1983). Però que ningú s'espanti: a diferència d'altres, Waits no contempla al seu vocabulari eufemismes com "retorn a les arrels". Aquí també hi ha atacs psicòtics d'escola beefheartiana ("Raised Right Men", "Hell Broke Luce"), blues de garrafa ("Chicago", "Satisfied"), folk ressacós ("Last Leaf", tota una declaració de principis i un cant a la integritat en un negoci on ja gairebé no en queda) i un final èpic marca de la casa ("New Year's Eve"). Algú dóna més?
Hi ha qui ha definit "Bad as Me" com un resum estilístic dels gairebé 40 anys de carrera discogràfica del californià. I no li falta raó. I és que probablement aquestes tretze noves composicions resumeixin millor la trajectòria de Waits que qualsevol 'greatest hits' confeccionat en despatxos de discogràfiques. I a sobre hi afegeix dos registres als quals fins ara no ens tenia acostumats, el protorockabilly de "Get Lost" i la veu en falset de "Talking at the Same Time". Un mig temps, aquest últim, que retrata el crack del 2008 i les seves conseqüències molt millor que qualsevol diari econòmic: "It's hard times for some / For others it's sweet / Someone makes money / When there's blood in the street".
Però encara hi ha més. Molt més. Una edició de luxe que és millor antídot contra la pirateria que qualsevol llei Sinde. Un llibre de tapa dura -ho sento, però això no es baixa d'internet- i un cd extra amb tres temes no inclosos a l'àlbum. Que ningú s'esperi demos i versions alternatives, sinó tres nous candidats a clàssics instantanis del repertori de Waits. Tres outtakes amb ple dret a formar part del disc principal. A destacar "Tell Me", on el de Pomona torna a acostar-se a un estil fins ara inèdit en ell: les rock ballads de finals dels 50 i principis dels 60. Imaginin-se'l versionant un tema de Del Shannon i gairebé ho tenen. Tres minuts i 43 segons de pura glòria. Si volen un consell, demanin-lo als Reis. Encara hi són a temps, hagin o no fet bondat.
Audio: "Tell Me" - Tom Waits
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada