The Fotolog Years: October 26th, 2011

Cementerio de La Recoleta, Buenos Aires. Agosto 2011.


Un altre mausoleu del cementiri de La Recoleta. Per la seva forma, m'atreviria a dir que qui hi estigui enterrat tenia a veure amb la masoneria. I que era de bona casa. És curiós, això dels cementiris. Monumentals obres arquitectòniques consagrades a l'eternitat d'algú que mai en podrà gaudir. Petits palaus que atorguen a un mort més luxes dels que molts vius hauran gaudit mai. Fortunes que podrien salvar vides, invertides en perpetuar l'existència dels morts. Però què volen que els digui, a mi em fascina passejar per aquests carrerons silenciosos. I no només per la sensació de pau que s'hi respira o pels seus patrimonis artístics i arquitectònics, sinó perquè m'emociona veure el que alguna gent -si s'ho pot permetre- està disposada a fer per a evocar aquells éssers estimats que ja no hi són. Una prova d'amor que va més enllà de la pròpia vida, la qual cosa em sembla enorme en uns temps on tot sembla tenir vocació efímera. I tot això em fa pensar en una cançó que com qui diu acabo de redescobrir. Perquè pots estar enterrat en el més gran dels mausoleus o en un nínxol sense làpida, que al capdavall tot va a parar allà mateix. I passi el que passi, tant se val qui siguis o hagis estat, perquè els ocells seguiran cantant. Que eixerits els ocells. I que gran Elvis Costello.



Eternity stinks, my darling. That's no joke
Don't waste your precious time pretending you're
heartbroken
There will be tears and candles
Pretty words to say
Spare me lily-white lillies
With the awful perfume of decay
Banish all dismay
Extinguish every sorrow
If I'm lost or I'm forgiven
The birds will still be singing









Audio: "The Birds Will Still Be Singing" - Elvis Costello & The Brodsky Quartet