The Fotolog Years: January 16th, 2012

El dia de Reis de 1994 jo tenia dotze anys i acabava de caure’m a les mans el meu primer reproductor de compact disc -un format destinat aleshores a enterrar el vinil, però que en canvi acabaria enterrant la indústria discogràfica tal i com s’entenia llavors-. I no només això, Ses Majestats van considerar que servidor havia fet bondat i em van portar també els meus primers cd’s. No s’espantin amb la selecció: al costat del recopilatori “Jump Back” dels Rolling Stones i d’”Off the Ground” de Paul McCartney (un disc que segueixo reivindicant, per molt malament que això em faci quedar davant els més moderns de cada casa), hi havia una selecció de bandes sonores de pel·lícules de Walt Disney que resultava d’allò més kitsch i un recopilatori amb els 40 èxits més sonats que havien registrat les llistes britàniques durant l’any anterior.

Els dos primers encara els conservo. Dels altres me’n desfaria anys més tard en un Cash Converters. Un error. Especialment en el cas d’aquell “The Best of 1993”, que el meu pare havia comprat durant un recent viatge de feina a Anglaterra -parlem d’una era anterior a internet i els vols low cost: quan tenir un familiar o conegut que viatgés a la remota Gran Bretanya equivalia a rebre tresors que no estaven a l’abast de tothom-. Perquè malgrat contenir certs temes que encara avui em provoquen vergonya aliena -aquell recopilatori va fer entrar a la meva habitació un troià anomenat Take That, quan el que jo volia escoltar era Nirvana-, la selecció em va deixar clar de bon principi que les llistes britàniques no tenien res a veure amb les espanyoles (o potser era a la inversa?), i que afortunadament hi havia un món on no existien els aquí omnipresents Máquina Total i Bolero Mix.

Perquè va ser a través d’aquell recopilatori com vaig descobrir New Order, Depeche Mode (aquell “I Feel You” que encara em posa a cent), Faith No More, uns debutants Suede (abans que la paraula Britpop arribés a aquesta banda dels Pirineus) i els senyors de la foto. Els Bluebells. Un desaparegut grup escocès que el 1984 havia firmat el single “Young at Heart”. El mateix senzill que, nou anys després i gràcies a un anunci de cotxes, els havia tornat a les llistes britàniques, motivant de passada una fugaç reunió i l’edició d’un recopilatori de singles del grup. De tots els temes inclosos en aquell repàs a les llistes de 1993, puc assegurar que “Young at Heart” va ser el que més em va marcar. Potser perquè aquell 1993 sonava tan fresc com ho devia haver fet el 1984, i com ho va fer dissabte passat.

Si escric tot això, és perquè precisament dissabte passat vaig escoltar aquesta cançó en un bar de Barcelona. La va punxar Albert Gil (Brighton 64), durant la darrera sessió del club A Way Of Life al Macondo Bar. En qüestió de segons em va venir al cap tot el que acabo d’escriure. Perquè hi ha cançons i discos que associem a moments concrets de les nostres vides, i escoltar-los ens pot fer activar tota una bateria de records i emocions. I això, creguin-me, no es pot baixar d’internet. Perquè descobrir una cançó, escoltar-la perquè vols i no perquè ho digui un blog (o les famoses llistes de certes revistes), interioritzar-la, contextualitzar-la objectiva i subjectivament i fer-la teva, equival a un procés que requereix el seu temps. Un temps del qual no disposa qui en mil·lèssimes de segon es baixa discografies senceres que, en el pitjor dels casos, ni tan sols tindrà temps d’escoltar. O potser es pensen que els hauria pogut explicar tot això si "Young at Heart" m'hagués arribat en forma d'mp3 i fent un simple click?








Audio: "Young at Heart" - The Bluebells