Vivim en l'era de la immediatesa. La qual cosa vol dir que tot ha de ser immediat i, a poder ser, efímer. Els concerts han de tenir lloc en festivals i han de durar com a màxim mitja hora perquè en poguem veure tants com sigui possible. Acumulació. Que no degustació. El mateix passa amb els discos. Cada mes ens cau a sobre tal allau de novetats discogràfiques, que autèntics clàssics en potència ens passen desapercebuts. I cada cop tendim més a escoltar els discos una sola vegada, arxivar-los i passar al següent. Greu error, perquè no tots els discos entren a la primera. Hi ha autèntiques obres mestres que necessiten diverses escoltes per anar-ne descobrint els matisos. Obres que no entren de cop, sinó que cal interioritzar. I això requereix disposar d'un bé cada dia més escàs: temps.
És el cas de l'àlbum que ens ocupa. "Replica Sun Machine" (2008, Wall Of Sound) és el segon disc de The Shortwave Set. Un combo del sud de Londres que per aquest treball va comptar amb la producció de tot un Danger Mouse i va recollir excel·lents crítiques. Jo me'l vaig comprar quan va sortir, el vaig escoltar un parell de vegades i el vaig arxivar. Com deia abans, greu error. Fa uns dies el vaig rescatar, i ara m'adono de tot el que m'he estat perdent. Un exercici majúscul de pop complex -que no empalagós- i sofisticat que juga a diverses bandes: de les atmòsferes progressives de la inicial "Harmonia" salta a l'alt.rock de "Glitches'n'Bugs". L'èpica de "Replica" conviu amb la malenconia de cambra de "Yesterdays to Come" (on els Zombies troben Belle and Sebastian). I "House of Lies" i "Now Til '69" semblen dues cares d'una moneda anomenada David Bowie: la primera és un mig temps que encaixaria perfectament a "Hunky Dory" o "Ziggy Stardust", mentre la segona remet a l'etapa berlinesa del Duc Blanc. Insisteixo, greu error el fet d'haver-lo passat per alt al seu moment. Perquè des de fa uns dies hi visc obsessionat, i crec que va per llarg.
Audio: "House of Lies" - The Shortwave Set
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada