Mauerpark, Berlin
Dezember 2011
No són les set del matí, però podrien ser-ho. Ressaca. El cap et dóna voltes mentre els corbs volen sobre teu. Els rajos de sol s'entrellacen amb les ràfagues de vent d'un matí de desembre. Les teves mans busquen refugi a les butxaques d'una vella parka de l'exèrcit americà. Irònic, molt irònic. Però tu estàs a l'antic sector francès de Berlin, i saps que anys enrere aquí s'acabava el món que tu coneixes i en començava un altre que no has conegut mai. Els graffittis que hi havia l'última vegada que vas passar per aquí han desaparegut. Ara n'hi ha de nous. Una ciutat en moviment constant. Una dona segueix el traçat del mur amb un pack de quatre iogurts a la mà. Vida a la fí del món. Vas a l'extrem del que queda del Mur de Berlin i poses un peu a cada costat. És curiós les coses que pot separar un tros de formigó. O del que sigui que estigui feta aquella cosa. I dins del teu cap ressona una cançó que associes amb aquest parc per culpa del millor videoclip que has vist en mesos. Kitty Solaris. "Kisses Lift Me Up". Ahir a la nit estava entre el públic mentre tu tocaves en una sala de Prenzlauer Berg. Ara viatja cap a l'Oest. Mentre el fill de puta del capità Nemo se'n fot de tu des de l'Est. La culpa és seva. Seva, i del Jack Daniel's amb cola. I de Billy Bragg. Que no vol una nova Anglaterra, sinó simplement una altra noia. Em sembla correcte, jo al seu lloc diria el mateix. Suposo. Billy Bragg va tocar unes quantes vegades darrere d'aquest mur. I aquells concerts eren gairebé esdeveniments de masses a l'Europa comunista. En canvi, ala
Barcelona actual amb prou feina omple mig Bikini. Quines
coses. I el vent segueix bufant. I les teves mans s'amaguen a la parka. I no
són les set del matí, però podrien ser-ho. L'amfiteatre està buit. Avui no hi
ha karaoke. Ni flea market. Ni buskers. Ni venedors de currywurst. Ni tan sols
modettes alemanyes ballant soul i psicodèlia. Ni turistes americans borratxos.
Avui només hi sou el mur i tu. El parc i tu. I el vent. I la ressaca. I la
silueta del Fernsehturm tallant els rajos de sol. De la manera que ho fa,
sembla que et vulgui dir alguna cosa, però tu no l'entens. Tampoc entens els
corbs. Ni el vent. Ni la gent que parla en alemany, per molt que t'hi esforcis.
La culpa és del capità Nemo i el seu bar. I d'uns punks que volen ballar
cançons que no es poden ballar. Jo sempre dic el mateix. Si una cançó no
serveix per ballar, potser serveix per beure. I sinó, potser serveix per
follar. Mai se sap. Fins i tot hi ha cançons que serveixen per escoltar. Que és
com dir que hi ha llibres que serveixen per llegir. Repeteixo: la culpa és del
capità Nemo. Que, segons diu, és comunista. Com Billy Bragg. Que de vegades
tocava darrere del Mur de Berlin. Això vol dir els països que englobaven aquell
eufemisme anomenat Europa de l'Est. Països on es parlava en rus i es maquinava
l'inici de la Tercera
Guerra Mundial. Segons les pel·lícules de James Bond, és
clar. Però això era abans. Ara ja són dels nostres. Formen part de la Unió Europea i
comercien lliurement amb aquest mort vivent anomenat Euro. L'Euro no mola.
James Bond sí que mola. Però les fèmines amb qui s'ho monta a les seves pelis
encara molen més. Suposo que si tens tants Euros com fèmines té el Bond, també
et molen els Euros. Però no és el meu cas. Bé, tampoc tinc tantes fèmines com
el Bond, però em molen igualment. Potser és que les fèmines del Bond i l'Euro
no són ben bé el mateix. Sí, serà això. Collons quin fred que fa. I quina
ressaca. La pregunta és per què. La resposta, evidentment, per culpa del
malparit del capità Nemo. Que té una placa de la República Democràtica
Alemanya i un autògraf de Billy Bragg. I tu encara no ho saps, però aquesta nit
acabaràs menjant sopa calenta a Leipzig. La qual cosa, què dimonis, s'agraeix.
Nota mental: si un artista alemany s'inventa una sopa i a tu t'agrada molt, li
fas saber. I de passada dius gràcies, que ser agraït sempre queda bé. Però no
li diguis que la sopa et recorda a l'escudella que menges cada any per Nadal.
Encara que sigui veritat.
http://www.youtube.com/watch?v=OS96R68mAWU
Audio: "Kisses Lift Me Up" - Kitty Solaris
Dezember 2011
No són les set del matí, però podrien ser-ho. Ressaca. El cap et dóna voltes mentre els corbs volen sobre teu. Els rajos de sol s'entrellacen amb les ràfagues de vent d'un matí de desembre. Les teves mans busquen refugi a les butxaques d'una vella parka de l'exèrcit americà. Irònic, molt irònic. Però tu estàs a l'antic sector francès de Berlin, i saps que anys enrere aquí s'acabava el món que tu coneixes i en començava un altre que no has conegut mai. Els graffittis que hi havia l'última vegada que vas passar per aquí han desaparegut. Ara n'hi ha de nous. Una ciutat en moviment constant. Una dona segueix el traçat del mur amb un pack de quatre iogurts a la mà. Vida a la fí del món. Vas a l'extrem del que queda del Mur de Berlin i poses un peu a cada costat. És curiós les coses que pot separar un tros de formigó. O del que sigui que estigui feta aquella cosa. I dins del teu cap ressona una cançó que associes amb aquest parc per culpa del millor videoclip que has vist en mesos. Kitty Solaris. "Kisses Lift Me Up". Ahir a la nit estava entre el públic mentre tu tocaves en una sala de Prenzlauer Berg. Ara viatja cap a l'Oest. Mentre el fill de puta del capità Nemo se'n fot de tu des de l'Est. La culpa és seva. Seva, i del Jack Daniel's amb cola. I de Billy Bragg. Que no vol una nova Anglaterra, sinó simplement una altra noia. Em sembla correcte, jo al seu lloc diria el mateix. Suposo. Billy Bragg va tocar unes quantes vegades darrere d'aquest mur. I aquells concerts eren gairebé esdeveniments de masses a l'Europa comunista. En canvi, a
http://www.youtube.com/watch?v=OS96R68mAWU
Audio: "Kisses Lift Me Up" - Kitty Solaris
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada