AMY WINEHOUSE
(1983-2011)
R.I.P.
27 anys. Com Robert Johnson, Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison i Kurt Cobain. Destacava Jordi Bianciotto a l'edició d'avui del diari El Periódico de Catalunya que la seva forma de morir -a falta de confirmació oficial, tot apunta a una sobredosi- referma Amy Winehouse com una de les últimes icones rebels que ha donat la música popular. Davant la desfilada de postures assajades davant el mirall, insistia Bianciotto, la de la londinenca era sincera. I jo no podria estar-hi més d'acord. Winehouse ha estat titllada de farsa i de producte prefabricat, especialment en un país -el nostre- on l'enveja és pecat capital i els gurús de l'autenticitat més esnob necessiten autojustificar-se carregant per sistema contra tot allò que tingui ressò més enllà de la secta -ja sigui Bruce Springsteen, U2, els Rolling Stones, Amaral, Manel o, és clar,la
Winehouse-. Alguns la criticaven perquè, segons ells, el que
feia no era soul. D'altres, perquè es limitava a recrear unes estructures i
formes musicals arcaiques. Ni els uns ni els altres havien entès res.
La londinenca no jugava a inventar-se ni a recrear res. Simplement desenvolupava la seva carrera musical tal i com ho feia amb la seva pròpia vida: com li donava la gana. De la mateixa manera que la gent citada anteriorment, la seva obra era conseqüència directa del seu ser -per molt que això costi d'entendre en uns temps en què la música sembla feta per inventar-se la sopa d'all o vendre politons-. I com tots ells, també es va veure absorbida i exprimida per una indústria en la qual no encaixava. Insisteix la premsa que Winehouse va redescobrir i renovar el soul. Fals, totalment fals. En primer lloc, perquè independentment de cap a on apuntessin els flaixos mediàtics, el soul sempre ha estat present i en constant procés de renovació, i si una cosa no ha necessitat mai són salvadors. I en segon lloc perquè, insisteixo, ella simplement es dedicava a fer el que li donava la gana en cada moment. Primer va ser un disc de rhythm & blues contemporani, "Frank". Després va ser l'acostament al soul de Motown amb "Back to Black". I a continuació va deixar anar la seva passió pel reggae, l'ska i el rocksteady amb un àlbum enregistrat a Jamaica.
Un àlbum que la seva discogràfica -els mateixos que ara, un cop morta, es desfan en elogis cap a ella- mai ha volgut publicar. Els executius d'Universal, tan curts de mires com era d'esperar, també eren incapaços de percebre la dimensió artística de Winehouse més enllà del suposat revivalisme soul de "Back to Black". Suposo que serà ara quan finalment podrem escoltar aquest disc. Amb el cadàver encara fresc i a menys de cinc mesos de la campanya nadalenca, a Universal ja deuen tenir pressa per editar aquell disc que al seu moment van descartar per por de que no els sortíssin els números. Sí, desgracidament també en aquest aspecte Amy Winehouse ha tingut la mateixa sort que Cobain, Morrison, Hendrix i companyia. I el que és pitjor, 27 anys no són res al costat del que des d'ahir ens estem perdent.
Audio: "It's My Party" - Amy Winehouse
(1983-2011)
R.I.P.
27 anys. Com Robert Johnson, Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison i Kurt Cobain. Destacava Jordi Bianciotto a l'edició d'avui del diari El Periódico de Catalunya que la seva forma de morir -a falta de confirmació oficial, tot apunta a una sobredosi- referma Amy Winehouse com una de les últimes icones rebels que ha donat la música popular. Davant la desfilada de postures assajades davant el mirall, insistia Bianciotto, la de la londinenca era sincera. I jo no podria estar-hi més d'acord. Winehouse ha estat titllada de farsa i de producte prefabricat, especialment en un país -el nostre- on l'enveja és pecat capital i els gurús de l'autenticitat més esnob necessiten autojustificar-se carregant per sistema contra tot allò que tingui ressò més enllà de la secta -ja sigui Bruce Springsteen, U2, els Rolling Stones, Amaral, Manel o, és clar,
La londinenca no jugava a inventar-se ni a recrear res. Simplement desenvolupava la seva carrera musical tal i com ho feia amb la seva pròpia vida: com li donava la gana. De la mateixa manera que la gent citada anteriorment, la seva obra era conseqüència directa del seu ser -per molt que això costi d'entendre en uns temps en què la música sembla feta per inventar-se la sopa d'all o vendre politons-. I com tots ells, també es va veure absorbida i exprimida per una indústria en la qual no encaixava. Insisteix la premsa que Winehouse va redescobrir i renovar el soul. Fals, totalment fals. En primer lloc, perquè independentment de cap a on apuntessin els flaixos mediàtics, el soul sempre ha estat present i en constant procés de renovació, i si una cosa no ha necessitat mai són salvadors. I en segon lloc perquè, insisteixo, ella simplement es dedicava a fer el que li donava la gana en cada moment. Primer va ser un disc de rhythm & blues contemporani, "Frank". Després va ser l'acostament al soul de Motown amb "Back to Black". I a continuació va deixar anar la seva passió pel reggae, l'ska i el rocksteady amb un àlbum enregistrat a Jamaica.
Un àlbum que la seva discogràfica -els mateixos que ara, un cop morta, es desfan en elogis cap a ella- mai ha volgut publicar. Els executius d'Universal, tan curts de mires com era d'esperar, també eren incapaços de percebre la dimensió artística de Winehouse més enllà del suposat revivalisme soul de "Back to Black". Suposo que serà ara quan finalment podrem escoltar aquest disc. Amb el cadàver encara fresc i a menys de cinc mesos de la campanya nadalenca, a Universal ja deuen tenir pressa per editar aquell disc que al seu moment van descartar per por de que no els sortíssin els números. Sí, desgracidament també en aquest aspecte Amy Winehouse ha tingut la mateixa sort que Cobain, Morrison, Hendrix i companyia. I el que és pitjor, 27 anys no són res al costat del que des d'ahir ens estem perdent.
Audio: "It's My Party" - Amy Winehouse
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada