KITTY, DAISY & LEWIS - "Smoking in
Heaven"
(2011, Sunday Best)
Potent retorn discogràfic el d'aquests tres marrecs del nord de Londres que fa un parell de temporades ens van sorprendre amb la seva revisió de l'estètica i les sonoritats dels anys 50 nord-americans. Ho feien partint del rockabilly i acostant-se sense reserves al hillbilly, el bluegrass i fins i tot la música hawaiana. Unes rutes que han abandonat en aquest segón àlbum per centrar-se en la vessant més fosca de les seves arrels. Un prisma de música negra que destil·la rhythm & blues marca de la casa i aquell ska que tan bé dominaven als seus directes i que no desentonaria en qualsevol disc que portés el segell d'Studio One. Però això no és tot, i és que aquest cop els germans Durham també s'han endinsat en el boogie, el soul i fins i tot un funk d'estar per casa però d'allò més deliciós. Un àlbum rodó, doncs, que malgrat tot ja ha estat massacrat per part de la crítica especialitzada -curiosament, la mateixa que els va enlairar fa gairebé tres anys-. És cert que el factor sorpresa i aquella frescor inicial s'han diluït, un fet d'altra banda inevitable. I que en un gènere com el que practiquen Kitty, Daisy & Lewis, pot resultar excessiu incloure dues improvisacions de set i vuit minuts de durada respectivament -en qualsevol cas, queda clar que també han escoltat molt de jazz-. Però també ho és que aquesta gent està guanyant ofici a pas de gegant, que potenciar les composicions pròpies ha estat un encert i que segueixen essent del millor que ha donat en molts anys l'escena fifties britànica. I sí, és cert que els seus directes atrauen un nombre cada vegada major d'individus que havien menyspreat el rockabilly fins que certes revistes de tendències van saquejar sense miraments l'estètica teddy boy. Però també ho és que, a casa nostra, els primers a atacar sense pietat el trio britànic van ser precisament els elements més intransigents de l'escena tuperiana, aquells que destrossen per sistema qualsevol grup que hagi aconseguit trascendir més enllà de la secta. I què volen que els digui, si a la seva edat ja han aconseguit emprenyar certs talibans, alguna cosa bona deuen tenir aquests tres marrecs, no troben?
Audio: "I'm so Sorry" - Kitty, Daisy & Lewis
(2011, Sunday Best)
Potent retorn discogràfic el d'aquests tres marrecs del nord de Londres que fa un parell de temporades ens van sorprendre amb la seva revisió de l'estètica i les sonoritats dels anys 50 nord-americans. Ho feien partint del rockabilly i acostant-se sense reserves al hillbilly, el bluegrass i fins i tot la música hawaiana. Unes rutes que han abandonat en aquest segón àlbum per centrar-se en la vessant més fosca de les seves arrels. Un prisma de música negra que destil·la rhythm & blues marca de la casa i aquell ska que tan bé dominaven als seus directes i que no desentonaria en qualsevol disc que portés el segell d'Studio One. Però això no és tot, i és que aquest cop els germans Durham també s'han endinsat en el boogie, el soul i fins i tot un funk d'estar per casa però d'allò més deliciós. Un àlbum rodó, doncs, que malgrat tot ja ha estat massacrat per part de la crítica especialitzada -curiosament, la mateixa que els va enlairar fa gairebé tres anys-. És cert que el factor sorpresa i aquella frescor inicial s'han diluït, un fet d'altra banda inevitable. I que en un gènere com el que practiquen Kitty, Daisy & Lewis, pot resultar excessiu incloure dues improvisacions de set i vuit minuts de durada respectivament -en qualsevol cas, queda clar que també han escoltat molt de jazz-. Però també ho és que aquesta gent està guanyant ofici a pas de gegant, que potenciar les composicions pròpies ha estat un encert i que segueixen essent del millor que ha donat en molts anys l'escena fifties britànica. I sí, és cert que els seus directes atrauen un nombre cada vegada major d'individus que havien menyspreat el rockabilly fins que certes revistes de tendències van saquejar sense miraments l'estètica teddy boy. Però també ho és que, a casa nostra, els primers a atacar sense pietat el trio britànic van ser precisament els elements més intransigents de l'escena tuperiana, aquells que destrossen per sistema qualsevol grup que hagi aconseguit trascendir més enllà de la secta. I què volen que els digui, si a la seva edat ja han aconseguit emprenyar certs talibans, alguna cosa bona deuen tenir aquests tres marrecs, no troben?
Audio: "I'm so Sorry" - Kitty, Daisy & Lewis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada