SOLOMON BURKE
(1940-2010)
R.I.P.
Tot va començar per culpa del collaret que un servidor porta en aquesta fotografia (Festival de Blues de Cerdanyola, octubre de 2004). L'escenari, la barcelonina sala Bikini, una nit de juliol de 2003 en què Solomon Burke oferia el seu primer concert a Barcelona. Jo hi anava a veure una llegenda del soul recentment recuperada per la mateixa indústria que durant dècades l'havia ignorat. I vaig acabar descobrint un ésser humà extraordinari.
El primer contacte va tenir lloc durant la firma d'autògrafs posterior a un concert que m'havia deixat empremta. El que jo volia no era realment un autògraf (de fet, no tenia res a mà perquè em firmés), sinó simplement poder-lo saludar. Perquè si una cosa m'havia quedat clara al veure'l en directe, era que aquell home es mostrava damunt les taules tal i com era en realitat: pròxim i transparent, amb la saviesa de qui no utilitza les dècades d'experiència acumulada per a treure pit, sinó per a enriquir-se a ell mateix i als que l'envolten.
Va ser durant aquella breu conversa, quan Burke va veure el meu collaret, una petita harmònica que m'havia comprat mesos abans a Chicago. Em va preguntar si jo tocava l'harmònica, i li vaig respondre que ho intentava (segueixo fent-ho). Va ser aleshores quan em va demanar que contactés amb la seva manager a través de la seva pàgina web perquè em volia enviar un regal. Així ho vaig fer l'endemà, no sense un alt grau d'escepticisme: realment Solomon Burke es recordaria de mi?
La meva sorpresa va arribar dos dies després. La seva manager m'enviava un correu electrònic demanant-me l'adreça de casa meva, confirmant-me que efectivament Mr. Burke em volia enviar un present. Dues setmanes més tard vaig rebre una postal firmada i dedicada, on es llegien les paraules "God Bless You, Oriol". Saben? No sóc religiós. Però allò em va arribar. I molt.
Un any i tres mesos més tard, Burke tornava per tocar al Festival de Blues de Cerdanyola. Aquest cop el vaig anar a entrevistar per un programa radiofònic que aleshores conduïa en una ràdio local. Encara portava el collaret penjat al coll. I la meva sorpresa va ser majúscula quan em va veure i em va recordar. Perquè diu molt d'algú que durant dècades ha conegut centenars de persones cada any, que em demanés que m'acostés per abraçar-me.
L'entrevista va ser una de les més interessants que recordo haver fet mai. Burke va exhibir en tot moment una senzillesa i una proximitat que deixarien en evidència a molts pretesos artistes que aprofiten qualsevol exposició pública per a marcar terreny i que no havien ni nascut quan aquest home donava forma, juntament amb Ray Charles, Jackie Wilson, James Brown i Sam Cooke, al que actualment coneixem com a soul music.
Després de l'entrevista, va venir una llarga conversa sobre temes que ara no vénen al cas. Va ser aleshores quan vaig descobrir la dimensió real de la seva condició de predicador. La condició d'algú que no utilitza la religió com a finalitat per a autojustificar-se, sinó com a vehicle per al creixement personal i col·lectiu. D'ell haurien d'aprendre (i molt) tots aquests que surten al carrer a favor de la família i la vida (que cínics ells). I d'ell vaig aprendre jo moltíssim.
La notícia de la seva mort em va arribar per sorpresa, a través d'un e-mail d'un amic i encara amb el concert de fa uns mesos a l'Apolo ben present. El shock inicial es va transformar minuts després en ganes de fer música. I això vaig fer. Ahir a la tarda, mentre tocava en un espai artístic de Barcelona, vaig dedicar-li "Top of the Hill" i la vaig encadenar amb una versió de "Got to Get You Off My Mind". El tema amb què ell havia plorat dècades enrere la mort d'un altre astre, Sam Cooke. I sí, encara conservo el collaret. El tinc penjat a l'habitació i és una de les primeres coses que veig cada dia al despertar-me.
Rest in Peace, King of Rock and Soul.
(1940-2010)
R.I.P.
Tot va començar per culpa del collaret que un servidor porta en aquesta fotografia (Festival de Blues de Cerdanyola, octubre de 2004). L'escenari, la barcelonina sala Bikini, una nit de juliol de 2003 en què Solomon Burke oferia el seu primer concert a Barcelona. Jo hi anava a veure una llegenda del soul recentment recuperada per la mateixa indústria que durant dècades l'havia ignorat. I vaig acabar descobrint un ésser humà extraordinari.
El primer contacte va tenir lloc durant la firma d'autògrafs posterior a un concert que m'havia deixat empremta. El que jo volia no era realment un autògraf (de fet, no tenia res a mà perquè em firmés), sinó simplement poder-lo saludar. Perquè si una cosa m'havia quedat clara al veure'l en directe, era que aquell home es mostrava damunt les taules tal i com era en realitat: pròxim i transparent, amb la saviesa de qui no utilitza les dècades d'experiència acumulada per a treure pit, sinó per a enriquir-se a ell mateix i als que l'envolten.
Va ser durant aquella breu conversa, quan Burke va veure el meu collaret, una petita harmònica que m'havia comprat mesos abans a Chicago. Em va preguntar si jo tocava l'harmònica, i li vaig respondre que ho intentava (segueixo fent-ho). Va ser aleshores quan em va demanar que contactés amb la seva manager a través de la seva pàgina web perquè em volia enviar un regal. Així ho vaig fer l'endemà, no sense un alt grau d'escepticisme: realment Solomon Burke es recordaria de mi?
La meva sorpresa va arribar dos dies després. La seva manager m'enviava un correu electrònic demanant-me l'adreça de casa meva, confirmant-me que efectivament Mr. Burke em volia enviar un present. Dues setmanes més tard vaig rebre una postal firmada i dedicada, on es llegien les paraules "God Bless You, Oriol". Saben? No sóc religiós. Però allò em va arribar. I molt.
Un any i tres mesos més tard, Burke tornava per tocar al Festival de Blues de Cerdanyola. Aquest cop el vaig anar a entrevistar per un programa radiofònic que aleshores conduïa en una ràdio local. Encara portava el collaret penjat al coll. I la meva sorpresa va ser majúscula quan em va veure i em va recordar. Perquè diu molt d'algú que durant dècades ha conegut centenars de persones cada any, que em demanés que m'acostés per abraçar-me.
L'entrevista va ser una de les més interessants que recordo haver fet mai. Burke va exhibir en tot moment una senzillesa i una proximitat que deixarien en evidència a molts pretesos artistes que aprofiten qualsevol exposició pública per a marcar terreny i que no havien ni nascut quan aquest home donava forma, juntament amb Ray Charles, Jackie Wilson, James Brown i Sam Cooke, al que actualment coneixem com a soul music.
Després de l'entrevista, va venir una llarga conversa sobre temes que ara no vénen al cas. Va ser aleshores quan vaig descobrir la dimensió real de la seva condició de predicador. La condició d'algú que no utilitza la religió com a finalitat per a autojustificar-se, sinó com a vehicle per al creixement personal i col·lectiu. D'ell haurien d'aprendre (i molt) tots aquests que surten al carrer a favor de la família i la vida (que cínics ells). I d'ell vaig aprendre jo moltíssim.
La notícia de la seva mort em va arribar per sorpresa, a través d'un e-mail d'un amic i encara amb el concert de fa uns mesos a l'Apolo ben present. El shock inicial es va transformar minuts després en ganes de fer música. I això vaig fer. Ahir a la tarda, mentre tocava en un espai artístic de Barcelona, vaig dedicar-li "Top of the Hill" i la vaig encadenar amb una versió de "Got to Get You Off My Mind". El tema amb què ell havia plorat dècades enrere la mort d'un altre astre, Sam Cooke. I sí, encara conservo el collaret. El tinc penjat a l'habitació i és una de les primeres coses que veig cada dia al despertar-me.
Rest in Peace, King of Rock and Soul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada