NYC. December 1999.
Eren altres temps. Dies d’innocència col·lectiva en què es feia impossible pensar que d’un moment a l’altre podia passar quelcom com allò. Sí, el que va passar avui fa deu anys. No és precisament d’allò del que parlaré, ja que no crec poder dir absolutament res que no s’hagi dit ja. Del que parlaré, és de la sensació que he tingut cada vegada que, durant l’última setmana, m’han bombardejat amb imatges on es veia aquest skyline, el que apareix darrere d’un servidor a la fotografia. El que literalment es va ensorrar aquell dia.
Una sensació que té gran part de nostàlgia, sí. Perquè m’he adonat que la imatge de les Torres Bessones evoca quelcom més que l’escenari de l’atemptat més gran de la història d’Occident. Hi ha qui considera l’11-S com l’inici d’una nova era, o del segle XXI. I jo no podria estar-hi més d’acord. I per mi, les Torres Bessones representen el que hi havia immediatament abans d’aquesta nova era. Les tres darreres dècades del segle XX, concretament. I a un nivell més subjectiu, els últims suspirs dels anys 90. En definitiva, un món millor.
I no ho dic només perquè, a nivell arquitectònic, les Twins em sembléssin molt més elegants, originals i úniques que aquest bolet encara inacabat però ja batejat com a Liberty Tower -que també-. Ho dic perquè parlem d’una era en què, per començar, la pròpia Nova York era diferent a com jo la vaig trobar l’última vegada que hi vaig anar, ara fa tres anys. En el moment en què es va fer aquesta fotografia, uns desconeguts Strokes es deixaven la pell al Mercury Lounge, el CBGB encara treia fum cada nit, els artistes subterranis es podien permetre viure a l’East Village i certs racons de Manhattan encara transmetien perill.
Que lluny queda tot allò. I que lluny queden tantes altres coses. La caiguda de les torres va significar entrar de cop i a la força en una era on es perverteixen conceptes tan abstractes com la seguretat i la llibertat per tal de justificar qualsevol atrocitat. Un món de guerres preventives en què els quatre de sempre es reparteixen amb menys vergonya que mai pastissos tacats de sang innocent. Una taula d’escacs amb extrems cada vegada més allunyats però pròxims al mateix temps. Cordes que es tensen i blocs que xoquen, uns en nom d’un déu i els altres en nom de la seguretat i la llibertat. Però tots dos amb el cinisme com a motor i la mala baba per bandera.
I en un àmbit més pròxim, el que hem perdut és un món on la gent actuava com a tal en comptes de refugiar-se darrere d’una màquina. Gent que sortia al carrer, i era allà on parlava, reia, anava al cinema, al teatre o a un concert. On divagava, socialitzava, lligava i follava. Dit d’una altra banda, vivia. I ho feia en un entorn tangible. Ara hi ha qui es mata a palles davant l’ordinador i desconeix el plaer de veure una bona pel·lícula en una pantalla més gran que la d’un mòbil d’última generació. I qui compta els amics per centenars o milers en una xarxa social, però en canvi no té amb qui anar a fer un cafè o una cervesa un diumenge a la tarda. Sí, fins i tot el concepte d’amistat s’ha distorsionat i pervertit fins a tal extrem.
I per acabar, que no em vull allargar més, també s’ha perdut un concepte tan important com el compromís. La paraula. Que fàcil que és apuntar-se a qualsevol cosa a través de facebook, twitter o myspace, dir que t’agrada això o allò, o que hi aniràs, amb el mouse a la mà, i a l’hora de la veritat quedar-te a casa xafardejant el que ha escrit el veí o les fotos de la veïna amb un bikini que ho ensenya tot. Que fàcil que és posar algú entre els teus “top friends” però ser incapaç de quedar amb ell o amb ella per fer un simple cafè. Que fàcil que és fer un click, però que difícil és comprometre’s a qualsevol cosa que es trobi més enllà d’una caixa plena de zeros i uns.
Cert, absolutament cert, res de tot això últim és conseqüència directa d’un atemptat perpetrat per una colla de fanàtics. Però també és cert que, tornant al principi, aquell dia va marcar el pas d’una era a una altra. I jo, francament, voldria quedar-me amb aquell món que es va acabar avui fa deu anys. Un món on encara era possible contemplar skylines com aquest i somiar. I mai de la vida imaginar-te que coses com aquella -o com tantes altres- podien passar.
“Every day the children they were singing their tune
Out on the streets and you could hear from inside
Used to take the subway up to Houston and 3rd
I would wait for you and I'd try to hide
And love won't play any games with me
Anymore if you don't want it to
The world won't wait and I watched you shake
But honey, I don't blame you
Hell, I still love you, New York
Hell, I still love you, New York
New York”
(Ryan Adams)
Audio: "New York, New York" - Ryan Adams
Eren altres temps. Dies d’innocència col·lectiva en què es feia impossible pensar que d’un moment a l’altre podia passar quelcom com allò. Sí, el que va passar avui fa deu anys. No és precisament d’allò del que parlaré, ja que no crec poder dir absolutament res que no s’hagi dit ja. Del que parlaré, és de la sensació que he tingut cada vegada que, durant l’última setmana, m’han bombardejat amb imatges on es veia aquest skyline, el que apareix darrere d’un servidor a la fotografia. El que literalment es va ensorrar aquell dia.
Una sensació que té gran part de nostàlgia, sí. Perquè m’he adonat que la imatge de les Torres Bessones evoca quelcom més que l’escenari de l’atemptat més gran de la història d’Occident. Hi ha qui considera l’11-S com l’inici d’una nova era, o del segle XXI. I jo no podria estar-hi més d’acord. I per mi, les Torres Bessones representen el que hi havia immediatament abans d’aquesta nova era. Les tres darreres dècades del segle XX, concretament. I a un nivell més subjectiu, els últims suspirs dels anys 90. En definitiva, un món millor.
I no ho dic només perquè, a nivell arquitectònic, les Twins em sembléssin molt més elegants, originals i úniques que aquest bolet encara inacabat però ja batejat com a Liberty Tower -que també-. Ho dic perquè parlem d’una era en què, per començar, la pròpia Nova York era diferent a com jo la vaig trobar l’última vegada que hi vaig anar, ara fa tres anys. En el moment en què es va fer aquesta fotografia, uns desconeguts Strokes es deixaven la pell al Mercury Lounge, el CBGB encara treia fum cada nit, els artistes subterranis es podien permetre viure a l’East Village i certs racons de Manhattan encara transmetien perill.
Que lluny queda tot allò. I que lluny queden tantes altres coses. La caiguda de les torres va significar entrar de cop i a la força en una era on es perverteixen conceptes tan abstractes com la seguretat i la llibertat per tal de justificar qualsevol atrocitat. Un món de guerres preventives en què els quatre de sempre es reparteixen amb menys vergonya que mai pastissos tacats de sang innocent. Una taula d’escacs amb extrems cada vegada més allunyats però pròxims al mateix temps. Cordes que es tensen i blocs que xoquen, uns en nom d’un déu i els altres en nom de la seguretat i la llibertat. Però tots dos amb el cinisme com a motor i la mala baba per bandera.
I en un àmbit més pròxim, el que hem perdut és un món on la gent actuava com a tal en comptes de refugiar-se darrere d’una màquina. Gent que sortia al carrer, i era allà on parlava, reia, anava al cinema, al teatre o a un concert. On divagava, socialitzava, lligava i follava. Dit d’una altra banda, vivia. I ho feia en un entorn tangible. Ara hi ha qui es mata a palles davant l’ordinador i desconeix el plaer de veure una bona pel·lícula en una pantalla més gran que la d’un mòbil d’última generació. I qui compta els amics per centenars o milers en una xarxa social, però en canvi no té amb qui anar a fer un cafè o una cervesa un diumenge a la tarda. Sí, fins i tot el concepte d’amistat s’ha distorsionat i pervertit fins a tal extrem.
I per acabar, que no em vull allargar més, també s’ha perdut un concepte tan important com el compromís. La paraula. Que fàcil que és apuntar-se a qualsevol cosa a través de facebook, twitter o myspace, dir que t’agrada això o allò, o que hi aniràs, amb el mouse a la mà, i a l’hora de la veritat quedar-te a casa xafardejant el que ha escrit el veí o les fotos de la veïna amb un bikini que ho ensenya tot. Que fàcil que és posar algú entre els teus “top friends” però ser incapaç de quedar amb ell o amb ella per fer un simple cafè. Que fàcil que és fer un click, però que difícil és comprometre’s a qualsevol cosa que es trobi més enllà d’una caixa plena de zeros i uns.
Cert, absolutament cert, res de tot això últim és conseqüència directa d’un atemptat perpetrat per una colla de fanàtics. Però també és cert que, tornant al principi, aquell dia va marcar el pas d’una era a una altra. I jo, francament, voldria quedar-me amb aquell món que es va acabar avui fa deu anys. Un món on encara era possible contemplar skylines com aquest i somiar. I mai de la vida imaginar-te que coses com aquella -o com tantes altres- podien passar.
“Every day the children they were singing their tune
Out on the streets and you could hear from inside
Used to take the subway up to Houston and 3rd
I would wait for you and I'd try to hide
And love won't play any games with me
Anymore if you don't want it to
The world won't wait and I watched you shake
But honey, I don't blame you
Hell, I still love you, New York
Hell, I still love you, New York
New York”
(Ryan Adams)
Audio: "New York, New York" - Ryan Adams
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada