A la Plaza Cataluña de Buenos Aires hi ha una rèplica
de la Font de
Canaletes cedida pel propi Ajuntament de Barcelona. Al seu voltant, un home
gran seu en un banc tot contemplant el pas del temps i una noia d'estètica
pseudo-grunge passeja uns gossos. Cap dels dos para atenció a la font. Per a
ells és com si no existís, un altre element que viu camuflat entre el mobiliari
urbà de la metròpolis. És exactament el que fas tu mateix sempre que passes pel
costat de la font original. Però ni aquesta és la font original, ni aquest és
el seu context original. L'home gran deixa que passi el temps. La noia
s'entreté jugant amb les mascotes. I tu, sense saber ben bé per què, treus una
càmera japonesa comprada al duty free d'un aeroport nord-americà per a
fotografiar una font catalana en una plaça argentina situada al costat de la
imponent embaixada francesa. Un cop feta la foto t'adones que l'espècie humana
pot adoptar de vegades comportaments inexplicables: tu n'ets ara mateix
l'exemple més evident. Setmanes després et trobes davant la font original a les
Rambles barcelonines. Esperes algú amb qui has quedat, i no pares de recordar
l’escena de Buenos Aires. I mires la font, la vas mirant fins que aquest algú
arriba. Hores després et trobes -novament, sense saber ben bé per què- en un
soterrani del barri Gòtic, amb més copes a sobre de les que el Barça ha
celebrat en aquella font i una felicitat al cos pròpia de qui li ha tocat la
loteria. I l’endemà, en plena ressaca, recuperes la fotografia. La mires i
l’analitzes. Reflexiones i penses que, com a mínim, vas disparar en el moment
adequat: de l'home gran no saps què se n'ha fet, però la silueta de la noia
grunge t'acaba d'alegrar el dia.
Audio: "Grunge Couple" - that dog
Audio: "Grunge Couple" - that dog
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada