Dylan, segons Uncut

Pràcticament al mateix temps que Bob Dylan anunciava un nou tram nord-americà del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –començarà l'1 d'octubre a Kansas City, Missouri-, m'arribava aquest luxós volum facturat per la gent de la revista Uncut –dins de la sèrie The Ultimate Music Guide- i dedicat al de Duluth. Repàs integral a la seva discografia, de "Bob Dylan" (1962) a "Shadow Kingdom" (2023), passant pels directes i les Bootleg Series, i sucoses entrevistes rescatades dels arxius de Melody Maker, New Musical Express (NME) i la mateixa Uncut. Altament recomanable.

La tercera via de Joana Serrat

Joana Serrat.

Porto llegint al britànic Allan Jones pràcticament des d'abans de tenir ús de raó. Veterà de capçaleres com Melody Maker i Uncut, revista que va fundar i dirigir durant molts anys, és una de les meves firmes de referència dins del periodisme musical. Gràcies a ell he descobert alguns dels meus grups i solistes preferits, i gairebé tot allò que escriu ho acabo fent anar a missa d'una manera o d'una altra.

Per això em va fer molta il·lusió, ara fa cosa d'un any, que es desfés en elogis cap a una artista com la vigatana Joana Serrat, de qui he procurat seguir de prop la trajectòria des que la vaig descobrir ara fa més d'una dècada al Teatre de Ponent de Granollers –l'actual Llevant Teatre-. Un 9 de 10 va posar-li Jones, al seu darrer disc, el magnífic "Hardcore from the Heart" (2021), en una crítica publicada per Uncut a l'edició de juliol de l'any passat.

Jones és un il·lustre veterà que ja cobria gires de Bob Dylan fa més de quatre dècades i que encara avui és capaç de transmetre al lector tot l'entusiasme del món quan descobreix un intèrpret que li sembla especial. Dies enrere va assistir a un dels concerts de la gira britànica de Serrat, i ho va explicar en un post a Facebook on va qualificar l'actuació d'"absolutament fascinant". També es va referir a l'osonenca en aquests termes: "Imagineu-vos a Hope Sandoval encapçalant els Crazy Horse més tempestuosos, i gairebé ho teniu".

Quan un viu en un país tan ridícul com aquest nostre –que cadascú posi aquí el nom que més ràbia li faci-, acostumat a valorar els seus artistes en funció del grau d'acceptació que tenen a l'estranger més que no pas per la seva obra, em sembla just destacar que una noia de Vic hagi acabat gravant a Texas amb tot un Israel Nash a les tasques de producció, i que mitjans com Uncut o The Guardian hagin aplaudit la seva obra.

Serrat és una artista catalana que triomfa a fora, entenent el fet de triomfar no pas com les dinàmiques tòxiques que sol arrossegar la fama i tot allò que l'envolta, sinó com el reconeixement de la pròpia feina i la possibilitat de seguir creixent d'una forma coherent i proporcionada en base a aquesta mateixa feina. I això em sembla molt important, perquè a hores d'ara Serrat és de les poques músiques de casa nostra que amb el seu currículum ens poden venir a dir que allà fora existeix un espai amb molt de camp per explorar.

Una tercera via, la que representa ella mateixa, a mig camí de l'exposició constant i excessivament superlativa d'una Rosalía, i del que vindria a ser l'extrem oposat: quedar-nos a casa i anar només a allò segur, no fos cas que descobríssim que hi ha vida més enllà del Canet Rock i el Programa.cat. La via de Joana Serrat és la del poc a poc, la perseverança i les coses ben fetes. A la llarga acaba donant els seus fruits, i ara mateix em puc remetre perfectament als fets.

VERSIÓ DE LA DESERT ROSE BAND

D'altra banda, Joana Serrat ha publicat recentment el single "I Still Believe in You" (2022), oportuna adaptació d'un original de la Desert Rose Band, que ha traslladat fins al seu terreny, i de quina manera. Un clàssic de la música d'arrel nord-americana, reinterpretat per una de les artistes que millor han sabut captar a casa nostra l'essència d'aquestes arrels. A la cara b hi podem escoltar "Under this Bridge", composició pròpia i inèdita, gravada durant les mateixes sessions de "Hardcore from the Heart". Disponible en vinil i en format digital a Bandcamp.

Hawthorne, Liverpool, Memphis

Johnston (segon per l'esquerra) amb els Beach Boys.

"No em va agradar 'Magical Mystery Tour'. Crec que els Beatles haurien de fer un àlbum per any tan bo com 'Sgt. Pepper's'. També haurien de fer una gira per les principals ciutats dels Estats Units amb la Boston Pops Orchestra o la Filarmònica de Los Angeles". Ho deia Bruce Johnston dels Beach Boys, en declaracions recollides el 23 de desembre de 1967 per Melody Maker i recuperades recentment a l'Ultimate Music Guide que Uncut dedica a la banda californiana. "Però el que realment m'agradaria veure", afegia el baixista, "és a John (Lennon) i Paul (McCartney) produint Elvis Presley tal i com se l'hauria de produir" -recordem que el Presley de 1967 poc tenia a veure amb el de 1956-. De bones idees, a Johnston no n'hi faltaven.

Pocs mesos més tard, els Beach Boys coincidien amb el propi Presley en un estudi de gravació. Una trobada que el mateix Johnston explicava el 23 de març de 1968 a les pàgines d'NME. "Elvis pensava que seria una gran idea ajuntar-se amb els Beatles, Bill Haley, Ravi Shankar i nosaltres mateixos per a fer un gran especial televisiu sobre la música pop". Aquell programa mai s'arribaria a realitzar, però en qüestió de nou mesos Presley enregistraria el '68 Comeback Special i començaria a recuperar el temps perdut -"From Elvis in Memphis" (1969) també estava a punt de caure-. Però tornem a la conversa que va tenir lloc en aquell estudi. Elvis Presley, els Beach Boys, els Beatles, Bill Haley i Ravi Shankar reunits en un plató televisiu. S'ho poden imaginar?

Si vols fer una cosa, fes-la

Bob Dylan, en una imatge promocional de 1964.

"Sobre l'afer dels cantants britànics fent cançons estrangeres, blues i derivats: em sembla fantàstic que un anglès vulgui cantar un blues del Sud dels Estats Units. Si vols fer una cosa, fes-la. Qui té dret a posar aquesta mena de normes? Qui té dret a impedir-t'ho? Qui t'ha dit que no puguis provar-ho? Per saber qui ets, et cal provar moltes coses. Negar-t'hi seria com tancar un llibre". Són declaracions fetes per Bob Dylan en una de les primeres entrevistes que va concedir fora dels Estats Units, publicada el 23 de maig de 1964 per la desapareguda revista britànica Melody Maker. Durant aquells dies, la indústria discogràfica del Regne Unit es consolidava tal i com la coneixem avui de la mà d'artistes com els Beatles, els Rolling Stones o els Animals, que havien construït els seus discursos a partir de gèneres com el blues i el rock'n'roll nord-americans, i no pas de la tradició musical del seu país. I ningú els va criticar per aquest fet. Al contrari: van ser aclamats a la seva pròpia terra i tota una indústria va néixer al seu voltant. Això passava al Regne Unit fa més de 50 anys. En l'actualitat, a casa nostra, encara hi ha qui no entén que un músic pugui servir-se de discursos foranis a l'hora d'expressar-se, i fins i tot qui censura els vocalistes que canten en anglès. Definitivament, ens manca obertura de mires. Pel que fa a Dylan, actuarà el proper 4 de juliol a Barcelona, en el marc del Festival Jardins de Pedralbes.

Envellir dignament

Un venerable supervivent del més genuí rock'n'roll.

El 1985, Neil Young patia una mena de crisi de la mitjana edat. Desencantat amb la ressaca del hippisme, va arribar a abraçar públicament tesis políticament conservadores i, en certa manera, a desmarcar-se de tot allò que tingués a veure amb el rock'n'roll. Un desencant que ell mateix va explicar en una entrevista publicada per Melody Maker el 7 de setembre d'aquell mateix any i recuperada recentment per Uncut -en una edició especial sobre la vida i obra del canadenc-. "D'alguna manera, el rock'n'roll m'ha fallat, no et permet envellir dignament i a la vegada seguir treballant", apuntava. "Si t'has de dedicar al rock, el millor que pots fer és cremar-te, perquè així és com et volen veure. Et volen al límit, en flames, ben bé al límit, que és on es troba la gent jove. S'estan coneixent a ells mateixos, i el rock'n'roll és la música dels joves. Aquesta és la realitat, i encara m'agrada el rock'n'roll i m'agrada tocar les cançons del meu set que són rock'n'roll, però no veig cap futur per a mi allà dins". Gairebé tres dècades després, ha resultat que de futur en tenia moltíssim. I el que encara li queda, tenint en compte els darrers moviments d'un Young que, efectivament, ha envellit dignament sense deixar de treballar. I reivindicant-se, disc a disc i concert a concert, com un dels majors exponents d'allò que anomenem rock'n'roll.

Tot s'ha fet abans

"No pots anomenar un sol artista que sigui totalment original. (...) Tot s'ha fet abans. Cap on més pots avançar? Tota aquesta tècnica que escoltem ara mateix, ja la tenien els Beatles i Pink Floyd el 1967". Aquestes paraules resumeixen part del que molts melòmans debatem amb més freqüència de la que voldríem. Podrien ser actuals, però van aparèixer a l'edició del 20 de gener de 1979 de la desapareguda revista Melody Maker. Les pronunciava Paul Weller, vocalista aleshores d'uns Jam que es trobaven a la flor de la vida, i a qui alguns acusaven de fer el mateix que gairebé vint anys abans havien fet els Who. Francament, jo no crec que The Jam fessin exactament el mateix que The Who. Com tampoc crec que ja no surtin propostes originals.

Audio: "All Mod Cons" - The Jam

The Ultimate Music Guide: R.E.M. (Uncut)

The Ultimate Music Guide és una sèrie de la revista musical britànica Uncut dedicada a repassar, en cada exemplar, la història d'un grup. Ho fa mitjançant un exhaustiu anàlisi de la discografia de la banda en qüestió i la transcripció sencera d'articles apareguts al llarg de la història en publicacions com NME, la desapareguda Melody Maker o la pròpia Uncut. La darrera edició de The Ultimate Music Guide està dedicada a R.E.M. i no té desperdici. El meu fragment preferit? L'entrevista que Peter Buck va concedir al periodista Steve Sutherland i que Melody Maker va publicar el 5 de novembre de 1988. Una entrevista duta a terme en un bar i on el guitarrista de R.E.M., posat fins a les celles de bloody marys, parla dels seus gustos musicals i de l'aleshores imminent nou disc de R.E.M., "Green" (1988), però també de política. I és en aquest àmbit on, impulsat pels litres de bloody mary que circulen per les seves venes, es deixa anar amb contundents càrregues contra l'aleshores president dels Estats Units, George Bush: "Recomano a qualsevol que llegeixi això i que sigui un psicòpata i pugui comprar una pistola, que dispari a George Bush. Ho dic seriosament". Definitivament, eren altres temps...


Audio: "Orange Crush" - REM