La cultura de la subvenció

S'ha parlat molt de la cultura de la subvenció que ha generat autèntiques barbaritats a casa nostra. De com escenes culturals fictícies s'han aixecat gairebé de la nit al dia amb diners públics i a partir de visions on sovint pesen més els interessos polítics que no pas la pròpia cultura. En l'àmbit musical en són bons exemples el mal anomenat Rock Català dels 90 i els seus derivats. Grups de tercera patrocinats per l'administració i elevats a primera categoria amb criteris lingüístics però sense cap argument purament artístic -a cap melòman se li escapa que ni Lax'n'Busto eren Umpah-pah ni els Catarres són Manel, com One Direction no són els Rolling Stones per molt que tots dos cantin en anglès-. Cosa que a la llarga ha fet més mal que bé a la música cantada en català -la que neix de la vocació i no de la subvenció-.

Diuen els defensors d'aquest funcionariat artístic que la pràctica és necessària per tal de garantir la supervivència de la música en català -mentida: en ple franquisme, sense subvencions i malgrat la persecució de la llengua, van aflorar moviments com la Nova Cançó i autèntics outsiders com Sisa o Pau Riba-. Que Catalunya és un país petit i el seu mercat és limitat. Doncs bé, precisament per això l'entorn empresarial ha apostat sempre per la internacionalització. Una estratègia que la pròpia administració ha reforçat a través d'instruments com el COPCA o ACCIÓ. En canvi, en l'àmbit cultural s'ha apostat per generar escenes artificials en comptes de potenciar el talent autòcton i ajudar-lo a sortir a l'exterior. Cosa que no només permetria als artistes -els de debò- consolidar el seu art més enllà del nostre mercat limitat, sinó que oferiria un altaveu global a la producció artística catalana -penso en com mitjans internacionals de primer ordre han aplaudit els darrers treballs d'Anímic o Downliners Sekt, projectes mai observats ni considerats per l'endogàmic establishment de casa nostra-.

Metronomy.

En països com el Regne Unit, les administracions també inverteixen diners en cultura, però ho fan d'una altra manera. Aquesta primavera, sense anar més lluny, el Music Export Growth Scheme del govern britànic ha destinat 250.000 lliures esterlines -més de 312.000 euros- a finançar la presència internacional de bandes del seu país. Bandes en aquest cas de solvència tan contrastada com Metronomy -els seus darrers treballs han estat aclamats unànimament per la crítica especialitzada de tot el planeta- i projectes tan singulars com Bo Ningen -amb components japonesos, però establerts a Londres-. Dos noms que, lluny de viure de la subvenció, ja porten anys venent la seva música i donant-se a conèixer molt més enllà de la Gran Bretanya -a casa nostra els hem pogut veure en el marc de festivals com Primavera Sound-. Vaja, que l'impacte i el valor del seu art són ben reals.

En lloc d'aixecar escenes fictícies i endogàmiques, doncs, el Regne Unit premia el veritable talent ajudant-lo a créixer i donant-lo a conèixer a fora. Per coses com aquesta és la Gran Bretanya un dels grans productors i exportadors mundials de música pop. És clar que és més fàcil aixecar fum, parlar de presumptes colonialismes i uniformitats culturals i a la vegada mantenir poltrones, que treballar amb el mateix rigor que els britànics i entendre la cultura com una indústria de futur en comptes d'aquest monstre de Frankenstein que tenim ara mateix. Per això, mentre el Regne Unit exporta uns Arctic Monkeys o uns Metronomy, grups de primeríssim ordre de casa nostra no poden arribar a final de mes vivint únicament del seu art. I per això, mentre mitjans anglosaxons com Spin o Mojo destaquen les bondats del panorama independent català, aquest mateix panorama s'ha de veure arraconat a la seva pròpia terra en nom de l'etern funcionariat.