Masclans en quatre versions

ESTEVE MASCLANS

B-Hotel, Barcelona

4 de juny de 2014

"Get Back". El tema que en un principi havia de titular el darrer disc dels Beatles i que per sempre més anirà estretament lligat a l'actuació que van oferir els de Liverpool en una terrassa del centre de Londres. Esteve Masclans el va tocar el vespre passat, aprofitant que també actuava en una terrassa, la del B-Hotel de l'Eixample barceloní. Apunt mitòman de qui ha construït un sòlid discurs musical a partir d'una base melòmana igual de sòlida. Però mentre el concert del Beatles marcava els darrers batecs d'un projecte que s'esgotava, el de Masclans equivalia a punt de partida. El d'una formació -el barceloní i la banda que l'acompanya- que en tan sols mig any ha consolidat un repertori i una posada en escena amb una vocació tan clàssica com fresca. I el d'un cicle, Inedit, que durant tots els dimecres d'estiu portarà bandes emergents a la terrassa del B-Hotel.

"Rock & Roll". La va compondre Lou Reed i la va enregistrar al capdavant d'una Velvet Underground que no trigaria en abandonar. La seva lírica evocadora, el seu ritme urgent i la seva producció austera són encara a dia d'avui la millor definició d'un rock'n'roll que el novaiorquès no entenia com una successió d'acords sinó com un procés d'alliberament i descobriment personal. Masclans referma aquella visió: The Band, els Doors, George Harrison i una Gibson que abans havia tocat el seu pare van determinar la seva vocació i van plantar una llavor que tot just comença a donar els seus fruits. Ahir va versionar "Rock & Roll". Amb la mateixa urgència despatxada per la pròpia Velvet a "Live at Max's Kansas City" (1972). I aprofitant un fragment instrumental per alentir el tempo, augmentar la intensitat i aproximar-se a la presa en directe que el propi Reed signaria a "Rock n Roll Animal" (1974). La manera com en va afrontar la recta final, proclamant eufòric "It was alright", va ser de les que marquen la diferència. Només és autèntic qui no necessita presumir d'autenticitat. I Masclans no necessita res que no pugui dir amb sis cordes i el seu tros de veu.

"My Generation". Irònicament, havia estat aquest l'únic daltabaix d'una nit màgica, l'única ocasió en què un servidor va tenir el privilegi d'escoltar The Who en directe. Perquè sí, van resultar suprems, però hi ha coses que no tenen sentit. I sense ànim de faltar al respecte a una de les bandes més grans que mai ha parit aquest planeta, em costa molt creure'm a un Roger Daltrey de més de 60 anys cantant "I hope I die before I get old". A Masclans, en canvi, sí que me'l crec. Perquè és jove -però en absolut immadur-. Perquè ho té tot per dir i de ganes no n'hi falten. I perquè allà on el vegin no hi haurà trampa ni cartró. El cable que surt de la seva guitarra enllaça directament amb l'amplificador. No utilitza pedals ni canta res que no senti. Enfila les cançons des de la mateixa essència. La resta va a càrrec de la banda que l'acompanya. Baix, bateria i una segona guitarra. Gerard Amposta, Josep Puigdollers i Manel Musti. Força, matisos i color. Tres mosqueters que van a una. Entre tots es van repartir "My Generation" i se la van fer seva. De seguida s'ha dit.

"Vicious". Novament, Lou Reed. Amb els aires pantanosos d'uns Black Crowes, però Lou Reed al capdavall. Lasciu, bàsic, irreverent i visceral. Novament, el rock'n'roll. I novament, Masclans personificant-lo. Fent-se seus quatre fragments del cànon musical contemporani, però sobretot escrivint la seva pròpia història. La d'aquell home corrent que transforma experiències en cançons com "Simple Life". La de qui amb títols com "Silver" o "I Don't Care" ha establert el pont definitiu entre l'Eixample i les tradicions britànica i nord-americana. La de qui signa un disc de debut, "Fine, Thanks" (2014), on cohabiten Freud i Daniel Johnston. Ahir es va presentar amb la força de "Take It" i se'n va anar amb la solemnitat de la peça titular. Durant l'hora llarga que les va separar hi va encabir tota la resta i un tema nou que equival a creixement. Acords menors, textures oníriques i el fantasma de Syd Barrett enfilant nous horitzons. Agafin-se fort, que això tot just ha començat.