L'home que cantava com Elliott Smith

Bé, no és que cantés ben bé com Elliott Smith. Però hi tenia una retirada. La veu, vull dir. I la forma de projectar-la. Fràgil, sensible i amb aquell punt de timidesa. I que bona, aquella cançó que tocava. Ignoro si era seva o era una versió, però que bona. I no, la cançó no sonava a Elliott Smith. O, com a mínim, no només a Elliott Smith. Perquè posats a buscar-li nexes, podríem citar a Leonard Cohen, a Jeff Buckley, a Nick Drake i a tots aquells singer/songwriters a qui els cantautors de Gràcia i l'Esquerra de l'Eixample mai s'han molestat a escoltar. El vaig veure l'altre dia tocant al metro. Anava amb pressa i no vaig tenir temps d'aturar-me -d'haver-ne tingut, m'hagués passat una bona estona escoltant-lo i li hagués agafat el contacte-. Em vaig limitar per tant a deixar-li unes monedes al barret. Un barret, vaig observar, que es trobava gairebé buit. La qual cosa em va portar dues impressions al cap. La primera, que alguns dels millors músics d'aquest món es troben picant pedra al metro. L'altra, que fa tan sols un any mitja ciutat anava plena de Rodriguez, el seu concert concert al Poble Espanyol, el documental de torn i que sí, que quina injustícia la manera com se l'havia ignorat durant tant de temps. Ah, Rodriguez. Que bo que era, també. De començar a tocar avui, probablement també baixaria al metro. I probablement ningú li faria el més mínim cas, ni a sota terra ni a la superfície. Però... Es plantegen vostès què passaria si un hipotètic documental sobre els músics del metro barceloní guanyés un Oscar?