Dancing with the Clown: Tresors de l'underground

diumenge, 29 de juny del 2014

Tresors de l'underground

Namina amb Sam Destral.

BRO FEST 2014

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

28 de juny de 2014

Namina i Sam Destral. Tot just s'acabaven de conèixer, però plegats van protagonitzar un dels moments definitius de la vetllada. Ja fa temps que ella interpreta en directe "Voodoo Woman" de Koko Taylor. Ell, d'altra banda, és capaç d'evocar amb una harmònica les profunditats del Delta del Mississippi o els barris del sud de Chicago. Coneixedora d'aquest detall, Namina el va convidar durant el seu set perquè improvisés sobre el tema en qüestió. Dos artistes de procedències i backgrounds diferents, units en un clàssic del blues. Dos discursos tan definits com permeables, donant-se la mà i encaixant a la perfecció. Una imatge -i una delicatessen sonora- que resumiria la filosofia del Bro Fest. Un festival de dimensions i durada reduïdes que celebrava enguany la seva segona edició i on es donarien cita cinc autèntics tresors de l'underground autòcton: Namina i Destral compartien cartell amb The Missing Leech, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim.

Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Cançons urgents i una lírica que alterna l'acidesa amb la reflexió o el comentari social. Complexes estructures instrumentals i una vocació innata per l'experimentació sonora. I una bona dosi d'actitud punk, combinada amb uns destacables domini i personalitat a les sis cordes. Caldrà seguir-lo de molt a prop, i el mateix es podria dir de Ran Ran Ran -repetidors de la primera edició del festival juntament amb The Missing Leech-. Per qui encara no n'hagi sentit parlar, es tracta del nou projecte de Ferran Baucells (exTired Hippo). El seu passi va suposar tot un tour de force. Una descàrrega d'enormes cançons amb un peu al folk més orgànic i un altre al rock més cru. Amb pinzellades d'electrònica i una gran càrrega poètica. L'acompanyava a la bateria Jordi Farreras, home de múltiples recursos que va arribar a passejar-se per la sala utilitzant qualsevol objecte del mobiliari -cadires, taules i tot allò que se li posés davant- com a kit de percussió.

"La meva prova de so consisteix tan sols en afinar la guitarra", comentava en petit comitè Maurici Ribera, poc abans d'actuar sota el seu pseudònim The Missing Leech. Melòman incondicional, incansable activista -el propi Bro Fest és una de les seves iniciatives- i ambaixador indiscutible del moviment antifolk a casa nostra, el manresà va actuar totalment desendollat. Sense trampa ni cartró. Estètica lo-fi i ètica indie sense posats. Dards de precisió marca de la casa -no van faltar "TV Crusaders", "Water of Life" o "1998", totes elles deconstruïdes i en alguns casos reinventades- van conviure amb perles gairebé perdudes en el temps i novetats com "Those Macondo Nights". Tot seguit, Namina va saltar a l'escenari amb tota una declaració d'intencions, "I Want You, but I Don't Need You" d'Amanda Palmer. "Em té obsessionada", va confessar abans d'enfilar un set on també citaria a Virginia Woolf -la intensa "Orlando"- i els versos de Maria Mercè Marçal, sense oblidar-se de diamants com "Boxes All Around" o "Snake Skin Shedding". Immensa, brillant, imprevisible. Única.

I si el set de Namina va comptar amb l'aparició estel·lar -i gairebé espontània- de Sam Destral, seria ell mateix l'encarregat de cloure el Bro Fest. I de quina manera ho va fer. Amb un repertori que creix cada dia que passa i on "Fi", "Primavera" o "Noia freda" conviuen ja amb clàssics tan potencials com "Cançó del pallasso trist" o "Zoo". Ambdues són de collita recent. Ambdues les va concebre pensant en el públic infantil però poden incentivar la reflexió en qualsevol ment adulta. I ambdues mostren la vessant més experimentadora d'un Destral que no renuncia al format cançó. La primera, dominada per cacofonies, notes fora de to i estructures rítmiques poc convencionals. La segona -l'antihimne amb què es va acomiadar- és una metàfora. Un àcid retrat d'una classe política, la que ens governa, definida pel descrèdit i la mala praxi. Amb les maneres d'un Sisa o un Quimi Portet, versos actuals per a una cançó de naturalesa eterna.