Immobilisme i llibertat d'expressió

No és la corona la que fa pudor. Tampoc la pròpia institució monàrquica, per molt que la seva cara més visible s'hagi dedicat a caçar elefants a l'Àfrica mentre els seus subdits són desnonats i al seu regne imperen l'atur, la precarietat i la corrupció. El que fa pudor és precisament aquest regne. El país, o més ben dit el sistema polític que l'ha regit durant més de tres dècades. Un sistema hereu d'una dictadura i basat en una Constitució que no ha pogut votar cap ciutadà espanyol menor de 53 anys -és a dir, la immensa majoria del país-. Un sistema obsolet que, no obstant, nega qualsevol possibilitat de canvi emparant-se precisament en la citada Carta Magna. Un sistema on els dos principals partits polítics pretenen representar models diferents però sempre acaben coincidint en l'immobilisme. El mateix immobilisme que manté Espanya a dècades de distància de qualsevol país amb normalitat democràtica.

Portada censurada aquesta setmana
per l'editora d'El Jueves.

Parlem de països amb normalitat democràtica quan ens referim a estats amb constitucions redactades precisament des d'un marc plenament democràtic. A l'Estat Espanyol, la constitució vigent no només es va redactar tot just acabades quatre dècades de dictadura, sinó també sota la inquietant mirada dels militars i enmig de les lògiques pors d'uns sectors progressistes que van haver de triar entre allò o el que hi havia hagut fins aleshores. Parlem de països amb normalitat democràtica quan ens referim a estats on les constitucions es modifiquen a mida que ho requereixen les inevitables transformacions polítiques i socials. En països com Alemanya, que pot presumir d'una democràcia molt més consolidada que l'espanyola, modificar la constitució no suposa cap tabú i s'ha fet en repetides ocasions al llarg de les passades dècades. A l'Espanya de la post-Transició, tota modificació és aparentment inassumible si no la dicta Angela Merkel.

Als països amb normalitat democràtica, els afers transcendentals els voten els ciutadans. Perquè quan les masses surten al carrer i els dirigents segueixen apel·lant a majories silencioses, l'únic baròmetre realment fiable és el de les urnes. Al Regne Unit, per exemple, el govern fa campanya en contra d'una hipotètica independència d'Escòcia, però ha autoritzat que siguin els ciutadans escocesos qui s'expressi mitjançant un referèndum. Tots podran donar suport a la opció que més els convenci, i tots hauran de respectar i assumir allò que surti de les urnes. La qual cosa no implica necessàriament que hi hagi d'haver canvis pel que fa a les estructures territorials i de govern, sinó la possibilitat d'encetar una negociació política a partir de dades realment objectives.

De la mateixa manera, al Regne Unit són habituals les sàtires sobre una monarquia que hom pot qüestionar amb naturalitat i sense que l'acusin de proferir injúries a la Corona. Perquè un dels principis que regeixen qualsevol país amb normalitat democràtica és el de la llibertat d'expressió. A l'Espanya del segle XXI, aquest principi és violat cada vegada que un periodista o un humorista gràfic pretén abordar qualsevol temàtica considerada tabú. I si una temàtica destaca en aquest sentit és la institució monàrquica i tot allò que l'envolta. Aquesta setmana ho ha tornat a evidenciar l'editora que publica El Jueves, retirant la portada prevista inicialment pel setmanari satíric. El tema de portada era l'abdicació del Rei, i la seva censura ja ha causat la lògica i lloable dimissió de les principals signatures d'El Jueves. Perquè el que fa pudor, insisteixo, no és la corona. Són el regne i el seu etern immobilisme.